CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

“Hipótesis democracia. Quince tesis para la revolución anunciada”, un llibre d’Emmanuel Rodríguez que planteja la necessitat d’un trencament radical com a única sortida real a la crisi

Dimecres, 23 octubre, 2013

Hipótesis democracia


Quince tesis para la revolución anunciada

Emmanuel Rodríguez López

Traficantes de sueños, 2013, 370 pàg.

“Hipotesis democracia” és un llibre oportú, en una situació econòmica insostenible i una profunda crisi de legitimitat, ara que es demana un canvi de Govern. Com entendre la corrupció? Com és la crisi del règim del 78? Cal seguir esperant una recuperació econòmica que mai arribarà? Podem seguir confiant en una classe política manifestament incapaç de la més mínima autonomia respecte a la dictadura dels mercats? Ens serveix encara la Constitució espanyola? I l'actual Unió Europea?

La presumpció d'aquest llibre és que parlar avui de revolució no respon a una opció ideològica radical. La destitució de les actuals oligarquies i del règim polític que les sustenta s'ha tornat imprescindible, almenys si es vol enfrontar la progressiva degradació institucional, la guerra declarada pel poder financer o impedir una indesitjable sortida nacional-populista. Amb una sorpresiva barreja d'estils (analític, històric, pamfletari), l'autor alterna la crítica de l'economia política amb la revisió de les revolucions de 1848, la Comuna de París, els Maig del '68, la Transició espanyola i els governs progressistes llatinoamericans. A partir d'aquests materials proposa una única tasca: rescatar la paraula democràcia. Tal sembla ser avui el contingut mínim del programa polític que han anunciat el 15M i els moviments «indignats» de la resta d'Europa.

L’actual crisi, i, sobretot, la fase en la qual estem de crisi institucional, la crisi del règim, s’ha d’entendre amb una única paraula que pot ser ‘desbandada’. Això vol dir fragmentació completa del bloc de poder i baralla entre els diferents segments, entre els diferents sectors de les elits, davant una situació en la qual no hi ha una intel·ligència col·lectiva, estratègica, que sigui capaç de pensar en termes de recuperació de la legitimitat.

Llegit això, hem d’entendre una doble clau: la primera és que aquesta crisi és impensable sense el 15M, moviment que trenca els llargs consensos que s’havien establert des de la Transició. Aquesta crisi de representació era llarga, però el que fa el 15M és treure-la a la llum en termes polítics, o sigui, trencar definitivament el que fins a aquest moment era una carcassa que, encara que feble i podrida per dintre, se sostenia. La segona és que aquesta crisi institucional, que obre el 15M i que està recolzada en una crisi econòmica completa, s’accentua a causa de la pròpia inèrcia del règim.

És una situació en la qual cadascuna de les diferents faccions que componen la classe política i els mitjans de comunicació opera pràcticament pel seu compte: IU amb posicions electoralistes, la cúpula del PSOE jugant a una sort de normalització en un futur, el PP a punt de trencar-se, El Mundo cavalcant sobre la crisi del PP, etc.

L’oligarquia és incapaç de mantenir la seva capacitat de tancar files i que això no surti a la llum. Què és el que ens permet pensar? Que aquesta crisi institucional l’hem de llegir com una victòria o com un resultat del 15M i del cicle de moviments obert, i per tant no solament com una degeneració del règim. El repte que se’ns planteja és com convertir aquesta crisi institucional en el terreny polític d’una radicalització democràtica i és aquí on els interrogants són enormes.

Entrevista a Emmanuel Rodríguez, membre de l’Observatori Metropolità i autor del llibre ’Hipotesis Democracia’: "Aquesta crisi institucional l’hem de llegir com una victòria del 15M”

- El llibre planteja la possibilitat d’una revolució, quins són aquestes possibilitats obertes?

El primer és entendre que hem fet caricatura de les velles tradicions d’esquerra, que són plurals, amb moltes heterodòxies, amb una diversitat increïble. Per això també som tan poc inclinats a parlar de revolució, perquè la identifiquem amb "la revolució" socialista, comunista, etc. No obstant això en el segle XIX fins i tot part del XX es parlava de "revolucions‘’, revolucions democràtiques, que indicaven la insolvència d’un determinat règim, d’una organització del poder i de l’organització social, i per tant una necessària substitució d’aquest règim i de les classes dirigents que ho sostenien.

El que ens hem de plantejar ara no és que sigui una opció ideològica, sinó que és una opció obligada perquè no hi ha cap possibilitat d’interlocució amb els poders instituïts, no hi ha cap possibilitat de reforma. Aquesta és la novetat. Revolució és un canvi de règim en el qual el 1% que ara dirigeix permeti a aquest 99% tenir una quota de poder moltíssim major de la que té ara.

- En aquest sentit com s’emmarcarien els brots verds de l’economia, als quals es va aferrar-se el PSOE i ara s’hi aferra el PP. Són creïbles?

Evidentment, cada partit polític aposta l’estabilització a que hi hagi una mínima recuperació econòmica. Europa és l’únic agent econòmic que té capacitat d’aixecar la demanda i llavors generar creixement econòmic. Podem dir que aquesta situació no es donarà en els pròxims cinc anys i, potser, tampoc en la pròxima dècada. El que anem a veure són miratges de recuperació.

La crisi econòmica és estructural i està determinada per les pròpies contradiccions del capitalisme financer europeu, que és l’elecció entre fomentar el creixement econòmic i permetre un augment de la despesa pública generalitzat; i, d’altra banda, la necessitat dels grans agents financers de solucionar els seus propis forats bancaris. A l’optar per la segona, s’impedeix tot creixement i s’apliquen polítiques de estrangulament, d’extorsió, d’expropiació social, de desposesió massiva, d’atac als serveis públics, de govern dels creditors, que no obstant això mantenen la situació econòmica totalment àtona.

Podem deduir dues coses: la primera és que la capacitat d’una recuperació, d’una sortida per dalt a la crisi està clarament limitada i en segon, que l’única solució viable a mitjà termini solament pot passar per processos de mobilització des de baix que trenquin l’estructura de l’Estat, i per tant provoquin una democratització no solament dels estats sinó de la pròpia UE.

- Planteges el tema de l’escala europea com una prioritat.

Espanya, i per tant Catalunya, Euskal Herria, etc., són simplement províncies dintre d’un continent ja unificat en termes econòmics, però també polítics, que és la UE. La democràcia o el socialisme ja no són possibles en un sol país. Hem de pensar en una escala que sigui al mateix temps Estat, perquè a dia d’avui són els principals agents de les polítiques de reestructuració –per tant, les possibles palanques de desobediència, per a possibles impagaments del deute, per exemple– i l’escala europea, que és on han de repercutir aquests processos de democratització que es produiran a escala d’Estat. La qüestió és com es contagia el que ha succeït a Grècia i el que ha succeït o el que pugui succeir en l’Estat espanyol amb el que vagi a succeir a França i a Alemanya, on s’hauria de confirmar aquesta revolució democràtica a escala europea.

- El llibre planteja el problema del poder polític i de la presa del poder.

El llibre és una discussió que es projecta en diverses direccions, però que té un tronc únic que pot ser la recuperació de la paraula democràcia. Una que recuperi el sentit del terme que és el de la igualtat en la participació a tots els nivells del poder explícit, i amb això em refereixo a tots els nivells de l’Estat i també a l’estructura social i la distribució de la riquesa. La proposta seria pensar que l’accés al poder de l’Estat pot suposar la seva democratització i la seva dissolució. Un doble moviment que, d’una banda, és de reapropiació d’aquests poders, i per un altre, de dissolució i de repartiment social dels mateixos. Un moviment que caldrà pensar tant teòrica com pràcticament.

Fernán Chalmeta, revista Diagonal