CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Castigar els pobres per no qüestionar els rics

Dilluns, 1 gener, 2007

Jordi Marti Font

Al voltant d'un llibre de Loïc Vacquant publicat per Edicions 1984.

Acostumades com estem a mirar la realitat de ben a prop, tot sovint ens oblidem de distanciar-nos-en i només esdevenim subjectes capaços de dir que no, sense ni tan sols saber per què. Em rebenta aquesta actitud, aquesta lloança sense lloa de la negació, no perquè no tingui clares les afirmacions que suposen cada una de les nostres negacions sinó perquè hi ha qui hi viu a gust enmig del no i prou. El perill que ens vigila sempre és el mateix: sense ni adornar-nos-en, a vegades diem “nos” que som incapaços d’argumentar i en qualsevol debat dialèctic som carn de canó davant del capellans del sí que gairebé sempre –el Poder mai no s’oblida d’argumentar les seves mentides i donar consignes als seus fidels- ens venç en els debats més a prop del carrer.

És per això que fa uns anys que omplo dies i nits llegint llibres d’assaig sobre l’actualitat, sobre avui. I vull fer un elogi públic a una col·leccó de pensament que ens està nodrint amb títols que malgrat parlar de l’ara no són peribles, és a dir que no passaran de moda tan ràpidament com els discursos ideològics que intenten retratar, disseccionar, esbudellar... És la col·lecció d’assaig d’Edicions 1984. Cada títol que m’arriba a les mans és un tresor que em nego a no compartir. S’hi inclouen Carlos Taibo, Gerard Horta, Pierre Bourdieu, López Crespí o Michel Onfray. I entre tots ells, el darrer que he llegit, Loïc Wacquant, hi té tres volums publicats: “Les presons de la misèria”, “Cos i ànima” i el llibre motiu de l’article: “”Castigar els pobres”.

“Castigar els pobres”, subtitulat “El govern de la inseguretat mundial”, al costat dels textos de Mike Davis i de Manuel Delgado, és un llibre imprescindible per fer un cop d’ull racional i crític a un dels conceptes que el Poder ha aconseguit promocionar a ser una de les nostres més importants preocupacions: la seguretat.

He llegit el llibre mentre el país es trobava en estat de xoc –segons deia Josep Cuní- afectat per una d’aquestes “plagues modernes” que són els assaltadors de xalets d’urbanitzacions de rics. Enmig de la “plaga” –fixeu-vos com deshumanitzen alguns humans-, el “cap de seguretat” de cal Tous, que n’és alhora un dels gendres, va matar d’un tret al cap un altre home que havia entrat al xalet familiar suposadament amb la intenció de robar-hi. L’intrús havia penetrat al jardí dels joiers acompanyat d’un altre home mentre dos més els esperaven a fora de la propietat privada i en pocs segons va rebre el tret mortal. El guardià ha fet cap a la presó i aquesta situació ha generat fins i tot una manifestació molt concorreguda demanat-ne la llibertat.

On som?

La descomposició de la idea i pràctiques de les garanties socials que es va desenvolupar als Estats Units als anys 90 ha arribat ràpidament a Europa. Aleshores, les privatitzacions a manta van anar acompanyades de desregulació laboral i precarietat salarial i vital per a milions de persones. Calia donar-los un enemic nítid, un causant dels seus problemes que no tingués a veure res amb els culpables reals. A l’exterior, l’islamisme radical; a l’interior, els petits delinqüents pobres.

És només amb aquest marc ben clar que podem entendre, com a éssers racionals que som, les diferents formes de medir la relitat que utilitzem. Amb el marc que el llibre planteja, entendrem per què fer fora de casa seva deu famílies insolvents cada setmana a Barcelona mai no és enfocat per la premsa com a violència. Entendrem per què l’extrema riquesa mai no és vista com a agressió i problema general i el que ens cal és “acabar amb la pobresa”, que n’és la conseqüència, sense ni tan sols posar en dubte la causa. Entendrem per què si algú assassinés un agent judicial que practica un desnonament que deixa sense sostre una família sencera seria percebut com un assassí i, en canvi, l’assassinat d’una persona que podria haver robat alguns béns materials a l’interior d’una propietat privada és vista com a “lògica reacció” i, encara pitjor, reivindicada com a no punible.

Ho entendrem, és clar, però no ho compartirem. Ara bé, per argumentar-ho públicament ens fan falta molts altres llibres com el de Wacquant, tenir-los i llegir-los. Llibres i mitjans de comunicació, com aquest que llegiu ara, sense paraules presoneres dels diners. I si no és així, continuarem sense entendre res i callant quan algú ens solti els tòpics que la tele injecta dia sí i dia també en el cervell de totes i tots.