CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

IV AENC de CEOE, CEPYME, CC.OO i UGT: Els agents socials, tornen a complir amb la seva “funció constitucional” de garantir la taxa de guany del capital

Dissabte, 30 juny, 2018

Els Sindicats del règim tornen de la seva "incompareixença" en els anys de la Gran Estafa i ho fan a l'estil de sempre: Pacte Social interclassista, amb qui van ser, són i seran els executors de totes les polítiques de destrucció de drets laborals i socials, la classe empresarial.

Aquest "consens", anomenat Pau Social o esperit de la Transició, com li agrada dir a la nova ministra de Treball, ha estat des de 1977, amb els Pactes de la Moncloa, el que ha ancorat les relacions laborals a tres pilars bàsics: la flexibilitat laboral, la moderació salarial i la llibertat empresarial sobre la força de treball.

Des de l’Estatut dels Treballadors, l'any 1980, fins a les darreres Reformes Laborals del 2010 (del PSOE) i del 2012 (del PP), els "Sindicats del sistema" han garantit que els Pactes Socials signats amb la Patronal, els farien complir disciplinant a la classe obrera, actuant com a veritables "agents socials", per garantir el creixement de l'economia, és a dir la taxa de guany del capital o els beneficis del capital.

El contrapoder de la classe obrera, el conflicte i la lluita solidària, va ser garantia de drets laborals i socials. Abandonat el conflicte laboral i social, la classe empresarial ha anat assumint tot el control sobre l'organització del treball, tant en l'accés (contractacions), com en la permanència en el treball (condicions laborals), com a la sortida (acomiadaments).

Avui tenim una classe obrera no només precaritzada i empobrida, sinó desmobilitzada (a excepció de certs sectors, els més precaritzats, que esclaten puntualment), i indefensa per revertir la inseguretat jurídica i social que pateix quan la contracten (el frau en les contractacions, tant en els mercats privats, com en els públics, és la norma); per tenir un mínim de dignitat en les seves condicions laborals (salaris, salut, negociació col·lectiva, dret de vaga i llibertat sindical) i per frenar la "llibertat absoluta" del capital quan ens envien al carrer. Aquest crim social, el de l'acomiadament lliure i molt barat, és el regne de la impunitat jurídica empresarial que on es recolza el model social d'injustícia en què vivim.

Les pujades salarials "pactades", que són només recomanacions, és a dir, "oracions a la verge de Lourdes ", el mateix que recomanar un salari mínim de Convenis de 14.000 € en tres anys i que els convenis (gran part d'ells ja estan" liquidats ") conservin la vigència mentre es negocia, o que es deixi d'abusar de les" contractes i subcontractes "com a factor d'empitjorament de les condicions salarials ..., no són producte del conflicte de milions d'assalariats i assalariades, sinó que és un mandat del BCE, l'OCDE, l'FMI i la Comissió Europea, que volen assegurar que el "creixement de l'economia produït des del 2014", és a dir, el creixement de la Taxa de Guany i Explotació (els beneficis empresarials que es troben en xifres superiors als millors anys de la dècada d'especulació de l'economia del totxo i els serveis) , pugui continuar.

Classes assalariades que "no consumeixen" perquè se'ls hi ha robat "generosament", tant en els seus salaris directes (salaris), com en els indirectes (prestacions d'atur i pensions) i en els seus drets socials (salut, educació i cures ... ) i clar, el sistema, per seguir acumulant, necessita desposseir la majoria social, bé directament (plusvàlues), bé indirectament a través del consum, però si aquesta majoria social té "l'escarsella" gairebé buida, el capital "s'enfada" i, o bé fica els seus excedents a "fons" o bé simplement deslocalitza a altres "mercats".

El PSOE, les seves ministres, la d'economia i la de treball, han deixat una cosa clara: complirem amb Europa, el dèficit és sagrat i no anem a derogar Reformes Laborals, sinó a "instar els agents socials" a pactar un nou Estatut dels Treballadors, on la flexibilitat laboral, el control salarial, és a dir la moderació salarial i els "acomiadaments lliures", continuïn regint les relacions laborals ... això sí, "amb consens i amb l’esperit de la Transició".

Van renunciar al conflicte i van estar desapareguts durant aquests deu llargs anys de la "crisi-estafa", per això ara les conseqüències es mesuren en pèrdua de llibertat per al treball, eliminació de gairebé tots els drets laborals i pèrdua de drets socials fonamentals per a la vida.

Reaparèixer en escena ara amb el IV AENC, no és sinó acudir a la crida d'Empresaris i de les classes poderoses (polítics inclosos), per garantir la taxa de guany del capital.

La classe obrera, la majoria social, només recuperant el conflicte laboral i social, tindrà alguna garantia de recuperar i avançar en els seus DRETS.

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de CGT