Quan la por ajuda a fer-nos esclaus
Un polígon industrial de la Pobla de Claramunt, un matí del mes d’octubre. Una cinquantena de persones, amb pancartes i banderes de la CGT, clamen en contra la repressió sindical i la pràctica habitual de l’empresa d’acomiadar a qui els molesta.
Ara els ha tocat a dues dones (curiosament són les dones qui ocupen les posicions més baixes a la plantilla, mentre els pocs homes que hi ha ocupen llocs directius i executius). Les acomiadades, una de més jove i l’altre de més gran, són, no per casualitat, presidenta i secretària del comitè d’empresa. Mentre dura la protesta, les treballadores surten i entren en acabar els torns i començar-ne de nous. Amb veu baixa expressen el seu suport a les companyes acomiadades i el seu malestar amb les pràctiques empresarials, que ja fa massa que duren. “No pot ser, ens tracten com gossos”, sento.
Entre els que protesten hi ha una dona gran, del sindicat, amb cara d’haver viscut molt i d’haver vist moltes situacions com aquesta. Com a resposta no es cansa de dir que, si les que es queixen s’afegissin a la protesta, no quedaria ningú a la fàbrica, tret dels directius. Que si això passés l’empresari no podria fer fora a tothom de cop i no tindria altra opció que acceptar readmetre a les acomiadades. I el que encara seria millor: hauria de prendre nota de la situació i possiblement es veuria obligat a humanitzar la manera de tractar les treballadores.
Les paraules de la sindicalista no serveixen per evitar que les treballadores entrin, puntualment, a fer el seu torn. Malgrat els gestos d’assentiment i aprovació, van a treballar. Hi ha un factor més fort que totes les raons escoltades i que la pròpia dignitat: la por. La por a perdre la feina. A no poder pagar la hipoteca o els estudis dels fills. La por a ser una més a les llargues llistes d’aturats que els mitjans de comunicació, periòdicament, ens recorden que existeixen.
La mateixa setmana a Salt els habitants d’un bloc de pisos propietat del “banc dolent”, el SAREB, i que estava buit fins que ells el van ocupar,celebren una victòria. La seva pressió constant, dia a dia, i la solidaritat massiva, ha fet que el Tribunal d’Estrasburg hagi suspès l’ordre de desallotjament que un jutjat de Girona havia dictat per aquell mateix matí. Per si la sentència no arribava a temps, centenars de veïns i companys, inclosos desenes de bombers, s’havien concentrat per mirar de frenar una hipotètica intervenció dels Mossos d’Esquadra. En aquesta ocasió els membres de la PAH de Salt havien perdut la por a força de patir desnonaments i, sobretot, del treball col·lectiu de suport dels uns als altres.
En una setmana he viscut dues cares de la mateixa moneda i, en veritat, no tan allunyades. Què hauria passat a la fàbrica de Mecaplast de l’Anoia si haguessin perdut la por com a Salt? En realitat, què passaria a les nostres feines si perdéssim aquesta mateixa por? Jo, personalment, no crec que hagués perdut el 30% del poder adquisitiu els darrers 4 anys, ni que m’haguessin ampliat la jornada laboral. Ah, i de ben segur que el meu contracte eventual i interí ara seria indefinit i fix.
* Ermengol Gassiot Ballbè. Veí de Vilobí, és arqueòleg i professor i secretari del Departament de Prehistòria de la UAB. Ha militat en diversos moviments socials. Actualment és secretari d’acció social de la CGT de Catalunya i participa activament en diverses iniciatives en defensa de la universitat pública.
Article extret de Xarxa Penedès: http://xarxapenedes.cat/quan-la-por-ajuda-a-fer-nos-esclaus/