L'ocupació avui - CGTCatalunya.cat
Què és la CGT | On trobar-nos | Afiliació | Butlletí
C/ Burgos 59, baixos - 08014 Barcelona - Telèfon: 935 120 481 - http://www.cgtcatalunya.cat - spccc@cgtcatalunya.cat

L’ocupació avui
Un article de Desiderio Martín
dilluns 26 d'agost de 2013 / Articles opinió / Visites: 134
Menéame

Tot sembla indicar que “el capitalisme ha mort… visca el CAPITALISME”. Aquest va ser el crit interclassista dels dirigents polítics i els agents econòmics en els inicis de la gran crisi-estafa.

Hauran mort les classes socials i alhora s’haurà diluït la dependència de la relació salarial de la majoria social i no ens hem assabentat? Serà per això que el capitalisme no necessiti en el sud d’Europa de milions i milions de llocs de treball?

La tesi que se sosté per la Comissió Europea és que cal refundar el model de capitalisme sobre la base d’un nou model productiu, un nou model de formació professional-educacional i un ampli model de “protecció social”. On es troba llavors la clau i l’explicació de la quadratura del cercle? Perquè l’economia espanyola manté improductius a més de 6 milions de persones —i creixent?

Són variades les explicacions, des del paper de l’economia espanyola (també les del sud) en aquest súper-mercat comú, avui UE, fins al propi model de desenvolupament de la nostra economia i els nostres capitalistes, però l’explicació més política l’hem de buscar, senzillament, en el model de relacions laborals (i per tant socials), imperant des de la segona dècada dels 70, l’adaptació a un capitalisme competitiu, globalitzat i modern: la flexibilitat en la contractació individual, la flexibilitat en la concertació col·lectiva, la llibertat de donar per acabat el contracte de treball sense tutela judicial i escurçar les polítiques protectores de l’atur. És la famosa “flexiseguretat” del Tractat de Lisboa i avui rubricada autoritàriament en l’últim Pacte Fiscal.

A l’Estat espanyol, l’atur es constitueix en el nostre mercat de treball, en el símbol de la crisi econòmica, i a causa de la rapidesa de destrucció d’ocupació que comporta aquest model econòmic, força a la “societat” a mostrar-se perplexa pel que està passant i impedeix, si més no, una mirada lúcida sobre les causes del perquè es destrueix tanta ocupació, al mateix temps que aquesta mirada és incapaç d’analitzar el perquè es va generar la mateixa quantitat d’ocupació en el període llarg de creixement —uns deu anys, 98/07-, que ara s’ha destruït en aquests gairebé 6 anys de crisis-estafa.

Davant tal perplexitat i davant la seriosa deterioració de les condicions de vida, sobretot dels milions de persones que perden rendes salarials (decreixement de salaris, acomiadaments) i rendes de protecció (subsidis d’atur) i, en gran part assumeixen riscos de pèrdua del seu hàbitat (habitatge) al no poder plantar cara als crèdits hipotecaris, les respostes que es configuren, totes elles, incideixen en una sola direcció: l’obligada i autoritària flexibilització del contracte, per a convertir al treballador en un mer cost variable, que no és sinó una manera de que actuï com mercaderia nua de drets i prenyada de “productivitat” i la variable depenent d’aquesta salarització primigènia, les retallades de despesa social en situacions d’atur i en el retir de la vida activa, pensions.

L’actual estructura del mercat de treball no és producte de la “casualitat o de les conjuntures econòmiques”, com tampoc ho és de les lleis del mercat, de les quals tot el món parla d’elles però com són controlades per una “mà invisible”, sembla que ningú les ha vist i en conseqüència s’admet de manera naturalitzada que han d’existir i poc o gens podem fer contra els seus designis, doncs són lleis inexorables.

L’actual conjuntura del mercat de treball, igual que la de les dues dècades últimes del segle passat, és a dir anys 90 i dos mil, és producte de normes (lleis) generades i creades per persones molt concretes: governs, sindicats i empresaris i aplicades amb “mà de ferro” i no precisament amb guant de seda per institucions de justícia i ordre (judicatures en tots els ordres, laboral, civil i penal).

La constitució d’aquest ordre social en el terreny laboral s’expressa en els denominats models de relacions laborals. Model de relacions laborals que ha assolit “normalitzar”, davant la societat, la impunitat dels responsables de la violència sistèmica més greu de les últimes dècades: la violència dels actes privats empresarials, siguin aquests públics, semi-públics, multinacionals o PYME, que priven a milions de persones assalariades no només del seu estatut de treballador/a (ocupació i drets), sinó, alhora, els impedeix l’acció lliure de treballar o no salarialment, doncs es neguen rendes bàsiques o salari social suficient per a una vida digna i plena, i a més, se’ls despulla dels seus drets de ciutadania.

El debat fals sobre els “costos laborals i socials”, on semblen entrar aquestes alternatives denominades d’esquerra, social-demòcrates sobre la plena “ocupació”, eludeixen l’origen del problema, que empresaris, governs i sindicats majoritaris, han construït, consentit i implantat totes les polítiques econòmiques i socials, basades en la reducció del preu del treball, la pèrdua de drets laborals i llibertats sindicals i socials, basant, els uns i els altres, les nostres condicions d’ocupació, de pensió, d’habitatge, de transport, d’alimentació, en “el creixement i creixement de l’economia”, i fent desaparèixer del debat social el veritable problema, i el veritable debat: el de l’abolir, avui i aquí, el treball assalariat.

La solució no és la plena ocupació, ni abans ni de bon tros ara que, almenys, una gran part de les consciències han constatat les conseqüències mediambientals i els seus efectes en les maneres de relacionar-nos, de consumir-nos i de destruir-nos, i a més el model capitalista no necessita de milions d’ocupacions que ell mateix ha desnonat, per a la recuperació de les seves taxes de benefici. Avui l’empresariat, els banquers i els seus economistes i executius de qualsevol organisme nacional o supranacional, se saben per sobre de la justícia i la seva impunitat és gairebé total.

Ara es tracta de que la seva iniquitat sigui compensada institucionalment amb el col·locar-se al marge de qualsevol regla. D’això va aquest debat de l’ocupació avui, doncs la pràctica laboral i social sembla que hagi descomptat el dany continu i sistèmic que se’ns ve realitzant des de la primera reforma laboral, l’Estatut dels Treballadors, allà pels finals dels 70 i principi dels 80 del segle passat.

* Desiderio Martín és membre del Gabinet Confederal d’Estudis de la CGT. Article publical al núm. 270 del Rojo y Negro.

Comparteix
 Convertir a ebook |  Enregistrer au format PDF Guardar com pdf

Fer un conmentari

Vols contactar amb la CGT de Catalunya? Aquí tens informació de com afiliar-te. Pots informar-te d'on trobar-nos aquí. Si ho prefereixes pots seguir els nostres perfils de Twitter i Facebook. Consulta aquí el llistat de perfils a les principals xarxes socials.

Rànquings 365 últims díes
  1. La CGT denuncia escassetat de material de protecció adequat per als sanitaris de la demarcació de Tarragona i les deficients mesures de prevenció i protecció
  2. Una sentència que ataca les llibertats i els drets civils
  3. El govern prepara una privatització massiva. Aturem la #LleiAragonés
  4. Buch i Marlaska han de dimitir, BRIMO i UIP dissolució
  5. Contra la repressió i els nous muntatges policials, llibertat detingudes
  6. Crida de la CGT de Catalunya a la mobilització contra la #LleiAragonés
  7. Concentració 25-S al Parlament de Catalunya i material Llei Aragonés
  8. Alliberem-nos de l’opressió dels estats i del capitalisme. Autodeterminació i autogestió
  9. Exigim la paralització de les oposicions de TEEI i que les fagin fixes
  10. Presos polítics … i nosaltres, els i les llibertàries

Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.2.3 [20352] | Squelette basat en el tema visual dissenyat per Fuksia
Webmaster - webcat@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid