Grècia: Crònica d’un país intervingut

Un clarificador i instructiu article sobre la situació en aquell país realitzat per un company del sindicat llibertari grec ESE. D'utilitat per a reflexionar sobre la possible evolució de la crisi a l'Estat espanyol.

Breu cronologia dels fets

1) Tot va començar els últims mesos de 2009 i primers de 2010. El recentment triat govern "socialista" de Yorgos Papandreu aprovava diferents rondes de retallades en el sector públic i una sèrie de mesures antiobreres, al mateix temps que demanava a la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional un préstec financer, per a solucionar, suposadament, el problema de l'excessiu deute públic i “salvar al país de la fallida”.

Les primeres mesures ataquen fonamentalment al sector públic i van acompanyades d'atacs des del govern i des dels mitjans de comunicació als funcionaris per la seva "mandra" i "inoperància". Assistim a una contínua propaganda contra tot allò que és públic, amb arguments del tipus "sobren funcionaris", "els funcionaris no donen cop", "l'administració grega té molts més funcionaris que qualsevol altre país civilitzat i modern", etc. Això últim és fals, clar: Grècia tenia, en el 2009, un 22% de funcionaris sobre el total de treballadors, més que Luxemburg, Portugal, Espanya, Itàlia, Gran Bretanya, Alemanya, Canadà o Estats Units, però menys que Suècia, Finlàndia, Noruega, Bèlgica, Dinamarca, França i Holanda.

Evidentment, aquestes mesures no afecten només als funcionaris. A part de la retallada de les pagues extres dels funcionaris i de la congelació dels seus sous durant almenys tres anys, s'aprova la disminució de les pagues extres i del pagament d'hores extres en el sector privat, l'augment de l'edat de jubilació de les dones fins als 65 anys, retallades en les pensions, la pujada de l'IVA (primer del 19% al 21% i després del 21% al 23%), l'increment dels impostos sobre la gasolina, el tabac i l'alcohol i l'augment del contingent d'acomiadaments.

Contra tot això, el descontentament popular és enorme i la reacció en el carrer és immediata. Comença el primer cicle de mobilitzacions, que culmina amb la vaga general del 5 de maig de 2010. La participació és elevadísima. A Atenes, els manifestants estan decidits a envoltar el parlament i envair-lo perquè no es voti el memoràndum que vincula a Grècia amb el FMI. La repressió policial és brutal. La mort de 3 treballadors en l'incendi d'una sucursal bancària en el transcurs de la manifestació suposa un dur cop per a la lluita, que s'estanca.

2) Després de l'estiu de 2010, la situació empitjora per al poble grec. La ràbia i la indignació van en augment i s'obre un segon cicle de mobilitzacions. Vuitena vaga general el 8 de desembre, amb un gran seguiment. El punt culminant arriba amb el denominat moviment dels indignats i les grans manifestacions de juny de 2011. Les places i carrers d'Atenes i moltes altres ciutats gregues s'omplin de gent protestant i manifestant-se. En les vagues del 15 i 28-29 de juny es produeixen durs enfrontaments en la plaça Sintagma d'Atenes, enfront del parlament. La violència policial és enorme. El segon “rescat” i el pla d'ajustament a mitjà termini són aprovats.

3) Després de l'estiu de 2011, s'anuncien noves mesures, entre les quals s'inclouen:

- Enviament de 30.000 funcionaris a una "reserva" prèvia a l'acomiadament o la jubilació.

- Noves retallades en les pensions i en els salaris públics.

- Impost a la propietat immobiliària, que es pagarà a través de la factura de la llum; a qui no poden pagar-lo o es neguen a fer-lo se'ls talla la llum, contra la qual cosa la desobediència civil, alguns sindicats i algunes assemblees de barri organitzen reenganxaments del subministrament.

- Obligació de pagar impostos a qui guanyin més de 5.000 euros anuals (abans de la reforma eren 8.000).

Es convoca una nova vaga de 48 hores per al 19 i 20 d'octubre. La participació és altíssima, però el segon dia es produeixen lamentables enfrontaments entre els dos grans blocs de manifestants (KKE-PAME d'una banda, la resta per altre). Hi ha un mort pels gasos lacrimògens de la policia.

4) Al novembre de 2011 es produeix la renúncia del primer ministre Papandreu i el nomenament en el seu lloc d'un tecnòcrata, Papadimos. Es prepara un segon memoràndum: nova petició de rescat i noves mesures antiobreras. El memoràndum es vota finalment el 12 de febrer en el parlament, mentre milers de persones es manifesten en el centre d'Atenes. Es produeixen durs enfrontaments amb la policia i una dotzena d'edificis són incendiats.

Entre les mesures aprovades s'estableix:

- La reducció del salari mínim en un 22% (de 741 a 586 euros bruts, 489 nets); per als joves menors de 25 anys, la reducció és del 30% (fins a 527 euros bruts, 440 nets).

- La congelació del salari mínim fins al 2015; també es congela l'antiguitat fins que l'atur no baixi al 10%.

- L'aprovació d'acomiadaments i prejubilacions en el sector públic: 15.000 assalariats de la funció pública seran col·locats en reserva, percebent el 60% del seu salari de base, abans de ser acomiadats al cap d'un any, o de dos per a qui estiguin prop de la jubilació; es farà el mateix amb uns 150.000 funcionaris fins al 2015.

- Retallades en matèria de pensions.

- L'abolició de l'estabilitat laboral i de les normatives laborals existents en els bancs i les companyies públiques o amb un percentatge de participació pública, el que inclou, entre altres, a la companyia elèctrica nacional, Hellenic Petroleum (la major refineria del país), la ràdio televisió pública, el transport públic d'Atenes (autobusos, metro, tren de rodalia, tramvia i trolebús), la companyia postal, la companyia de loteria i apostes, la companyia de proveïment d'aigua d'Atenes, etc.

- La reducció del 5% de la cotització empresarial a la seguretat social.

- Un dur cop als convenis col·lectius i al sindicalisme.

- L'augment de l'IVA en aliments, medicaments, assistència sanitària, energia elèctrica, proveïment d'aigua, transport públic, gas natural, etc.

5) S'arriba així a les eleccions del 6 de maig de 2012 i la segona volta electoral del 17 de juny, amb els resultats ja coneguts. A pesar de totes les protestes, de l'agreujament de la situació, que no s'albira llum en el túnel, de tota la ràbia deslligada, de tota la indignació mostrada contra polítics i partits, la trista realitat és que una part important de la població segueix preferint dipositar la seva confiança en polítics i partits abans que organitzar-se de forma autònoma per a lluitar per millorar les seves vides i el seu futur. El nou govern té preparat ja un nou paquet de mesures, que inclou, entre altres aspectes, retallades en despeses sanitàries i farmacèutiques, acomiadaments de funcionaris públics, tancament o fusió de centres docents, empreses públiques i organismes estatals, privatització de serveis públics i abolició de les pagues extra.

Conseqüències i realitats socials

Les mesures preses a Grècia arrel de la crisi, breument assenyalades en l'anterior resum, s'han anat imposant a poc a poc, però sense parar, sota diferents excuses. En general, es presenten com "mesures inevitables per a salvar a la nació" o "mals menors si no volem veure'ns abocats al caos". Per descomptat, ni les mesures són tan inevitables ni els mals són tan menors. Després de gairebé tres anys, no es veu ni s'endevina cap millorança de cap tipus. Al contrari, la situació és cada vegada pitjor per a la gent del carrer i la injustícia i la desigualtat són més grans que mai. Els grecs són testimonis de com les seves condicions de vida i de treball són trepitjades per a major glòria de la patronal, els taurons de les finances i els especuladors.

L'atur s'ha disparat. Les estadístiques del passat mes de maig, mostren un 23% d'atur: una mica més de 1.100.000 desocupats, 300.000 més que al maig de 2011 (sobre una població d'uns 11 milions). Entre els joves menors de 25 anys l'atur és del 54%. Al gener de 2010, l'atur era del 11,3% (uns 550.000 desocupats) i l'atur juvenil era del 30%. Els números parlen per si sols.

Entre els que treballen, les pèrdues salarials són molt fortes. Es calcula que amb les mesures preses els treballadors no especialitzats arriben a perdre fins a tres sous a l'any i els treballadors subjectes a convenis sectorials perden en alguns casos fins a la meitat del sou mensual. Abans de la crisi es parlava del difícil que era sobreviure amb 700 euros al mes. Ara ja caminem pels 500...

En el món laboral s'observa un augment de la ja de per si bastant alta precarietat i una enorme pèrdua de drets. S'ha estès la flexibilitat laboral. Hi ha hagut (i hi ha) molts casos de reducció obligada de l'horari (amb la consegüent reducció del sou, clar). Els convenis col·lectius s'estan afeblint i s'aplana el ja obert camí de la signatura de convenis d'empresa o individuals.

Els convenis col·lectius de milers de treballadors s'han perdut o estan en l'aire, doncs o han caducat ja o ho faran obligatòriament en un termini d'un any, amb el que es veuen obligats a renegociar, a nivell individual o d'empresa, el descens dels seus sous fins als nivells més baixos. Molts ja ho han fet.

A més, s'aprecia un augment del treball sense assegurar i hi ha molts treballadors (milers) que triguen mesos a cobrar. Els retards o impagaments de salari són un fenomen cada vegada més habitual. Hi ha estadístiques que esmenten que una de cada quatre empreses paga amb almenys tres mesos de retard i solament una de cada deu paga en el seu degut moment.

L'amenaça és triple: pot ser que et tirin al carrer i et quedis sense no-res (cada vegada són majors les exigències per a tenir dret al subsidi de l'atur); pot ser que et facin treballar solament mitja jornada i el sou no t'arribi per a viure; i pot ser que no et paguin o triguin mesos en fer-ho.

A aquests problemes cal afegir l'augment de l'impost sobre la renda i la carestia de la vida. Els preus van en continu augment i això es fa notar especialment en productes i serveis de primera necessitat, com el menjar o el transport. Un clar fracàs de la lògica neoliberal: baixen els sous i pugen els preus. La socorreguda reducció del cost de la mà d'obra no sembla donar bons resultats...

Cal assenyalar també que nombrosos negocis familiars i petites empreses no han pogut seguir endavant i han tancat i que les pensions han estat fortament atacades amb successives retallades, provocant baixades de fins al 40%.

Com a conseqüència, ens trobem en una situació en la qual, mentre els oligopolis i les grans companyies es freguen les mans, moltes famílies i moltes persones no arriben a fi de mes, o ho fan amb prou feines. En moltes llars se les veuen i les desitgen per a pagar els impostos, la calefacció, les factures de la llum i de l'aigua i la hipoteca o el lloguer de la casa. Per a sortir endavant, la gent redueix les despeses en alimentació, prescindeix de la calefacció a l'hivern o demana préstecs a amics o familiars.

L'augment de la pobresa, la indigència i la fam és notori. Cada vegada són més els grecs que acudeixen a sol·licitar els serveis d'associacions caritatives o d'ONG especialitzades en atenció als pobres (fins a fa uns mesos la majoria eren immigrants). Recentment, un informe del servei estadístic estatal parlava de 424.000 llars sense cap tipus d'ingrés. També han augmentat la delinqüència i la violència i veiem que són cada vegada més els grecs que intenten buscar-se la vida en altre país.

A més, la dràstica reducció dels pressupostos d'inversió pública ha tingut efectes desastrosos en sectors com l'educació, l'assistència social i la sanitat, on s'observa un greu empitjorament de l'atenció sanitària i una deterioració generalitzada dels nivells de salut.

Un balanç:

Resumint, veiem que les mesures que s'han pres i se segueixen prenent arran de la crisi econòmica redueixen el valor de la nostra força de treball, de forma directa en uns casos (disminució del salari mínim i del subsidi de l'atur), de forma indirecta en altres (retallades en despesa pública, privatització de béns i serveis públics, liquidació dels convenis col·lectius, etc.), però sempre seguint propostes que la patronal grega va posar sobre la taula molt abans de la crisi, en nom d'una vigorització de la competitivitat.
Amb aquestes mesures, la patronal hi surt guanyant, ja que tindrà a la seva disposició una mà d'obra més barata, sindicats afeblits i treballadors més disciplinats i atemorits per l'amenaça de l'atur. No en va una bona part del famós deute es troba en mans de bancs grecs i empreses gregues. Amb el pretext de la crisi, els treballadors es veuen obligats a pagar la fallida dels bancs i la bombolla dels préstecs hipotecaris.

En aquest sentit, per als treballadors qualsevol dilema que es plantegi amb l'objecte de “salvar al país” és un fals dilema. La qüestió no és com fer que el país surti de la crisi, sinó com poden els treballadors plantar cara a la versió de gestió de la crisi que han triat els patrons. Ja sigui en euros, ja sigui en dracmes, l'explotació és la mateixa. El que ens ha de preocupar és com construir començant des de zero un moviment sindical obrer que pugui frenar l'atac que sofrim com treballadors. És impossible que tots els grecs sortim de la crisi. No tenim els mateixos interessos que els empresaris grecs, que augmenten els seus guanys aprofitant-se de les mesures i les retallades. Al contrari, tenim els mateixos interessos que els treballadors immigrants sense papers, que de forma conjunta els partits partidaris del memoràndum i l'extrema dreta mostren com el gran problema de la societat grega.

També ha de quedar clar que el parlamentarisme no pot solucionar cap problema real dels treballadors. Al contrari, crea la falsa il·lusió que tots junts, treballadors i empresaris, podem units trobar una solució per a “salvar al país” (que és com dir la rendibilitat capitalista). Si no canvia la veritable relació de forces en la societat entre els patrons i el món del treball, sigui el que sigui el govern que tinguem, la política continuarà funcionant en profit dels empresaris. Com treballadors tenim coses més útils de les que ocupar-nos que de la lluita parlamentària: creació de sindicats combatius autònoms, organització de vagues en els centres de treball, expansió de les assemblees de barri, formació de comitès antifeixistes, creació d'estructures socials de solidaritat i de suport mutu.

La crisi en la sanitat

Ja hem assenyalat que s'ha produït una gran deterioració dels nivells de salut a Grècia com a conseqüència de la crisi i de les polítiques seguides aquests dos últims anys i mig. A això cal sumar la més que preocupant situació de la sanitat grega, un dels sectors en els quals més incidència han tingut les retallades.

Hi ha estudis que parlen d'un augment dels problemes psicosocials i d'un increment dels suïcidis de fins al 40%. Alguns casos han estat molt sonats, com el suïcidi de Dimitris Christoulas, un farmacèutic jubilat que, abans de pegar-se un tir en ple centre d'Atenes el 5 d'abril de 2012, va deixar una nota en la qual deia: “Sóc jubilat. No puc viure en aquestes condicions. Em nego a buscar menjar en les escombraries. Per això he decidit posar fi a la meva vida”.

Així mateix, l'accés als serveis de salut ha empitjorat, sobretot entre els grups de població més vulnerables (immigrants, assalariats, ancians amb baixes pensions, nens de famílies pobres, etc.). Més concretament:

- S'han reduït els pressupostos dels hospitals públics. A alguns fins i tot se'ls està obligant a tancar. En conseqüència, hi ha falta de personal i escassesa de subministraments mèdics.

- Les llistes d'espera són més llargues que mai. Hi ha qui arriben a subornar al personal mèdic per a saltar-se-les.

- S'han imposat preus desorbitats a molts serveis i proves mèdiques. Per exemple, una anàlisi de sang o orina costa entre 80 i 100 euros.

- S'han agreujat problemes tradicionals com l'amuntegament (es veuen llits fins i tot en els passadissos) o la corrupció (el famós “sobret”, que alguns metges exigeixen als pacients per a atendre'ls).

- S'han retallat també els pressupostos per al IKA, l'asseguradora que oferia assistència primària i mèdics de capçalera a gran part dels pensionistes i assalariats del sector privat, i això fa que molta gent es dirigeixi directament a urgències per a ser atesa.

- Hi ha hagut dràstiques reduccions en els sous dels metges i del personal sanitari en general. Els retards i impagaments són la norma, no l'excepció.

- S'han eliminat molts projectes d'assistència social i en les àrees de salut mental i educació especial.

Contra tots aquests problemes, no són poques les accions que es porten a terme, des d'aturades laborals i ocupacions d'oficines fins a la creació de serveis socials d'atenció mèdica (els denominats “consultoris socials”). Per exemple, al febrer de 2012, treballadors dels sectors de salut mental i educació especial van ocupar el ministeri de sanitat a Atenes durant quinze dies, amb reivindicacions com les següents:

- Que es retirin tots els plans d'abolició dels serveis socials de benestar del ministeri.

- Que no s'acomiadi a cap company amb el pretext del trasllat o de l'eliminació d'unitats de servei.

- Que no es detinguin els plans del govern per al desmantellament del sistema de sanitat i benestar públic.

- Que es retirin les reduccions salarials. Que no s'aprovi la nova Llei General de Sanitat.

- Que es garanteixi que el poble en sofriment segueixi tenint serveis mèdics i farmacèutics gratuïts.

- Que els treballadors donin la seva pròpia resposta a la crisi.

- Que se'n vagi el govern il·legítim i els seus memoràndums.

Cal destacar també l'ocupació de l'hospital de Kilkis, petita ciutat del nord-est de Grècia, al febrer de 2012. En els seus comunicats, els treballadors de l'hospital denunciaven la política del govern en matèria sanitària i enllaçaven les seves reivindicacions amb les del poble grec en general, posant en relleu la necessitat d'una lluita conjunta de les capes mitges i baixes de la societat contra el feroç atac neoliberal. L'ocupació no pretenia simplement protestar contra els retards en el pagament de sous i contra la falta de material i personal, fets ja de per si mateix molt greus, puix que els obligaven a ocupar el seu treball en condicions molt difícils. Es volia anar més enllà, fent funcionar l'hospital al marge de l'administració. L'experiència va durar unes tres setmanes, deixant bé clar que perquè les lluites siguin més reeixides és necessari un grau d'organització, coordinació, combativitat i eficàcia més alt.

Quant als “consultoris socials”, el més destacat és el de Salònica, que va sorgir a partir de l'equip mèdic que va assistir als immigrants que van protagonitzar una vaga de fam en reivindicació dels seus drets al febrer de 2011, però s'han creat també en altres ciutats, acompanyats de “farmàcies socials”. En aquestes iniciatives, mèdics, infermers i altres treballadors de la salut ofereixen de forma voluntària els seus serveis a qualsevol persona que els necessiti, grecs i estrangers, desocupats i treballadors, assegurats i sense assegurar. Han de plantar cara a multitud de dificultats, però estan aconseguint fer realitat formes de solidaritat que constituïxen magnífics exemples de relacions humanes i socials no supeditades a la lògica del mercat i dels guanys.

Per a finalitzar, és molt revelador el comunicat emès a principis d'agost pel col·legi de metges d'Atenes, en el qual s'adverteix que les noves mesures que es pretenen imposar ens conduiran a una crisi humanitària, amb la possibilitat que es produeixin esclats socials descontrolats. Per a la cura de la salut s'exigirà a la ciutadania un esforç econòmic desproporcionat i inevitablement els sectors socials més desfavorits quedaran abandonats a la seva sort.

(*) Article publicat al Catalunya 143, realitzat l'agost de 2012 per un treballador de l'ensenyament, membre d'ESE (Unió Sindical Llibertària), sindicat llibertari de Grècia que manté relacions amb la CGT. Web d'ESE http://www.ese-gr.org/