Ha mort Francisco Carrasquer

Una molt mala notícia no per inesperada però sí per la tristesa que produeix. El poeta, escriptor i referent llibertari aragonès Francisco Carrasquer ha mort la nit de dimecres a dijous als 97 anys d'edat recentment complerts. Nascut a Albalate de Cinca, va rebre el 2006 el Premi de les Lletres Aragoneses.

FRANCISCO CARRASQUER neix el 30 de juliol de 1915 a Albalate de Cinca (Osca), i fins avui dia era el degà de les lletres aragoneses. Fill del secretari de l'Ajuntament del seu poble, va ser el sisè de nou germans, un d'ells, Félix, malgrat quedar cec des de 1934, és un dels més destacats pedagogs llibertaris del segle XX. Als deu anys, Francisco ingressa en el Seminari de Lleida i quatre després, perduda la fe, decideix marxar a Barcelona, on viu la proclamació de la República. Amb ajuda del seu germà José, que regenta l'Escola Racionalista Eliseo Reclús, cursa el Batxillerat, mentre imparteix en aquest centre i en l'Ateneu de les Corts les seves pròpies classes.

En esclatar de la revolta militar -i ja militant llibertari-, és dels primers a ocupar la Caserna de Pedralbes i rendir la Caserna de Cavalleria. En aquests dies va evitar el saqueig del convent dels Descalços, arengant a la multitud, amb el que es van salvar tant les vides dels religiosos com les grans riqueses artístiques allí guardades. De seguida, va marxar al front com a milicià però aviat va ser nomenat cap de centúria i va fer tota la guerra en primera línia, al mateix temps que feia classe de primeres lletres als combatents. Va arribar a Cap d'Estat Major de la 119 Brigada de la 26 Divisió, càrrec que va exercir fins al seu pas a França el 10 de Febrer de 1939.

Internat en el camp de concentració de Vernet d'Ariege, on va passar set mesos, és reclamat per la Universitat de Nantes per dictar classes com a lector, però la guerra mundial esclata abans d'incorporar-se i ha de tornar al treball per ajudar al manteniment de la seva família, tota ella fugida a França. Assetjat pels nazis, Francisco passa clandestinament la frontera espanyola el 1943, on al poc és detingut, internat sis mesos a la barcelonina Presó Model i després incorporat forçosament al tabor nº 5 de Regulars al Marroc, en el qual va passar tres anys.

A finalitats de 1946, ja llicenciat, és detingut per redactar un manifest de l'Aliança Democràtica, torturat i tornat a ingressar a la presó durant sis mesos. Amb la llibertat condicional, aconsegueix acabar el Batxillerat l'any 1948. Escriu llavors el seu primer llibre, Manda el corazón, una novel·la rosa amb el producte de la qual va poder pagar la seva matrícula a la Universitat. A punt de sortir el seu judici, decideix creuar la frontera i sortir d'Espanya.

En 1949 cursa Psicologia en la Sorbona, amb mestres com Piaget, Gurvitch o Merleau-Ponty. S'ajuda amb classes particulars i succeeix, com a secretari de la FUE i delegat de Interayuda Univesitaria, a José Martínez, el fundador del Ruedo Ibérico, amb el qual va mantenir sempre una gran amistat. Aconseguits els quatre certificats de la carrera, el 1953 rep una proposta per treballar en l'emissora internacional holandesa Ràdio Nederland Wereldomporoep, on va arribar dictar més de 1500 xerrades d'índole cultural. A Holanda es doctora en Lletres i ensenya Literatura Espanyola durant deu anys a la Universitat de Groninga i divuit en la de Leiden. A més de desenvolupar una fecunda labor cultural com a soci del Pen Club, Societat d'Escriptors d'Holanda, Societat d'Escriptors de Flandes i Societat Europea de la Cultura, allí va fundar dues importants revistes d'hispanisme Norte (Leiden, 1957-1971) i Revista de Accidente (Leiden, 1975-1979). Va ser també director de Molinos (Amsterdam, 1982-1984).

Com a traductor, va ser vocal de la Junta Nacional d'Exàmens de Traductors i Intèrprets i va obtenir els Premis Nacionals de Traducció a Holanda (1960) i Bèlgica (1963). Ha traduït desenes de llibres de l'holandès o flamenc a l'espanyol. Entre les principals, una voluminosa Antologia de la poesia holandesa moderna (El Bardo, 1971), l'obra mestra de la literatura holandesa: Max Havelaar de Multatuli (Los Llibros de la Frontera, 1975). En 1980 rep de mans de la reina Beatriz d'Holanda la distinció de Comendador de l'Ordre de Oranje-Nassau, per la seva labor de difusió de la cultura holandesa. Cinc anys més tard tornarà a Espanya, on rep la Encomienda de la Orden del Mérito Civil, per la seva labor d'hispanista. Ja jubilat, però sense abandonar en absolut la seva labor intel·lectual, vivia a Tárrega, lloc natal de la seva dona.

Al desembre de 2006 rep el Premi de les Lletres Aragoneses “per la seva obra progressista i radical, llarg temps silenciada, que serveix de testimoniatge exemplar per a tots els aragonesos”.

BIBLIOGRAFIA

Com a poeta ha publicat: Cantos rodados (1956); Baladas del alba bala (1956 i 2001); Vísperas (1969, 1976 i 1984); i Palabra bajo protesta (1999).

Com a assagista se li considera el major especialista en Sender, sobre el qual té cinc llibres publicats: Imán y la novela histórica de Ramón J. Sender (1968); La verdad de Sender (1982); La integral de ambos mundos: Sender (1994); Sender en su siglo (2001) i Sender, el escritor del siglo XX (2001). També edicions crítiques de Imán i Réquiem por un campesino español i una antologia poètica, Rimas compulsivas.

Altres assajos: Felipe Alaiz, estudio y antología del primer escritor anarquista español (1977); La literatura española y sus ostracismos (1980); Antologia de artículos (1980); Nada más realista que el anarquismo (1991); El grito del sentido común. De los automatismos a la libertad (1994); Holanda al español (1995) i Ascaso y Zaragoza. Dos pérdidas: la pérdida (2003).

Ha traduït desenes de llibres de l'holandès o flamenc a l'espanyol entre els quals destaca una voluminosa Antologia de la poesia holandesa moderna (1971) i Max Havelaar de Multatuli (1975).

El Sueño Igualitario