La Confederació General del Treball (CGT) en el seu més de quart de segle d’existència i més enrere quant als seus orígens, ha estat mantenint una fèrria lluita per a sobreviure i créixer com organització oposada al sistema imperant. Des dels seus processos de debat i decisió ha anat teixint un clar missatge sindical i social oposat radicalment als sindicats anomenats majoritaris i a les organitzacions polítiques parlamentàries. Però el més important és que les seves dones i homes, han demostrat amb la pràctica diària una coherència organitzativa que pocs tenen.

Per això hem pagat i es paga un alt preu, acomiadaments discriminatoris, persecució als nostres candidats, discriminació sindical, i fins i tot en alguns casos com hem vist en els últims temps assetjament jurídic - policial i privacions incomprensibles de la llibertat d’alguns dels nostres militants. I això no passa en actuacions desgavellades sinó simplement en el just exercici de defensa dels drets dels treballadors i treballadores, en no acceptar la lògica capitalista, oposar-nos a un model de societat basada en la competència salvatge entre els éssers humans, en l’explotació de l’home per l’home, en la desigualtat i l’acumulació de la riquesa en uns pocs. Model social que ens porta a l’actual estat de coses, a la pèrdua dels nostres escassos drets, a una major depauperació dels més febles, a l’increment si cap de les desigualtats entre les persones i també entre dones i homes.

De nou cal recordar que no participar d’aquest model, ser la mosca collonera del sistema, no ha sortit gratis, com és normal, i mentre uns altres es beneficiaven de recursos econòmics i prebendes, a la CGT se l’ha intentat mantenir en l’ostracisme més absolut, se l’ha intentat asfixiar per tots els mitjans i contant en moltes ocasions amb la col·laboració, entusiasta, d’altres organitzacions suposadament anomenades de classe.

També la nostra independència teòrica (forma part dels nostres estatuts) i real, ja que ho demostrem en la pràctica, ens ha provocat no excessives simpaties amb organitzacions d’esquerra amb les quals almenys coincidim en bona part dels seus discurs, però que no veuen amb bons ulls la nostra autonomia organitzativa i el nostre funcionament horitzontal, oposat a lideratges i/o elits dirigents.

Per tant si som assemblearis, participatius, independents de govern, partit o altra organització, si en la pràctica diària ens oposem a les brutalitats i injustícies del sistema imperant, si ens sentim el paradigma de la lluita i de l’acció directa per què tenim tan escassa incidència en el que ha estat ocorrent en el carrer? per què hi ha, després de més d’un any de vida tan poca simbiosi entre la CGT i el 15 M?. Aquestes qüestions es podrien fer extensibles a la resta d’organitzacions llibertàries, les quals crec que comparteixen amb nosaltres semblant diagnòstica.

Raons perquè això passi n’hi ha diverses, les de caràcter extern a aquestes organitzacions que van des del desconeixement de la nostra existència per molts dels nostres conciutadans, degut en gran part a l’intencionat silenci mediàtic teixit al nostre al voltant i al nostre missatge, als ja atàvics prejudicis antianarquistes de l’acomplexada esquerra del nostre país, a la també evident voluntat des del poder real de mantenir l’anarcosindicalisme sense capacitat d’incidir en la realitat social, i fins i tot a la incomprensible falta d’unitat de tot el moviment llibertari, amanit de vegades amb vergonyoses, reaccionàries i difamatòries acusacions a la nostra organització que sens dubte generen una imatge externa completament injusta amb la trajectòria de l’anarcosindicalisme i donen aparença d’una desunió que cap anàlisi mitjanament lògica pot suportar.

També sofrim els tòpics generalitzadors, “els sindicats” (quan es refereixen als majoritaris), “tots són iguals” (quan es pretén desautoritzar la seva actuació), reforçats per part dels arguments anteriorment exposats i que representen una injustícia sense precedents cap a la CGT i cap a qui la conformen, i pels quals, justament per actuar de manera distinta, paguen un alt preu.

Una gran part de la població ens jutja i condemna pels delictes aliens, mentre els esforços i sacrificis realitzats mai són reconeguts ni tan sols per qui haurien de ser germans de lluita. És cert que una important minoria més coneixedora de la nostra activitat ens mira amb respecte, però també des d’una distància prudencial, com si la CGT fos un ens abstracte, i sense la “puresa ideològica requerida”, com si no necessiti de persones per a funcionar i com si els recursos de l’organització caiguessin del cel com manà. Per a aquesta part social pot passar que un dia s’adonin que la CGT ha mort d’èxit i d’esgotament.

També existeixen raons internes que fan possible o com poc ens poden ajudar a entendre perquè avui la CGT no és referent en el carrer, d’altra banda a ningú se li escapa que són moltes les companyes i companys de CGT que participen activament en moviments socials, veïnals, el 15 M, etc. No és poc el pes que pugui tenir perquè això sigui així una saludable voluntat de respectar la independència de tot aquell que es mogui, a diferència d’algunes organitzacions d’esquerra que sense el menor rubor han intentat dur l’aigua al seu molí. Però també en el negatiu són evidents algunes reticències a un moviment tan heterogeni com és el 15 M, alhora que també una almenys aparent generalització del “tots són iguals” no han ajudat a compartir amb més entusiasme un moviment social tan pròxim en les formes d’actuar i en molts dels continguts reivindicatius.

No pretenc amb això dir que la CGT i el moviment llibertari en general haguessin d’intentar copar, absorbir, integrar al 15 M, ni de bon tros , al contrari lamento que no hagi una major simbiosi entre els uns i els altres, un enriquiment mutu, una generosa utilització del treball de cadascun a la recerca de l’interès general, de la transformació social. És a dir, des de l’anarcosindicalisme, hauríem de, sense complexos, ser allò que sempre hem dit ser, una eina al servei dels treballadors i treballadors, al servei dels més febles, en contra de les injustícies, i per tant al servei de la necessària rebel·lia, alhora que l’anarcosindicalisme en general i la CGT en particular necessita de noves gents, de sang fresca que renovi i impulsi, i que alhora es nodreixi del llegat llibertari.

Perquè això sigui possible, requerim també d’un important exercici d’autocrítica, d’una revisió dels nostres errors o simplement de les nostres mancances. Des de la CGT no hem sabut o no hem pogut arribar als sectors més desfavorits, no aglutinem als milions de desocupats, ni arribem als joves i estudiants, no som un referent de lluita per a ells ni som capaços d’elaborar i dissenyar la forma de vida, el model de societat alternatiu que faci possible allò que anhelem, un món millor.

La CGT està en totes les batalles, en tots els fronts, segueix creixent en l’àmbit sindical mentre la majoria de sindicats perden delegats i afiliació, però de manera molt escassa tenint en compte la que està caient. Doncs bé. aquest hauria de ser el nostre repte i el nostre regal a la nostra societat, obrir la CGT sense complexos, donar la calorosa benvinguda a tota aquella persona, associació i organització de bona voluntat, que de forma honesta i lleial, amb generositat i solidaritat estigui amatent a defensar els nostres drets, a recuperar allò que hem perdut i a permetre un futur digne a les futures generacions. En aquesta batalla hi cabem gairebé tots, tots aquells que no aspirin a aprofitar-se’n, a prendre el bastó de comandament, a canviar perquè tot segueixi igual.

En pocs llocs, en pocs països compten amb un moviment llibertari com en el nostre, ni amb la seva experiència històrica, ni amb les gestes que va realitzar en la transformació social, en el terreny de les idees però també en la pràctica, en les lluites laborals, amb les col·lectivitzacions, les escoles lliures, el cooperativisme, l’ecologisme, etc, etc, etc. Això és patrimoni de totes i tots, és herència dels nostres avantpassats que amb lliurament i esforç ho van fer possible, és el tresor d’aquells que ho van perdre gairebé tot menys la dignitat. Aquí està, ara és el moment, no el desaprofitem, siguem generosos i pensem en els nostres fills, en els fills de tots.

Som-hi , és hora de desbordar al sistema imperant, de teixir fortes complicitats, d’organitzar-nos al marge del “seu sistema”, de trencar la seva lògica i deixar sense sentit la seva estratègia del xoc. Deien els antics anarquistes “portem un món nou en els nostres cors” i nosaltres?

Salut i solidaritat.

* Enric Tarrida és Secretari General de la Federació Local de València de la CGT. Article publicat al núm. 259 del periòdic confederal Rojo y Negro.