I

Llegeixo la “Declaració de la Cimera Social celebrada a Madrid el 25 de juliol de 2012”, un text que serveix de convocatòria per a un conjunt de mobilitzacions que s’han de desenvolupar en els pròxims mesos. Pel que sembla, ho han subscrit moltes de les organitzacions assistents a la reunió corresponent, amb CCOO i UGT al capdavant.

A títol provisional, i mancant més notícies, és un text desalentador en el qual no s’aprecia voluntat alguna, si més no retòrica, d’atreure a qui no estan pròxims. No constitueix, de cap manera, un mínim comú denominador: exclou, i amb claredat, a molts.

Conforme al que s’inclou en aquestes línies és obligat deduir que el que teníem abans de 2007, el moment de l’esclat de la crisi financera, era un model de perfeccions. Ens havíem dotat, pel que ens expliquen, d’un model de convivència que ha servit totalment durant ni més ni menys que 35 anys. I gaudíem d’una Constitució que encara avui posa en les nostres mans instruments importants.

La transició política no és, llavors, objecte de cap qüestionament en un escenari en el qual -se’ns diu- han despuntat els ‘assoliments laborals’ i l’Estat del benestar ha brillat amb llum pròpia. Com vulgui que cap esment es fa referent a això en el text que m’ocupa, està servida la conclusió que havíem resolt els problemes principals pel que fa a la situació de les dones, al medi ambient i als països del Sud. Si unes vegades el que s’imposa és el silenci -per a què parlar de l’OTAN?-, en altres resulta fàcil intuir un exercici d’adoració del creixement i del consum que diu poc d’una comprensió total dels nostres deures envers les generacions futures.

A semblant visió dels fets s’agrega l’afirmació, una miqueta sorprenent, que la consciència de que semblant paradís començava a esvair-se ha estat particularment visible, en els últims anys, en el món sindical, que repetides vegades hauria cridat l’atenció referent a això. Serà en les files del sindicalisme alternatiu. Perquè el registre de les cúpules de CCOO i UGT sembla molt distint: no consta que en el seu moment plantessin cara a la bombolla immobiliària, han acatat successives i impresentables reformes laborals, han fet altre tant amb el pensionazo i, per si poc fos tot l’anterior, no van dubtar a protegir l’any 2005 l’infame Tractat Constitucional de la Unió Europea, corresponsable de molts dels nostres mals d’avui.

En aquestes hores, i d’altra banda, aquestes cúpules no senten major interès a postular una tasca inexcusable: la que convida a separar el deute legítim de l’il·legítim, com si el seu designi de trencar les regles del joc fos, com sempre, limitadíssim. Sembla que els sindicats majoritaris són part del problema, i no els agents principals per a resoldre’l, i això per molt que avui intentin ocultar-lo.

Més enllà de tot l’anterior, el text arrossega dues tares insortejables. La primera assumeix la forma d’un oblit més: el que tot el que tenim avui és una conseqüència directa, i inevitable, del que teníem abans. Tornar a 2007 és, com horitzó mental, una necetat que beu d’una il·lusió òptica. La segona és la dramàtica absència de projecte que impliqui una aposta per canviar de model. És inevitable que, en aquestes condicions, a molts ens deixin fora.

 II

Algú podrà adduir, amb tot, que poc importen els textos de convocatòria i molt, en canvi, el sentit de fons d’aquesta última. Vegem llavors en què sembla consistir la ‘resposta ràpida i contundent’ que va anunciar setmanes enrere Fernández Toxo.

No sembla, d’antuvi, que s’ajusti a cap dels dos adjectius enunciats. Es promouen manifestacions en les quals el protagonisme ha de correspondre, per lògica, als sindicats majoritaris. Es proposa un referèndum sabent que no serà acatat pels nostres governants. Se suggereix que tal referèndum podrà ser substituït per una consulta popular. I, com última, desesperada i no clarament especificada solució, es contempla la possibilitat d’organitzar una nova vaga general que, com les anteriors, i atès que és legítim concloure que obeeix al propòsit principal de cobrir l’expedient, sembla cridada a tenir efectes limitats per molt que la lògica suggereixi que en aquest cas mereixerà majors suports.

Intento retratar l’anterior amb altres paraules: CCOO i UGT de cap manera desitgen, malgrat les aparences, un consens ampli contra les agressions que patim. El que pretenen, sense més, és recuperar protagonisme abrigallats per moltes altres organitzacions, de tal manera que un eventual fracàs resulti menys cridaner. Es tracta, en substància, d’amagar la responsabilitat que els dos sindicats majoritaris tenen en la deterioració de tantes relacions i d’ocultar la impotència pròpia carregant-la, fins a on sigui possible, sobre uns altres. Tot això en la confiança que ara, i a diferència de l’ocorregut en els dos últims anys, se sumaran a les protestes qui estan preocupats per la pèrdua de la seva paga extra tot i que no senten major inquietud per tota la resta de retallades. D’aquí, tal vegada, el to calculada i alarmantment lleuger del text de convocatòria al que m’he referit unes línies més amunt.

En la rebotiga, en fi, despunta una farsa més: la que en aquest camí que s’obre els partits ocuparan un paper secundari. És fàcil endevinar la regla mestra del joc: evitem formalment als partits, per a així sortejar un descrèdit major, però de cap manera trenquem amb el circuit tancat que alimenten aquests partits. Encara que caldrà confirmar-lo, sembla que el PSOE se suma a la iniciativa, que li resulta còmoda a l’efecte d’ocultar que manca d’un projecte alternatiu al del PP (esperem a veure el que passa, això sí, a l’empara dels seus coquetejos amb un eventual govern de coalició de pretesa condició tecnocràtica). Mentre, IU no dubta a emetre senyals que mostren la seva disposició a ocupar l’espai socialdemòcrata que el PSOE ha deixat lliure. No parlo d’altres formacions polítiques perquè la convocatòria que ara m’interessa té, per omissió, un rotund caràcter espanyol i no sembla parar esment a les realitats sindicals i socials pròpies dels llocs en els quals el discurs i les pràctiques corresponents presenten perfils diferenciats.

La conseqüència final, i la més important, és fàcil d’enunciar: la fórmula que s’intenta desplegar, encaminada en essència a salvar la cara a les cúpules dels dos sindicats majoritaris, obeeix al clar propòsit de frenar respostes més robustes. Que en ella -ho repetiré una vegada més- no hagi cap proposta de canvi de model ho diu tot.

 III

La gent ben intencionada assenyala una vegada i una altra que cal sumar enfront de les agressions. Bé està. Però immediatament cal preguntar-se què és el que proposem enfront d’aquestes agressions -no vagi a ser més del mateix- i si aquells amb qui anem de la mà sumen realment. Tenint en compte del seu registre de tant temps, acudir al compàs dels sindicats majoritaris, és realment sumar o és convidar a la desafecció?

Sobre aquesta base no hi ha mínim comú denominador que valgui. El que despunta és un joc molt similar al que abracen els nostres governants: com ells, CCOO i UGT pretenen plantar cara a una situació extrema, sí, amb els mateixos instruments que ens han conduït a ella, i entre ells un sindicalisme de pacte obstinat a acatar respectuosament les lleis i cada vegada més somort i desacreditat. Perquè res falti, el que s’intueix per darrere és un intent de construir ficticis consensos com els que es van fer valer a principis de 2003 a la calor de les protestes contra l’agressió nord-americana a L’Iraq. Cridaner és referent a això, per afegiment, que el document de convocatòria es limiti a recordar el significat d’una data, el 19 de juliol, en la qual els sindicats majoritaris van liderar manifestacions a les quals es van sumar, amb criteris les més de les vegades distints, moltes altres gents. Que curiós és que s’oblidi que el 15-M porta un any en el carrer amb demandes i pràctiques de perfils significativament més radicals. Pel que sembla, només interessen les protestes pròpies o, el que és el mateix, les més moderades.

Extrec una conclusió ràpida: per a donar suport al que de saludable pugui haver-hi -em temo que poc- en la fulla de ruta dissenyada pels sindicats majoritaris no hi ha motiu algun per a sumar-se a una iniciativa com la que ara m’ocupa. La tasca de les persones conscients de la necessitat inexorable d’articular una contestació ferma i transformadora consisteix abans de res a desbordar el marc fixat per aquest full de ruta. Sense perdre en cap moment els senyals d’identitat propis. En aquesta tasca han d’estar el sindicalisme alternatiu, els moviments socials que resisteixen, el gruix del 15-M i totes aquelles persones que estan decidides a trencar els diferents cordons policials que ens envolten.

* Carlos Taibo és activista social, escriptor, editor i professor Titular de Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Autònoma de Madrid. Text publicat a Kaos en la Red