El sistema universitari català es troba en aquest moments en estat de shock com a producte directe de les polítiques aplicades pel govern de CIU i del PP, que pretenen una transformació radical de la universitat: cada vegada més inaccessible, més precaritzada i al servei d’uns interessos concrets.

No es tracta només de retallades, no és tan sols conseqüència d’una suposada crisi, és una planificació que ve de lluny. Cap dels sectors que composen la universitat pública: alumnat, personal d’administració i serveis, professorat i personal investigador, queda fora d’aquesta agressió política, ja que és el conjunt el que és atacat.

El resultat és una universitat que, lluny d’estar al servei de la societat i de la sortida de la desastrosa situació econòmica, social, cultural i política que estem patint, resta cada cop més al servei dels interessos i dels principis que ens han dut precisament a l’atzucac actual. La pujada de taxes, que ens porta a una educació superior cada cop més allunyada de la majoria de la població, n’és tan sols el símptoma més evident.

La mercantilització de la recerca, el tancament de màsters i graus no “rendibles” en termes econòmics de curt termini o l’entrada dels interessos privats dins d’un dret públic, en són altres mostres. Procés que porta irremeiablement al deteriorament de la funció social de la universitat en el si de les nostres societats i, si no s’hi posa fre, a la pèrdua de tota una generació, i de la feina realitzada per l’anterior, en termes de recerca, docència i pensament crític.

A les universitats públiques la precarietat és estructural, no un dany col•lateral de la crisi:

La carrera docent i investigadora ha quedat profundament malmesa. Si les agressions han arribat ja al professorat estable, al que es farà treballar més hores per menys retribució, el cert és que fa temps que el professorat més jove pateix una incertesa absoluta. El professorat amb contracte d’associat, i més concretament els “falsos” associats, ha sofert el pes més important de les retallades en forma de “no renovacions”o baixades brutals de sou.

En aquests moments a les universitats públiques catalanes s’estan fent ja contractes de vergonya per 90 euros mensuals, alhora que s’està estenent la pràctica de semestralitzar els contractes anteriorment anuals. Però també el professorat lector i les investigadores i investigadors Ramón i Cajal es troben en aquests moments a la corda fluixa.

1.500 places docents menys d’aquí a 2021:

La desaparició de centenars de professors i professores joves del sistema universitari català en els darrers dos anys ha vingut acompanyada pel Pla Serra Hunter II, que és la principal eina per la destrucció de les actuals carreres docents i investigadores. La “promesa” feta per Antoni Castellà de “cobrir” les 2.000 jubilacions previstes d’aquí al 2020 amb tan sols 500 noves contractacions (les altres 500 en realitat no són sinó la conversió de places estructurals a noves formes de contractació) significa la desaparició de 1.500 places docents.

Alhora aquest pla només preveu l’estabilització de 500 professors lectors d’aquí al 2021, quan actualment el professorat lector a Catalunya supera els 700, més de la meitat dels quals seran expulsats del sistema. Queden a l’aire, a més, les vies d’ingrés de nous joves doctors i doctores a les carreres investigadores i docents en una universitat cada cop més envellida.

Pèrdua d’autonomia dels tribunals de selecció de professorat

La descapitalització sense precedents de la capacitat de recerca i docència d’aquest país es farà amb tribunals de selecció de professorat intervinguts per la Generalitat, a partir de la seva participació en l’elecció de tres dels cinc membres que els composen.

La violació de l’autonomia universitària que suposa aquesta mesura només és equiparable a l’actitud mesella dels nostres rectors i rectores, que ho han permès en acceptar el pla, a la vegada que practiquen una política erràtica: uns preveuen superar el bloqueig actual en la convocatòria de places per la gent acreditada establint contractes d’agregat interí, altres de postdoctoral amb pèrdua de retribució i drets i, encara, els últims d’associat.

En aquest marc, reblat per la futura modificació de la LOU, la LUC i la negociació del conveni col•lectiu, les mobilitzacions viscudes durant el curs passat han impedit portar les intencions de la Generalitat fins als extrems previstos, però caldrà molt més per aturar-les. En aquest marc la CGT del PDI de les universitats catalanes vol fer extensives les següents consideracions:

  La necessitat d’impugnar la política de professorat seguida fins ara i fer-ne un replantejament general basat en l’equitat, la seguretat i la independència científica i docent.
  La necessitat d’impugnar en la seva globalitat el Pla Serra Hunter II, ja que és una eina de destrucció de carreres docents i investigadores i de violació de l’autonomia universitària.
  L’exigència d’assegurar la carrera docent i investigadora i, complint els acords presos en el conveni col•lectiu vigent, procedint a la regularització dels “falsos” professors i professores associats contemplada a la Disposició Addicional Segona del conveni i a l’estabilització de cada plaça de Lector i Ramón i Cajal que s’extingeixi, acceptant totes les acreditacions de les diferents agències (AQU i ANECA), com també queda recollit en el conveni.
  La negativa a permetre cap agressió en les condicions docents, de recerca i laborals del conjunt del professorat, ja sigui baixada de retribucions, ja sigui incrementant les hores de dedicació.
  La idoneïtat d’anar cap a la convocatòria d’una gran assemblea de tot el PDI de les universitats públiques catalanes per fer prevaler els principis de la universitat pública.
  La urgència d’establir ponts entre tots els sectors de la comunitat universitària, ja que tots ells són els atacats, i entre la universitat i el teixit social català en la defensa d’un dret, el de l’educació superior, indispensable en el camí de la sortida de la situació actual.