Martha Ackelsberg (Nova York, 1946) és professora de ciències polítiques a l’Smith College de Northampton (Massachusetts). El seu interès per les relacions de gènere va cristal·litzar en un llibre que recull el testimoni del grup de dones Mujeres Libres, que durant la Guerra Civil es va autoorganitzar per defensar els seus drets i jugar un paper actiu dins del moviment llibertari. El mes de juny d’enguany va visitar Barcelona per participar en una sèrie d’actes d’homenatge a un col·lectiu pioner pel que fa a l’amplitud i radicalitat de les seves propostes.

 Quines són les aportacions més destacables del col·lectiu Mujeres Libres que ha incorporat la lluita feminista avui, tant en l’aspecte teòric com en el pràctic?

L’aportació més important va ser contextualitzar les desigualtats entre homes i dones dins del moviment anarcosindicalista de l’època, que lluitava contra les jerarquies en general: de gènere, de classe, la religió... Molts moviments feministes d’aquell moment –i també els actuals– no plantejaven quina era la situació de la dona dins del sistema interrelacionat de jerarquies, però Mujeres Libres ho tenia molt clar, tant en l’àmbit teòric com en el pràctic.

 Llavors, podem dir que aquell col·lectiu de dones es va avançar al seu temps?

Sí, perquè en aquella època de revolució social els moviments feministes van considerar que la participació de la dona en el món del treball era una necessitat provocada per la guerra, però que això no havia de ser sempre així. En canvi, per a Mujeres Libres, era imprescindible que la dona participés plenament en tots els àmbits de la societat. En aquest context, la preparació de la dona per al món del treball era una part molt important de la seva tasca. De fet, l’educació era el centre de les activitats del col·lectiu, creien que la ignorància incapacitava l’individu. Per això, el primer que calia fer era combatre l’analfabetisme perquè les persones poguessin comprendre què passa al món. Això encara es veu molt clar avui dia, com a mínim als EUA, on hi ha taxes d’analfabetisme funcional molt altes i molta gent es desentén dels últims esdeveniments polítics i socials.

 Quin paper van jugar les publicacions i els grups de suport mutu i estudi en aquell moment d’efervescència cultural?

La revista Mujeres Libres es va difondre arreu del país que va quedar sota control republicà. També van fer programes de ràdio, excursions al camp, van participar en conferències i congressos i van escriure articles per a la premsa anarquista per difondre les seves idees entre les dones, però també entre els homes. La societat no es podia canviar únicament mitjançant les dones, calia la participació de tothom. Els homes havien d’entendre que aquest tipus de canvi era necessari i això, elles, també ho tenien molt clar.

 Una figura mítica com Durruti, però també molts altres dirigents anarquistes, defensaven que les dones no havien d’anar a lluitar al front. Com vivien aquest debat les dones del col·lectiu Mujeres Libres que vas poder conèixer i entrevistar personalment?

Algunes eren molt fortes, volien participar i anar al front, tot i que la majoria no ho van fer i es van quedar a Barcelona o a Madrid. Durant els primers dies de la revolució, aquestes dones van estar lluitant a les barricades i també van proveir els combatents. Les poques que van anar al front es van trobar amb situacions difícils, ja que molts soldats les prenien per prostitutes. Mujeres Libres volia ajudar els milicians i les milicianes i la majoria van portar a terme la seva tasca a la rereguarda: es tractava de mantenir les fàbriques, els hospitals, les escoles –en definitiva, la vida de la gent durant la guerra– i, al mateix temps, promoure la revolució social.

 Un altre tema de debat important de la revolució de 1936 és que no feia falta lluitar pels drets de les dones, ja que, si triomfava la revolució, sorgiria una nova societat i ja no caldria preocupar-se per la discriminació de gènere. Què en pensaven aquelles dones?

Hi estaven totalment en desacord per diverses raons. Per començar, hi ha un concepte sorgit de la teoria de l’acció directa –que formava una part molt important del moviment anarcosindicalista– que diu que una revolució ha de créixer des de baix i mitjançant les activitats de les mateixes persones. Cal tenir en compte que, en aquells anys, les dones estaven força sotmeses i, per poder capacitar-les, era necessari mobilitzar-les des del primer moment. Si no, el dia després de la revolució, ningú no estaria preparat. La nova societat no era un regal que cauria del cel, sinó que s’havia d’anar alimentant i cuidant.

 I tu, personalment, què en penses?

Les revolucions i els moviments socials tendeixen a dir que l’endemà de la revolució tot estarà solucionat, però això no és així. La revolució s’ha de viure per poder crear les condicions d’una nova societat. S’ha de lluitar, però, alhora, també s’ha d’anar canviant la manera de viure. Si no, la gent no entén per què lluita.

 Fins a quin punt les organitzacions llibertàries actuals continuen reproduint, a la pràctica, els patrons de dominació patriarcal clàssics?

No estic molt al dia d’aquests temes, però, pel que he sentit els últims dies, el problema dels rols continua existint. Els homes segueixen dominant els sindicats, les dones no tenen gaires llocs de responsabilitat i, a vegades, no se les pren seriosament. Aquest va ser el problema que va tenir Mujeres Libres i molts dels moviments feministes que han vingut més tard. Tot i que el moviment llibertari d’aquella època i l’actual està compromès amb la lluita per la igualtat de gènere, tots som el producte d’una societat patriarcal i aquests valors estan molt interioritzats. Hem d’estar molt atentes per treure’ls cap a fora.

 La Guerra Civil és un període històric que sovint ha fascinat la historiografia i la literatura del món anglosaxó. Per què?

La Guerra Civil no va ser només una guerra, hi havia una revolució social... i no hi va haver gaires experiències revolucionàries d’aquest tipus protagonitzades pel poble. A diferència de la revolució soviètica, aquí, la revolució va créixer des de baix, fruit de 70 anys de preparació mitjançant sindicats, ateneus llibertaris, l’escola racionalista... La gent d’aquí estava preparada per fer una revolució, que al final es va produir: es van col·lectivitzar les fàbriques i les terres agrícoles i, fins i tot, molts ajuntaments.

Llavors, el que es va aconseguir –encara que només fos durant uns mesos– va anar molt més enllà del que s’havia fet en altres llocs. Una de les dones de Mujeres Libres que vaig entrevistar em va dir que aquests anys que va viure de revolució van ser els més importants de la seva vida. I quan parlo amb aquestes persones, la seva experiència increïble m’entra al cor. Sents una part molt petita del que elles van poder experimentar, era una mena de somni. Va passar el mateix amb els brigadistes internacionals: potser no van viure tota la revolució, però segur que van experimentar una cosa fora del normal, ja que no estem parlant d’un exèrcit regular com els altres.

 I a tu, què et va impulsar a investigar aquest moment de la història i, concretament, l’experiència del col·lectiu Mujeres Libres?

Estava interessada en la literatura i la història d’Espanya, suposo que perquè, a l’escola primària, vaig començar a estudiar castellà. A la universitat, em va captivar la història de l’anarquisme agrari andalús, potser perquè sóc una revolucionària de cor i aquest tipus d’experiències fan créixer les possibilitats que la gent porti a terme una acció comuna. Més tard, vaig descobrir la teoria anarquista i vaig poder ajuntar-la amb la dimensió pràctica.

Inicialment, em vaig interessar molt per les col·lectivitzacions i com la revolució social va canviar les relacions entre les persones i, específicament, les relacions entre dones i homes. Al final de la dècada de 1970, vaig venir aquí per entrevistar-me amb homes que havien participat de les col·lectivitzacions, però ningú no volia parlar d’aquestes relacions ni de les activitats de les dones, era com si no haguessin existit. Primer em vaig desanimar una mica, però, després, vaig conèixer algunes persones que em van posar en contacte amb dones del col·lectiu Mujeres Libres, que després vaig entrevistar per al llibre.

* Entrevista realitzada per Carles Masià aprofitant la presència de Martha Acklsberg a Barcelona en un cicle de xerrades organitzades per CGT i Dones Llibertàries, publicada al núm. 281 del setmanari Directa

Dones lliures a contracorrent

Soledad Estorach, Conchita Liaño, Teresa Claramunt, Amparo Poch, Mercedes Comaposada... Són els noms d’algunes de les dones que van formar part de Mujeres Libres, que a partir de 1936 es va organitzar per promoure l’emancipació de la dona i preparar-la per als nous horitzons que obria la revolució social, de la qual participaven activament.

Van editar una revista amb el mateix nom i van dur a terme activitats molt importants de formació, com ara les que desenvolupaven al Casal de la Dona Treballadora a Barcelona. També s’encarregaven d’organitzar una mena d’escoles bressol volants per tenir cura de la mainada de les afiliades, que, d’aquesta manera, tenien temps per estudiar i participar políticament. Per tot plegat, van tenir una funció molt important a l’hora de bastir un moviment de dones d’arrel llibertària i obrera: no es definien com a feministes, ja que en aquells moments el concepte s’associava a la lluita dels sectors més benestants de la societat per obtenir alguns reconeixements, com ara el dret de vot o ascendir professionalment.

Les seves activitats, però, no sempre van ser ben vistes pels companys llibertaris –ni tampoc per part de moltes companyes–, que no veien la necessitat de crear una organització separada perquè creien que podia restar força al moviment anarquista i desviar l’atenció. Moltes d’aquestes dones estaven afiliades a la CNT o a les joventuts llibertàries, però Mujeres Libres –que va arribar a comptar amb 20.000 adherides– no va ser acceptat com a grup integrant formal del Consell General del Moviment Llibertari amb la resta d’organitzacions, tot i que, finalment, en un dels congressos, va tenir torn de paraula perquè li va cedir un dels afiliats a la CNT.

Tot això apareix documentat a Mujeres Libres. El anarquismo y la lucha por la emancipación de las mujeres (Virus, 1999), un llibre que Ackelsberg va publicar en anglès a principis dels 90. Ackelsberg va recordar el llegat del col·lectiu en unes jornades d’homenatge organitzades a Barcelona el 28 i 29 de juny per la CGT, en què també es va poder veure el documental Indomables. Una historia de mujeres libres (Zerikusia, 2011).