Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, formador amb l’exemple i difusor de les idees anarquistes - CGTCatalunya.cat
Què és la CGT | On trobar-nos | Afiliació | Butlletí
C/ Burgos 59, baixos - 08014 Barcelona - Telèfon: 935 120 481 - http://www.cgtcatalunya.cat - spccc@cgtcatalunya.cat

Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, formador amb l’exemple i difusor de les idees anarquistes
"Cal despertar i aixecar la consciència del poble"
dimarts 24 de juliol de 2012 / Articles opinió / Visites: 847
Menéame

Enric Melich va néixer l’any 1925 a Esplugues de Llobregat. Es va enrolar a la resistència —el maquis francès— i desprès al maquis comunista espanyol. Els comunistes espanyols el persegueixen per matar-lo. Al 1950, milita a les Joventuts llibertaries. Forma part del MPR (Moviment Popular de Resistència) liderat per Liberto Sarrau i participa activament en Defensa Interior (DI) grup específic d’acció creat per l’Octavio Alberola. Va treballar de llibreter a Tolosa i desprès, regentà la famosa llibreria espanyola de Perpinyà, que fou objecte d’un atemptat dels espanyolistes, i fou editor i difusor de llibres i revistes anarquistes. En la transició va publicar textos anarquistes a les edicions Picazo. Va formar part des del 1980 del grup Puig Antich de la FA.

Sense apunts, ja que no hi veu gaire, narra la seva vida de manera clara i amb precisió cronològica. Hem hagut de resumir. Trobareu l’entrevista completa i tot de notes ampliades al bloc de la CGT o al meu bloc: http://blocs.mesvilaweb.cat/txemabofill/cat/4023

Entrevista feta a Ponteilla, on resideix l’Enric, després de participar junts a la manifestació del Primer de Maig a Perpinyà, a la convocatòria de la CNT-66.

- Com t’inicies a l’anarquisme

A casa no vaig sentir parlar d’altra cosa.

- Quines foren les teves primeres accions com anarquista?

Va ser la d’anar a posar uns cartells. Devia tenir deu o onze anys. Jo volia entrar a les Joventuts Llibertàries i no em deixaven. Hi havia la imatge d’un nen que plorava i anava dirigit al partit comunista, amb el rètol: «no enverineu la infància».

- Què recordes de l’anada a l’exili?

Nosaltres vam estar a un refugi, a Pena d’Agenés (Occitània). Teníem una germana que estava casada a França i ens va treure del refugi. L’únic problema va ser que no em van poder inscriure al col·legi per l’edat —13 anys— i vaig anar a treballar de llenyataire.

- Quins són els primers records que tens de l’ocupació alemanya, dels nazis?

El 1942 els alemanys van envair la meitat sur de la França. Em va impressionar ja que va passar tota una divisió blindada pel poble. Anaven a poc a poc, mostrant que eren els amos i senyors del territori.

- Quan et vas integrar a la xarxa d’evasió de jueus i d’altres perseguits cap Andorra?

Dos amics del meu pare, en Pedro Pérez que era socialista, i en Miguel González, ens van proposar si podíem acompanyar gent 20-25 kilòmetres. Sols els acompanyàvem a la frontera i tornàvem cap a casa. Això va durar fins a l’estiu de 1943. Un dia vam rebre l’avís de parar perquè els jueus que nosaltres transportàvem no arribàven a destinació.

- Per què?

Aquest Pérez va descobrir que els contrabandistes d’Andorra, els que passaven els jueus, si ensumaven que els jueus tenien calés, els robaven i els mataven.

- No fotis!

Semblava una cosa molt grossa. Recordo que el meu pare deia: «Això no és possible». Però molts anys després vaig conèixer l’Eliseu Bayo a Barcelona, que ho va investigar. Va anar amb Luís Andrés Edo i un xicot català de Barcelona, casat amb una andorrana, i van trobar els passatges per on passaven els contrabandistes i van fer excavacions i van trobar esquelets i ho van publicar en una revista que es deia «Reporter», on hi surten les fotografies de cadàvers mal enterrats a 30-40 centímetres de terra.

- Com entres en contacte amb la Resistència, els maquis francesos?

Per mitjà d’Adrien Baudru de Quillan, del partit comunista que estava a la resistència i ens demanava d’ajudar-lo a portar coses. I jo tenia ganes de comprometre’m una mica, i volia anar al maquis. I em va dir que millor que m’enrolés amb el grup de franctiradors i partisans (FTPF, guerrilla antinazi).

- Explica’ns la teva participació en el maquis, la resistència francesa

Vaig combatre amb el «Grup Jean Robert» del Departament de l’Aude. Però a part un combat que hi va haver a un congost, que en diuen Alet, no vam tenir cap altre combat contra els alemanys. Va morir un oficial americà, un paracaigudista, que teníem en el maquis. Formava part d’un comando de catorze americans paracaigudistes. Aquests ens van fer treballar, ens deien cal fer saltar tal pont, fer això, fer allò. Eren ells que ens empenyien, ja que nosaltres, a part d’alguna acció per buscar de menjar, poc fèiem. A part d’això l’alliberament de Carcassona, de Narbona, fou un passeig. Entràvem als pobles i les noies venien i ens feien petons perquè érem els alliberadors i els donàvem teles de paracaigudes.

- Com et vas embolicar en la guerrilla comunista, el maquis comunista?

A Narbona, anava amb un tal Font, fill de companys també, i veiem un cartell de la Unió Nacional anunciant míting amb els tres colors de la República espanyola. En Font em diu «els espanyols han fet la unitat. Hauríem d’anar a aquest míting». Vam anar i com que anàvem amb el fusell a l’esquena, vam presentar-nos: «Som espanyols i volem participar a l’alliberament d’Espanya». En la Tribuna un dels oradors, va dir: «Hem de prendre exemple d’aquests dos joves que no han vacil·lat un instant en l’alliberament de França i ara estan disposats a alliberar Espanya». Ens van fer pujar a l’escenari. Tothom ens aplaudia. I dos dies després ja ens anàvem cap a un camp d’entrenament, direcció a Espanya. En el lloc de comandament em diuen: «Sortiu ara mateix cap a Espanya. Tu seràs assessor del capità ”. Vam entrar a Espanya per la Serra de Cadí, érem vint-i-cinc homes. Cinquanta homes van venir uns dies desprès amb José Abad. Hi va haver un tiroteig amb la Guàrdia Civil, i hi va haver molta confusió de la nostra part. Amb el José Abad i un altre vam aconseguir escapar-nos cap a França. crec que no hi va haver moltes baixes. Molts es van perdre, d’altres detinguts. Vam arribar al refugi a França uns dotze homes. Vam esperar en aquesta base, i d’allà vam decidir escapar-nos.

- Per què us escapeu?

Estant allà va venir el comandant Delicado a informar-se i ens va dir que no ens desaniméssim i que tornaríem a passar en millors condicions. El meu pare em telefonà: «han matat en Ramon Mialet, Ramon Folch, el seu cunyat, en Pedro Pérez, en Miguel Gonzàlez. Per telefon es fumut dir-te qui ho ha fet, però són els que estan amb tu, els teus». Els vaig dir al José Abad, al Ramon Munt i al Mauricio Pascual, que eren companys, allò que m’acabava de dir el meu pare, l’assassinat de cinc o sis companys. Vam decidir fugir. Vam deixar les metralletes penjades allà. No ens vam endur les armes. Al tren direcció a Perpinyà els gendarmes ens van agafar. Ens van entregar als guerrilleros de Prades. Hi va haver un interrogatori una mica serio sobre el perquè havíem fugit. Mentre esperaven informes, ens tanquen en una habitació on hi havia un noi del POUM. Ell ens va fotre molta por. Ens deia «Això va molt malament. Hi ha una especie de purgues». Allà hi havia una festa, gent ballant. Durant la festa, hi ha un amic del noi del POUM i ens diu «Foteu el camp». I vam marxar. Vam arribar a casa els pares i ens van donar totes les noticies: ni havien molts més que havien mort, no sols el Mialet i d’altres, sinó molts més. “És qüestió que no et quedis a dormir aquí ja que t’han vingut a buscar”.

- És a dir, els havien matat els comunistes. Ho has investigat? Ho tens documentat?

Tenim fins hi tot les declaracions dels assassins, de la policia francesa que va investigar.

- Fugitiu dels estalinistes, com ho vas arreglar?

Vaig anar a Carcassona a veure el comandant del maquis francès, de la resistència, que també era comunista, per veure què podia fer, si podíem tornar al grup de Franctiradors i partisans. Ens va dir: «Vosaltres aneu a Narbona amb la companyia de maquis i us quedeu amb nosaltres». A Narbona l’oficial em va fer a mi un carnet d’identitat de l’exèrcit i va posar-me de nacionalitat francesa. I en va dir: «la nacionalitat francesa et podrà servir si els guerrilleros et controlen». I de fet em va servir molt. Quan vaig tornar a veure al meu pare a Quillan, dos «guerrilleros» que hi havia a l’estació em van detenir i em van interrogar. En veure que tenia papers francesos, em van deixar anar emprenyats ja que no els havien dit que tenia documentació francesa. Un d’ells em va dir «Has tenido suerte que no te hemos localizado una semana antes». En Ramon i jo ens vam quedar amb la resistència francesa a continuar la guerra contra els alemanys, ja que dèiem, «mentre estem amb ells no ens passarà res», i vam fer la campanya d’Alemanya. L’únic inconvenient va ser que vam passar molt de fred, l’hivern a Alsàcia. Com que jo em vaig fer voluntari entre durés la guerra i com que era estranger, en acabar la guerra vaig demanar desmobilitzar-me i el mes de juliol em van desmobilitzar.

- El teu pare també va estar amenaçat pels comunistes

Un dels maquis francesos em va avisar que el meu pare perillava i un company que havia estat alcalde de Salt, Eduard Pardo, junt amb un altre, que també era de Salt, van anar a veure als responsables de la Unió Nacional i els va amenaçar amb un parabellum: «Us adverteixo, si passa alguna cosa al pare del Melich, vosaltres sereu els que pagareu». No se si aquella amenaça va fer efecte o no, el cas és que al meu pare no li va passar res.

- Desprès l’alliberació i la victòria sobre els nazis, com et sens, què fas?

Em trobo a Quillan buscant treball. Estàvem molt decebuts, abandonats. Els joves ens creiem que després de l’alliberació canviaria la situació, que seria una altre cosa. A la Local de Narbona de la CNT em van dir que hi havia un treball a Cervera, que allà sols hi havia un company, en Mora, i que jo sent jove, el podria ajudar a passar propaganda nostra a l’interior, els diaris setmanals CNT i Ruta, que es feien a Tolosa. També ajudàvem a passar alguns que s’escapaven d’Espanya, i els que volien entrar a Espanya. Vaig estar dos anys a Cervera. I influenciat per un amic vaig anar a Tolosa. A Tolosa vaig conèixer les Joventuts Llibertàries i vaig començar a militar.

- Vas tenir un càrrec de cultura dins les Joventuts, què vas fer?

L’any 1959 vaig ocupar el càrrec de Secretari de Cultura i Propaganda. Vam crear les edicions juvenils. Vam editar cinc o sis fulletons: Varios factores sociológicos de Gaston Leva, Vidas cortas pero llenas de Felipe Arraiz, la vida de Raul Carballeira, company assassinat per Franco. Jo no tenia ofici, treballava de llenyataire, peó, etc. Aleshores vaig trobar treball en una llibreria i en va canviar la vida, em va servir molt.

- Amb Defensa Interior, quina relació vas tenir?

El poc que he fet dintre DI, en Salvador Gurucharri ja ho explica. Jo era qui tenia el dipòsit d’armes. El DI va fer un treball anti turístic. Uns petards al vaixell que anava a Mallorca, falsificació de passaports i preparar el famós atemptat contra Franco. El petard dintre el Vaticà, que crec som els únics d’haver-ho fet. En aquell temps era representant i distribuïdor de Ruedo Iberico, venia els llibres per Andorra, Perpinyà, Tolosa. Van uns anys amb intensitat, bon reball, amb bons contactes.

- Parla’ns d’alguns d’aquests contactes

El Pablo, que era italià, un tal Giovanni que va fer molt de treball. Va coordinar l’Accion anarcosindicalista. Ell recollia la informació i col·laboracions a Saragossa i València i les enviava a Barcelona. Recuperàvem els textos en la capella Santa Llúcia de Barcelona, al costat de la Catedral. Allà ens trobàvem. I els imprimíem aquí. I d’aquí els tornàvem a passar a l’interior. Vam tirar sis o set números i dos suplements, dels anys 1974-1975.

- Què en treus d’aquesta experiència?

Vaig notar que allò que s’escrivia des de França sobre Espanya no quallava molt bé. Per exemple, vaig donar a llegir a l’Edo de banca un llibre de José Borràs, El sindicalismo español en la encrucijada i em va dir «Aquest llibre no està encertat. Està escrit fora d’aquí». Tot allò que s’escrivia des d’aquí se sentia, es veia que no era real.

- I les teves memòries, quan les llegirem?

Les meves memòries comencen quan passo la frontera al 1939. Ara estic als anys seixanta, a la segona part de la meva vida. Estic escrivint sobre Lliberto Sarau i el DI.

- Què penses de les escissions dintre el moviment llibertari?

De totes les escissions hem sortit amb el cul pelat. A París hi ha una escissió de la CNT a l’any 1945 i dura fins l’any 1961, fins al Congrés de Limoges on van fer la reunificació. Són molts anys perduts. A més, quan es reunifiquen ja no es com abans. La segona escissió va ser quan la CNT ortodoxa de Tolosa va fer una sèrie d’expulsions. Gurucharri va ser expulsat en aquell moment, i es crea el grup de dissidents de Besiers, i d’aquí surt Frente Libertario. Les divisions encasellen i separen. Un dia em presenten a Barcelona un tal Navarro de l’Hospitalet: «Aquí el compañero Melich, pero cuidado que es de Frente Libertario. Atención!” I no era veritat. No ho era. Quan hi ha Frente Libertario és quan jo sóc representant en llibreria i venia llibres a uns i als altres. Però en venir aquí a Barcelona i no adherir-me a la local de la CNT espanyola, era senyal per ells que era dels altres.

- Hi eres al Congrés de Madrid on es va oficialitzar la divisió actual de l’anarcosindicalisme?

Jo vaig ser en aquest Congrés i vaig sortir molt desanimat. Jo li deia al René «No pot ser. Jo crec que això portarà desànim, desinterès, no als companys que hem travessat moltes tempestats, però qui està a la CNT simplement com adherent dirà: «que se’n vagin a fregir espàrrecs. No són seriosos aquesta gent» I es quedaran a casa». I va passar això mateix. Teníem no se quants milers d’afiliats i ens vam quedar molt poquets.

- Quina era la teva posició en el Congrés?

En aquell moment no vaig prendre posició. Però les circumstàncies obliguen, jo estic a Perpinyà i hi ha un grup de la CNT66 (CGT a Espanya) amb Mariano Aguayo, Roig, en fi, Lucio Romero —que havia estat guardaespatlles de Durruti— Liberto Ros. I com que eren els amics més pròxims que tenia, vaig adherir-me a la CGT i fins ara hem cotitzat per a la CGT. Constato que la CGT amb la línia que porta, avança, i que els altres es queden estancats. Però tampoc estic molt al corrent, ja que estic aquí i no a allà.

- Ara anem millorant, ja es manifesten i es fan vagues junts

Quan vaig veure el llibre de Mera i que hi ha CNT, CGT, etc. és formidable. Han fet aquest llibre junts.

- A tu, quines persones t’han influenciat?

Qui més m’ha influenciat ha estat el meu pare. I desprès l’amistat que he tingut amb el Peirats. Potser el Peirats m’ha salvat de no anar a morir amb el Sabater.

- Per què?

Perquè jo era un exaltat. Potser hi hagués anat. No ho sé. En Peirats era un home amb seny i em deia «Deixa els senglars. En Sabaté, en Caracremada són senglars. Ja no poden fer altre cosa que això. Tu ara tens un bon treball, que t’agrada. Doncs estudia, continua i deixa tranquil aquests senglars»

- Així que en Peirats tractava de senglars als maquis...

Jo he tingut i tinc molta admiració pel Sabaté, Caracremada, Facerias, Massana. Han tingut molt de valor, però la realitat es que estaven sols.

- Quins llibres t’han influenciat

Aquí em fas una pregunta que no se com contestar. N’he llegit molts i n’he tingut molts. Difícil de triar.

- I autors, a part del Peirats?

Segurament en Kropotkin ha tingut més influència en mi que en Bakunin. En Bakunin, Déu i l’Estat i totes aquestes coses, era massa filosòfic. En canvi en Kropotkin els fulletons que escrivia A los jóvenes era senzill i entenedor. Hi ha l’influència de França, m’agrada molt Montaigne. I d’Espanya, el Sender.

- Com veus la situació del sindicalisme i dels obrers a Espanya?

Des d’aquí, jo veig que desgraciadament CCOO i l’UGT no tenen esperit revolucionari i són ells els que tallen el bacallà. I aquí a França passa igual. És una llàstima que hàgim perdut el protagonisme que teníem, i que hàgim perdut tot el terreny que teníem.

- Ara estem perdem drets, ens retallen educació, salut. El govern i els bancs fan allò que volen. Com ho veus?

Potser servirà perquè obrin els ulls i es moguin i es revoltin. Louis Ferdinand deia: «El poble és el resultat de tots els errors i horrors a través dels segles. S’empassa tot i no compren res».

Aquest poble alienat s’ha de conscienciar, allò que va fer la CNT abans de la revolució, despertar i aixecar la consciència del poble, un treball molt important.

- Has tingut alguna vegada crisi, dubte amb els principis.

Quan era jove havia estat anarcoindividualista. Quan les coses no m’anaven bé, els autors anarcoindividualistes m’ajudaven. Però al camp individualista no m’hi he quedat, perquè veus que està bé que l’home cultivi el seu individu però hi altres coses a fer més importants. Em sembla que l’única solució és el sindicat, encara que jo no sigui sindicalista de temperament.

- Creus en el Sindicat

Crec que per mediació dels sindicats es pot transformar la societat. És on hem d’estar. Els grups específics poden influenciar al voltant seu, però on es pot fer més feina és al Sindicat.

- Com veus aquesta decadència actual del sindicalisme? No hi ha il·lusió, ni ganes de transformar la societat.

Aquí a França els sindicats són una companyia d’assegurances. Els obrers se sindiquen sols perquè els solucionin problemes. És una política sols d’estomac. Crec que a nosaltres se’ns ha escapat el tren. L’ambient era propici durant la transició.

- Dels sis llibres que has editat de quin n’estàs més content?

El d’en Peirats, Figuras del movimiento libertario. Se’n van fer dues o tres edicions.

- També has participat en el llibre Dossiers noirs, inèdit, que ara es tradueix a l’espanyol. Quina és la teva participació?

Dono testimoni de la meva intervenció al maquis espanyol comunista, de l’entrada a Espanya i la denuncia dels tretze morts anarquistes, assassinats pels estalinistes. Ara el volen ampliar i editar.

* Entrevista realitzada per Txema Bofill, amb la col·laboració de Pep Cara, publicada al núm. 141 de la revista Catalunya

Comparteix
 Convertir a ebook |  Enregistrer au format PDF Guardar com pdf

Fer un conmentari

Vols contactar amb la CGT de Catalunya? Aquí tens informació de com afiliar-te. Pots informar-te d'on trobar-nos aquí. Si ho prefereixes pots seguir els nostres perfils de Twitter i Facebook. Consulta aquí el llistat de perfils a les principals xarxes socials.

Rànquings 365 últims díes
  1. L’Assemblea de CGT en el Port de Barcelona, exigeix la readmissió dels acomiadats de TEPSA i dona suport a la vaga convocada a partir del 5 de novembre
  2. La CGT denúncia una situació esperpèntica amb lectors d’empremtes digitals
  3. Actualitzar l’anarquisme sense adulterar-ho
  4. La CGT Lleida critica la inacció d’Educació (ERC) en el cas Maristes
  5. Davant la convocatòria de vaga del 16 de maig
  6. Vaga a Unísono el 28 de gener i concentració a Barcelona
  7. Ha sortit el número 208 de la revista Catalunya (Abril 2019)
  8. Acceptarem el “Tu, calla!”? Revertim la repressió
  9. La “Llei Aragonès”, els serveis públics al punt de mira
  10. TransFormem UB convoca el professorat a vaga a la UB i a assemblea interuniversitària el dijous 25 d’octubre

Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.2.3 [20352] | Squelette basat en el tema visual dissenyat per Fuksia
Webmaster - webcat@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid