Centenars de persones immigrades a l’Estat espanyol han perdut als darrers mesos el dret a percebre l’atur i han estat obligats a retornar els diners rebuts en aquest concepte. El motiu? Haver sortit del territori espanyol.

Un dia qualsevol, si algú s’apropes a xafardejar per algun dels jutjats socials de Barcelona, segurament es sorprendria de la llarga llista de noms d’origen magrebí que demanden l’INEM. També es podria preguntar què tenen els ciutadans del Marroc contra aquest organisme, tot i que la pregunta correcta seria la contrària: que té l’INEM contra les persones d’origen magrebí?

La resposta la trobem en unes directrius internes que en els darrers mesos han sembrat de racisme institucionalitzat les oficines de l’atur. L’argument és tan senzill, pervers i institucionalment acceptat, que l’advocacia d’aquest organisme públic no té rubor d’exposar-lo públicament en seu judicial: els perceptors de l’atur no poden sortir de l’Estat espanyol, si no és amb l’autorització corresponent, i mai més enllà de 15 dies; però els treballadors originaris del Marroc tenen la incomprensible dèria de visitar els seus familiars mentre cobren l’atur, i a més a més ho tenen massa fàcil, a poc més de d’un dia en cotxe. La consigna s’ha estès per les oficines d’aquesta administració: cal controlarlos, qualsevol sortida no autoritzada ha de ser sancionada, per curta que sigui, sempre amb el noble objectiu d’engrandir les arques públiques, dedicades al noble art de rescatar bancs i banquers.

I la veda s’ha obert. L’INEM ha demanat en els darrers mesos a milers de treballadors estrangers el passaport, i si en ell consta una sola sortida de “territorio nacional”, l’Estat deixa immediatament d’abonar la prestació i reclama tots els diners que ha cobrat el sancionat.

El resultat ha estat dramàtic per als treballadors i treballadores, i alhora sucosament rentable per a l’INEM. Mentre el funcionari que ha organitzat aquesta operació deu estar rebent copets a l’esquena dels seus superiors, milers de treballadors estrangers s’han quedat sense cap ingrés de la nit al dia, a pesar d’haver cotitzat anys i anys, i en un moment on la crisi fa pràcticament impensable trobar una altra feina. Molts d’ells, desesperats, es pregunten si l’Estat que es diu del benestar pot retirar-los l’atur de dos anys per haver anat només dues setmanes a visitar un familiar malalt, o per passar el mes d’agost entre els seus a l’altra banda del Mediterrani, quan res li passaria a un ciutadà que tingués la família a Almeria, uns pocs quilòmetres més cap aquí.

Els exemples són gràficament indiscutibles: només a la Oficina de l’INEM de Vilafranca del Penedès, 104 han estat les persones afectades en sis mesos, de les quals, oh casualitat més casual, només el 97% eren estrangers, quan fa només un any els sancionats amb targeta de residència extracomunitària no arribaven al 12%.

De cop i volta, a cop de circulars internes, alguns ciutadans ja no tenen els mateixos drets que la resta, i per dir-se Mohamed o Fàtima passen a ser “sospitosos” de frau, i objectiu del control selectiu. En alguns despatxos deuen estar fins i tot celebrant com molts d’aquests veïns només els restarà la possibilitat de tornar als seus països, empesos per tanta vigilància selectiva, i després d’haver comprovat en pròpia pell com és de democràtica l’Europa que no para d’exportar democràcia arreu el món, a cops de bomba, si cal.

* Àlex Tisminetzky és Advocat laboralista del Col·lectiu Ronda. Article publicat al núm. 281 del setmanari Directa