A cada nou anunci de retallada, Mariano Rajoy rebia un aplaudiment més fervorós que l’anterior. La claca popular, visiblement entusiasmada, celebrava amb el mateix ímpetu que l’IVA s’hagi enfilat fins al 21%, el general, i el 10%, el reduït, o bé que es redueixin els drets laborals i els salaris dels treballadors públics, i fins i tot festejaven el setge als futurs desocupats. El líder del PP va pujar a la tribuna d’oradors per estripar el poc que li quedava per incomplir del seu programa electoral del 20-N. Per fi es rendia a l’evidència. I els seus 184 diputats no només no estaven gens amoïnats per donar l’esquena a l’electorat, sinó que semblava que s’havien quedat alleujats després de saber d’una vegada –i després de setmanes d’especulacions– de quin mal ha de morir el conjunt de la societat. “No podem triar, no tenim aquesta llibertat; no ens queda cap altra remei que fer el que fem, tant si ens agrada com si no”, es justificava ahir Rajoy.

No se sap si era un intent per compensar l’escassa sensibilitat que havia mostrat uns moments abans quan criminalitzava el col·lectiu de treballadors públics insinuant que tenen més privilegis que la resta, o pel nul tacte demostrat per explicar el perquè es retalla la prestació de l’atur –“es tracta d’animar la recerca activa de treball”, suggerint que la gent es relaxa massa– però en el tram final del seu discurs el president de l’executiu espanyol no deixava de lamentar-se pel fet que no tingui cap marge de maniobra. La culpa, com sempre, l’herència rebuda de l’executiu del PSOE.

Però hi ha hagut un nou punt d’inflexió. Després d’una primera imatge de supèrbia i desafiament –concretament l’endemà que la UE fes públic el rescat–, que va anar seguida de llargs i calculats silencis, Rajoy ja no amaga el que encara es nega a verbalitzar: que Espanya està intervinguda tant en l’aspecte econòmic com en el polític. “No disposem de més llei ni de més criteri que el que ens imposa la necessitat”, sentenciava. “No hi ha gaire per escollir: o reduïm les despeses o augmentem els ingressos i, si no hi ha un altre remei, fent les dues coses ”.

I Rajoy suggeria que ha decidit seguir el camí que se li ha fixat des de Brussel·les i que permetrà una injecció milionària als bancs i la suavització en el compliment del dèficit. L’objectiu de tot aquest “sacrifici” és que l’Estat estalviï o guanyi, no se sap en quines proporcions, al voltant de 65.000 milions d’euros en els pròxims dos anys i mig. La sensació, doncs, és que després de sis mesos de resistir-se a admetre que les seves promeses es van convertir en paper mullat el dia que va ocupar La Moncloa, per fi ha arribat el moment de treure’s la careta. Amb més o menys matisos, gairebé tot el paquet de cops de destral va ser criticat per l’oposició. L’esquerra va ser la més dura i li va retreure l’excés d’ideologia d’unes mesures que, segons denunciaven, enderroquen els pilars de l’estat del benestar, castigant sense misericòrdia tots els estaments socials menys les grans fortunes i els defraudadors.

* Una crònica de Montse Oliva des de Madrid, publicada al diari El Punt Avui http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/559290-no-podem-triar.html