L’Ebre, Garoña i Mario

Algú es recorda del sociòleg navarrès Mario Gaviria (Cortes, 1938)? Farem memòria. En la dècada dels setanta, en la plenitud dels seus trenta i pocs anys, va fer tronar i ploure amb els seus articles, llibres, estudis i campanyes a favor del desenvolupament ecològic –és a dir, raonable– de la llarga vall de l’Ebre (aigua, energia i agricultura), d’Extremadura, etc.

Home de pensament complex (urbanisme, arquitectura, ecologia, economia i sociologia), professor en diverses universitats nord-americanes i espanyoles, cofundador del periòdic aragonès Andalán, una mica llibertí, liberal (en la més noble accepció del mot) i totalment llibertari, continua tan panxo, als seus 74 anys, donant la tabarra contra els poders totalitaris de l’Estat i els seus representants econòmics, els grans conglomerats elèctrics (Endesa i Iberdrola), els quals, durant tots els temps de dictadura i ara, han fet (i sobretot desfet) el que han volgut amb les aigües del pare Ebre, de Cantàbria al Delta.

El cas és –com que Mario no sap estar-se quiet– que fa unes setmanes, des del seu feu navarrès de Cortes, va tocar generala, convocant altres vells milicians de la causa humana, ecològica i antinuclear per veure si, entre tots, donaven una empenta per fer possible –després de 41 anys de funcionament– el tancament de la nuclear de Garoña, a la província de Burgos, vora el riu estimat, en previsió, després del gran cataclisme de Fukushima (març del 2011), que no passi quelcom de semblant al reactor burgalès, de tecnologia similar a un dels tres que va sofrir la fusió del nucli al Japó.

En les reunions que hi va haver a finals de juny a Tudela, Saragossa i la seva casa de Cortes (posada novament per Mario a disposició d’aquesta noble causa), va produir-se un intens desplegament dialèctic entre els assistents, tots els quals havien tingut, fa trenta i quaranta anys, una llarga experiència en el combat per aturar els més de trenta projectes nuclears que el franquisme va proposar a tot Espanya. I allí, entre pebrots, tomàquets i espàrrecs navarresos, vi de la Rioja i carns de la ramaderia aragonesa, vam poder assistir als records del passat i a les urgències del present.

Els, diguem-ne, tenors d’aquest concili (començant pel mateix Mario Gaviria, amb els catalans Santiago Vilanova i Pep Puig, els bascos José Allende i Sabino Ormazábal, el murcià Pedro Costa Morata, l’alacantí José M. Perea, l’extremeny Juan Serna, el madrileny Juan Manuel Naredo, els aragonesos Jerónimo Blasco, Víctor Viñuales i Javier Celma, els també navarresos Juan Ignacio Ursua i Javier Tuñón, així com Carlos Bravo, de Greenpeace, entre tants altres) van armar una sarabanda d’iniciatives, concretades finalment en el document Diez argumentos para cerrar Garoña y desnuclearizar España y Europa, presentat a Tudela i a Saragossa davant la premsa.

El que són les coses: just una setmana després d’aquestes reunions, el govern espanyol, el passat 3 de juliol, publicava al BOE l’ordre per la qual atorgava a l’empresa de Garoña, Nuclenor (Endesa i Iberdrola), concessió per explotar fins al 2019 la planta nuclear, revocant la decisió del 2009 del govern Zapatero, per la qual se n’ordenava el tancament el 2013. Els qui ja feia alguns anys que contemplaven aquest panorama (el mateix Gaviria, la gent d’Ecologistas en Acción i Greenpeace) intuïen, gairebé amb total seguretat, que el PP, altre cop regnant, facilitaria aquest allargament d’explotació a la propietat de Garoña, prescindint de les lliçons que ha calgut aprendre de Fukushima, com han après els alemanys, que en deu anys han acordat tancar tots els reactors nuclears.

Aquí no. es veu que no els fa res exposar els milers d’habitants de tota la vall de l’Ebre (set o vuit autonomies), amb els seus recursos naturals i agroalimentaris, que quedarien permanentment fora d’ús i de mercat en el cas, no improbable, d’una fuita radioactiva. Com han dit els històrics del moviment antinuclear, ens podríem estalviar aquesta temeritat, perquè el tancament de Garoña no afecta el potencial de producció elèctrica espanyola, àmpliament excedentari actualment. Però, com sempre, una cosa és el benestar de les poblacions i els espais agrícoles i naturals i l’altra, l’insaciable vici d’acumular beneficis.

* Xavier García, és periodista i activista ecologista. Publicat al diari El Punt Avui