Segona Internacional

Organització de treballadors de caràcter supranacional, fundada a París el 1889, com a reconstrucció de la Primera Internacional. A diferència d’aquesta, es basà en els membres dels partits nacionals i reconegué l’autonomia d’aquests darrers. Durant els primers anys promogué la celebració revolucionària del primer de maig i la lluita per la jornada de vuit hores. Malgrat que el congrés d’Amsterdam (1904) prohibí la participació dels partits socialistes als governs burgesos, la Internacional restà dividida en dues tendències, una de reformista, que era majoritària, i un altra de revolucionària.

El congrés de Stuttgart (1907) proclamà una posició antibel·licista, però en esclatar la Primera Guerra Mundial la política majoritàriament partidària de la defensa del propi estat provocà la dissolució de la Internacional. Posteriorment hi hagué diversos intents de reconstruir-la: la Internacional Sindical d’Amsterdam (1919), la Internacional Dos i Mig i, finalment, la Internacional Socialista d’Hamburg (1923) i la de Frankfurt (des del 1951). La Segona Internacional tingué com a ressò als Països Catalans que el grup dirigent socialista de les Tres Classes de Vapor (Josep Pàmies, Eudald Xuriguera, Joan Vidal, etc), oposat des del 1887 als caps del PSOE, assistís el 1889 al Congrés Possibilista de París (Xuriguera), i no al marxista, primer de la Segona Internacional.

La presència d’aquesta al Principat s’hagué de limitar a una minoritària Federació Socialista Catalana afiliada al PSOE. L’actitud dels organismes directius del socialisme espanyol -de desconfiança cap al sindicalisme català i de recel davant la qüestió nacional catalana- restà possibilitats d’expansió als socialistes catalans i provocà una escissió, de la qual sorgí, el 1923, la Unió Socialista de Catalunya.