El sindicalisme als Països Catalans

Com arreu, els inicis del sindicalisme als Països Catalans es confonen amb una llarga etapa del moviment obrer i, en especial, amb l'esforç per veure reconegut legalment el dret d'associació. Així, les societats obreres de 1840-43, com l'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera, o de 1854-56, com la Comissió de la Classe de Filadors, foren sindicats embrionaris, organitzacions exclusivament de treballadors d'un mateix ofici que s'uniren per a la negociació col·lectiva amb la patronal i per a l'obtenció del propi dret a l'associació. Fins al començament del s XX el sindicalisme obrer es basà en aquestes societats d'ofici constituïdes a escala local, les quals procuraren una certa federació entre elles: la Junta Central del 1841, la Junta Central de Directors de la Classe Obrera del 1855 o la Direcció Central de Societats Obreres del 1868, totes organismes de Barcelona. Per a assolir una estructuració més àmplia calgué esperar el 1870, amb la formació de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, basada organitzativament en la reunió de federacions locals de societats obreres.

A més, paral·lelament, hom impulsà la formació d'unes unions d'ofici d'abast estatal, com és ara la Unió de Constructors d'Edificis, la Unió Manufacturera, la Unió de Treballadors del Camp, etc. Aquestes unions recolliren l'experiència d'alguns intents anteriors, i molt en especial de la Federació de Les Tres Classes de Vapor o Unió de Teixidors Mecànics, Filadors i Jornalers.

L'esforç organitzatiu fou presidit per l'elaboració d'una estratègia sindical basada en la resistència al capital mitjançant l'ús de la vaga i la creació d'unes caixes de resistència alimentades amb la cotització dels afiliats; i això per més que la direcció bakuninista de la Federació Regional tendís posteriorment a minimitzar una acció sindical per impulsar una acció revolucionària. La Federació de Treballadors de la Regió Espanyola del 1881 no alterà pràcticament aquest model sindical. Per la seva banda, la Unió General de Treballadors, fundada el 1888, havia d'accentuar-ne el centralisme i la reglamentació de les condicions exigides per a la declaració d'una vaga.

Fou al començament del s XX que tornaren a desenvolupar-se amb força les unions d'ofici, les quals gradualment passaren a denominar-se federacions nacionals i, en general, s'adheriren a la UGT. Això no obstant, hi hagueren federacions d'un fort arrelament als Països Catalans o d'abast exclusiu del Principat: la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers, la Federació Nacional d'Obrers de la Mar i Transports Marítims, la Federació de Dependents de Catalunya, la Federació Espanyola de l'Art Fabril i Tèxtil, etc. La renovació important del sindicalisme partí tanmateix del Principat, amb la fundació de la Solidaritat Obrera el 1907 i la formulació d'un sindicalisme revolucionari, formalment apolític i extraparlamentari, amb una clara aspiració a dirigir la lluita per l'emancipació dels treballadors, amb independència de qualsevol partit polític.

La Confederació Nacional del Treball i l'anarcosindicalisme partiren en una gran mesura d'aquesta nova concepció del sindicalisme. Durant els anys de la Primera Guerra Mundial assolí la seva configuració organitzativa, basada ara en el Sindicat Únic, reunió en un mateix sindicat d'indústria de diferents oficis. Però l'oposició dels sectors anarquistes n'impedí l'extensió. En especial, hom s'oposà a les federacions d'indústria d'abast interlocal per por a malmenar el funcionament descentralitzat intern de la CNT, el qual continuà basat en les federacions locals, comarcals i regionals. D'altra banda, hom no ha de veure el sindicalisme totalment abocat a la dicotomia CNT o UGT. Hi hagué, per més que amb menor importància, un sindicalisme confessionalment catòlic, un sindicalisme anomenat lliure perquè afirmava ésser l'únic realment apolític, i així mateix uns sindicats forts autònoms. L'obrerisme catòlic, iniciat sobretot amb els Cercles d'Obrers Catòlics d'Antoni Vicent, el primer dels quals es fundà el 1864, evolucionà en els primers anys del segle cap a uns intents de sindicalització, de la mà especialment de Severino Aznar i de Gabriel Palau.

El 1919 hom constituí una Confederació Nacional de Sindicats Catòlics d'Obrers, amb poca incidència en el Principat, però sí en el País Valencià i Mallorca. Al Principat, fou la Unió de Sindicats Lliures i la seva activitat violenta la força que intentà de combatre l'hegemonia de la CNT. D'altra banda, hi hagué organitzacions sindicals com el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria o el sindicat de contramestres del tèxtil El Ràdium o la Federació Obrera de Menorca i la Federació de Societats Obreres de la Casa del Poble de Palma de Mallorca, que procuraren de mantenir-se al marge d'una adscripció a la CNT o a la UGT. El sindicalisme agrari tingué al Principat la màxima expressió en la Unió de Rabassaires i poc pogué avançar l'intent cenetista d'imposar la seva Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya, la qual, però, fou molt forta al País Valencià.

A Mallorca, en general, el sindicalisme agrari estigué dominat per l'obrerisme catòlic i una Federació Regional d'Obrers Camperols, que els socialistes constituïren el 1921, no reeixí. Durant la dictadura de Primo de Rivera, la clandestinitat de la CNT afavorí el creixement dels sindicats lliures en el Principat i de la UGT en el País Valencià i les Illes. Durant el primer bienni republicà hom assistí a l'espectacular reorganització de la CNT, la desaparició del sindicalisme lliure —el qual, tanmateix, intentà l'organització d'una Federació Obrera Catalana—, i el reforçament en algunes zones dels Països Catalans de la UGT. Es produí, a més, una gradual diferenciació sindical en estreta relació amb les diverses tendències del moviment obrer.

La CNT patí l'escissió dels Sindicats d'Oposició, que incidí força en el Principat i el País Valencià. Per la seva banda, la UGT de Catalunya fou afeblida el 1935 amb l'escissió de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya, que passà a estar sota l'exclusiva influència de la Unió Socialista de Catalunya. El POUM impulsà la creació de la Federació Obrera d'Unitat Sindical el 1936. La central sindical d'influència del PCE, la Confederació General del Treball Unitària, creada el 1933, tingué poca presència en els Països Catalans: només comptà amb algun sindicat important, com la Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica del Principat, o el Sindicat Únic del Ram de la Construcció a Mallorca. Una altra central sindical fou encara la Unió de Treballadors Cristians de Catalunya. La necessitat d'un reagrupament fou especialment sentida el 1936, quan al Principat es tornà a l'enfortiment de la CNT i de la UGT.

Durant la guerra civil de 1936-39, ambdues organitzacions sindicals tingueren un gran paper en l'elaboració i la fixació del nou ordre, sobretot l'econòmic. I llur creixement, força incontrolat, es veié enfortit pel decret de sindicalització obligatòria. La victòria del franquisme significà l'obligatorietat d'un sindicalisme mixt, amb la Central Nacional Sindicalista i l'Organización Sindical. Tanmateix, es mantingueren en la clandestinitat, amb més o menys incidència segons el moment, grups de cenetistes, ugetistes i, a partir de l'any 1958, la Solidaritat d'Obrers de Catalunya, i durant els anys seixanta, les Comissions Obreres i la Unió Sindical Obrera.