CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Entrevista a Vicenç Navarro: “Alemanya, des que es va establir l’euro ha guanyat més de 556.000 milions d’euros més del que ha donat en ajuda financera”

Divendres, 6 juliol, 2012

Entrevista sobre l'anomenada crisi de l'euro al catedràtic Vicenç Navarro


Pregunta (P.). -

La seva veu ha estat una de les poques veus crítiques que han existit a Catalunya ia Espanya del pensament econòmic dominant en els cercles financers, econòmics, mediàtics i polítics. La seva crítica al missatge que s'està promovent que totes les polítiques d'austeritat en els països perifèrics són necessàries per salvar l'euro ha estat un exemple d'aquesta veu heterodoxa.

Resposta (R.). -

L'euro no està en perill. Que es presenti com que està en perill és part d'un projecte que vol crear un clima de crisi per dur a terme mesures summament impopulars. L'euro, però, no està en crisi. En realitat, la baixada del seu valor en els mercats monetaris ha estat menor, facilitant, per cert, l'augment de les exportacions. En realitat, és probable que encara està sobrevalorat. Recordeu que quan es va establir l'euro, aquest era paritari del dòlar, és a dir, un euro valia un dòlar. Va pujar molt ràpidament i recentment ha baixat de nou, però continua estant per sobre del dòlar.

(P.). -

Però en canvi, es diu que està a punt de desaparèixer.

(R.). -

Es diuen moltes frivolitats que es presenten com obvietats causa de la falta de crítica existent a la saviesa convencional, resultat de l'enorme limitació i escassa diversitat existent en els mitjans.

(P.). -

Llavors, vostè no està d'acord que vagi a desaparèixer.

(R.). -

No, no estic gens d'acord. L'economia europea està centrada en l'economia alemanya. I l'euro li ha anat molt bé a l'establishment financer alemany, i en part també a l'establishment exportador alemany. Per no parlar també de l'establishment polític. Avui els bons de l'Estat alemany són els que atrauen major inversió. Hi ha un flux de capitals de la perifèria de l'Eurozona al centre, a Alemanya, que està beneficiant enormement al capital financer alemany. I l'aplicació d'una moneda única, l'euro, a tots els països, ha impossibilitat que aquests països, com ara Espanya, puguin devaluar la seva moneda per fer els seus productes més competitius, amb la qual cosa les empreses automobilístiques alemanyes, per exemple, poden competir amb èxit amb les italianes, per la impossibilitat d'aquestes últimes de reduir els seus preus a base de devaluar la seva moneda.

(P.). -

Però la recessió europea dificulta a les exportacions alemanys, la majoria de les quals van a la resta de la UE.

(R.). -

És cert. Però fixin-se que això està canviant. Els mercats alemanys estan més i més orientats cap a altres mercats fora de l'Eurozona.

(P.). -

Vostè ha dit repetidament que el BCE no és un Banc Central sinó un lobby de la banca alemanya.

(R.). -

Sí No actua com un banc central normal i corrent. El que un Banc Central fa és imprimir diners, i amb això compra o no compra deute públic del seu Estat, segons els interessos del seu deute públic. Quan aquests interessos són molt alts, llavors compra molt de deute públic, amb la qual cosa força una disminució d'aquests interessos. El que marca els interessos del deute públic no són els mercats financers, com constantment es diu.

(P.). -

El fet que la prima de risc del deute espanyol sigui tan alta, no s'ha de llavors a la falta de confiança dels mercats cap a tal deute?

(R.). -

La resposta a aquesta pregunta que cal fer és Per què els Estats perden aquesta confiança? I la resposta és que no hi ha un Banc Central que garanteixi el deute públic, és a dir, que compri deute públic. L'elevada prima de risc a Espanya té poc a veure amb els mercats. Té a veure amb que el BCE no ha comprat deute públic des de fa ja més de tres mesos. Aquí està el problema.

(P.). -

I per què el BCE no compra deute públic?

(R.). -

La resposta clàssica és que el BCE té prohibit comprar deute públic. Però aquesta resposta-més de no ser del tot certa, com ho testifica que el BCE hagi comprat deute públic de diversos països, fins i tot deute espanyol-, evita una altra més important, i és per què el BCE no pot comprar deute públic?. La resposta a això és a dos nivells. Un, que el BCE és un lobby de la banca, i molt especialment de la banca alemanya. Per això en lloc de comprar deute públic directament als Estats, el que fa és donar-bé, més que donar-lo, prestar a un interès molt baix, l'1% - a la banca privada, la qual, amb aquests diners, compra els bons de l'Estat a uns interessos altíssims (del 6 i el 7% en el cas d'Espanya i Itàlia). El xollo de l'any.

Però, a un altre nivell, el BCE sí que pot comprar deute públic d'un Estat quan aquest ja està a punt d'ofegar. És llavors quan el BCE abans de comprar bons públics posa com a condició que faci unes reformes que representen un atac frontal a l'Estat del Benestar d'aquell país ia les condicions de vida de la població treballadora. Força tot un seguit de mesures que disminueixen el poder del món del treball a costa d'incrementar el poder del món del capital (i molt especialment del capital financer i de la gran patronal exportadora). Com a conseqüència d'això, la Seguretat Social i la protecció social disminueixen (forçant el creixement de les pensions privades), la privatització dels serveis públics de l'Estat del Benestar, i l'endeutament de la població, mesures totes elles que afavoreixen al capital financer.

(P.). -

Tornant al punt inicial. Vostè, doncs, no creu que el fet que la prima de risc fos tan elevada sigui un risc per a l'euro.

(R.). -

No, en absolut. És un problema greu, encara que exagerat per a l'economia espanyola, però no per a l'euro.

(P.). -

Per què diu vostè "exagerat"?

(R.). -

El deute espanyol és més baixa que la de la mitjana de l'Eurozona, incloent la d'Alemanya. És més, aquests dos anys veuen el venciment de gran part del deute a deu anys. Fins i tot el FMI, sempre molt atent a les necessitats del capital financer, ha reconegut que els interessos del deute públic el 2015 representaran al voltant d'un 3% del PIB, que és una xifra molt raonable i totalment assumible. És el que paga Alemanya ara, per cert.

(P.). -

Però es diu que aquests interessos del 7% són inassumibles. És cert?

(R.). -

Sí Però només en part. Depèn de per quant temps i el volum total del deute, que a Espanya continua estant per sota de la mitjana.

Però, encara que no fossin assumibles, i l'Estat espanyol no pogués finançar-los, no significaria que l'euro fos a desaparèixer. Es confonen els fets. L'economia grega està en una situació desastrosa, i l'euro no ha estat en perill.

(P.). -

Però s'addueix que Espanya és un país la economia és molt més gran i el seu col · lapse arrossegaria l'euro.

(R.). -

Però Alemanya no permetrà que l'euro desaparegui. Pensi que la banca alemanya té 146.000 milions d'euros invertits a Espanya i 134.000 milions a Itàlia. La sortida d'Espanya de l'euro, que seria la lògica conclusió a causa del perill de col · lapse econòmic, significaria una enorme pèrdua per a la banca alemanya. Sense oblidar que si s'acceptés sortir de l'euro, i altres països s'anessin l'euro, es crearia un forat a la banca alemanya de 700.000 milions d'euros. Això significaria, com bé ha reconegut Der Spiegel, el col · lapse del sistema bancari alemany. És impensable que el govern alemany permetés que això ocorregués. Per això tenim euro per a estona.

(P.). -

És a dir, que el fet que els països perifèrics ho estan passant molt malament no vol dir que l'euro estigui en perill.

(R.). -

Exacte. En realitat, que ho estiguin passant malament es deu al desig de la banca alemanya que se li pagui el que se li deu. Ara bé, el govern espanyol i l'italià tenen també un poder que fins ara no havien utilitzat. El poder de dir "Ja n'hi ha prou" al govern alemany. És el que va dir Monti el cap de setmana. I Alemanya va cedir.

(P.). -

Aquesta informació que cita contradiu la imatge tan estesa que l'Estat alemany està pagant i ajudant els països perifèrics, convertint-se en el gran pagador de la UE.

(R.). -

Aquesta és la imatge promoguda per l'establishment financer i polític alemany, però això no és cert. Alemanya rep molt més de l'Eurozona del que dóna. Com va indicar el dirigent socialdemòcrata Gabriel al parlament alemany, en un dels pocs moments de realisme en el debat polític en aquell país, Alemanya, des que es va establir l'euro ha guanyat més de 556.000 milions d'euros més del que ha donat en ajuda financera. En realitat, en termes percentuals, dóna un percentatge als fons de rescat financer Mede menor que Espanya, un 27% versus un 29,8%. Quan es calcula per càpita, Alemanya està en el sisè lloc. Si es calcula com a percentatge del PIB està en el desè lloc dins de l'Eurozona. Aquesta imatge d'Alemanya com "víctima" no es correspon amb la realitat. Per això la desaparició de l'euro perquè Alemanya estigui farta d'ajudar a la resta, és una de les frivolitats que apareixen amb més freqüència en la premsa financera i política, no només alemanya, sinó fins i tot espanyola. Francament, ridícul.

(P.). -

És sorprenent que aquest punt de vista seu, tan oposat a la saviesa convencional, tot just aparegui en els mitjans.

(R.). -

Per desgràcia no és tan sorprenent. La saviesa convencional és sempre l'opinió que l'establishment promou en defensa dels seus interessos.

Vicenç Navarro. Catedràtic de Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra, i professor de Public Policy. The Johns Hopkins University

FONT: Web de Vicenç Navarro