Per una desobediència constituent?

La dissidència generalitzada amb el 15M posa en qüestió el monopoli de la riquesa i la violència que ostenta el 1%. La desobediència civil organitzada públicament i posada a debat en les places obre la possibilitat d'un nou consens, un nou món.

L'estratègia del 1% és clara, transparent. D'una banda, ofensiva del capital, en la qual mesures de caràcter polític tracten de fer-se passar com merament tècniques o econòmiques: múltiples ‘retallades’ l'objectiu de les quals és estendre la lògica del benefici a totes les esferes de la vida social, amb la consegüent precarització de les formes de vida i la pèrdua de les condicions materials que possibiliten l'exercici dels drets bàsics que permeten viure dignament. Queda denegat l'accés als diners, que desgraciadament encara necessitem, i als serveis públics que gestionen el comú, dels quals desgraciadament encara depenem per complet. Acompanya a això l'ofensiva dels sistemes estatals de repressió, tant jurídics com policials, amb l'objectiu evident d'impedir qualsevol interrupció d'aquest procés per accions de protesta, de disens o de desobediència.

L'estratègia és clara, però la visió de la realitat que suposa és de malson i deliberadament paranoica. Així, estudiantes que es manifesten per a exigir estufes per a les seves escoles serien en realitat perillosos enemics de l'Estat, treballadors que exerceixen el seu dret a la vaga realitzant piquets informatius serien guerrillers urbans formats en els mètodes d'alguna kale borroka, etc.

El 1% només veu i només vol veure davant si a criminals aïllats o a terroristes organitzats. La visió de la realitat que tracta d'imposar-nos és aquesta: o esteu d'acord o sou criminals o terroristes. Es tracta així de conduir-nos a la impotència, que oblidem les raons per les quals lluitem, que perdem de vista l'embrió de món nou que duem amb nosaltres, amb una alegria que desconeixen, cada vegada que actuem. La figura del antisistema-cremant-un-contenidor que es fabrica sense parar per als mitjans no significa altra cosa: l'ordre actual només sobreviu tractant de demostrar que és l'únic possible, que no hi ha res fora d'ell i que contra ell només hi ha la desesperació muda.

El 1% versus el 99% organitzat

Dintre d'aquesta trista lògica es prepara ja una reforma del codi penal directament dirigida contra les accions de desobediència civil com les practicades per tota la constel·lació d'iniciatives que va sorgir del 15M. Així, la resistència passiva, la forma més clàssica de lluita noviolenta, seria considerada delicte, pel seu caràcter evidentment “violent”. Convocar en xarxes socials “actes violents” també seria delicte; però si la resistència passiva és violenta, què serà considerat un acte violent? Posar una taula informativa, una asseguda col·lectiva, un crit mut, acampar en una plaça pública, és violència? Tot sembla possible.

Un signe pot indicar-nos què és el real d'aquesta estratègia de repressió anti-15M, què és el que el 1% tem realment. En la recent acció realitzada a Madrid “Pren el metro”, el greu per als nostres governants no va ser l'aspecte de sabotatge simbòlic de l'acte, amb aquests tres o quatre minuts que es va perllongar la parada habitual, el greu no són aquestes milers d'hores perdudes de producció segons les matemàtiques delirants de l'Estat, ni la impossibilitat del menor risc per als passatgers pel fet de parar un tren ja parat. El que va semblar greu a qui governen és que la gent de “Pren el metro” s'hagués concertat per a actuar: el que els sembla gravíssim, intolerable, és que ens organitzem, que ens reunim per a parlar del que ens preocupa, que prenguem decisions col·lectivament, que les duguem a la pràctica. I en el fons, si el 1% tracta de criminalitzar la resistència passiva és perquè la comunitat de braços i cames entrellaçades que resisteix a la violència policial és com la imatge en miniatura d'un poble organitzat.

El 1% ens fa la guerra, i cada vegada més directament. En aquesta guerra, tenim un paper assignat des de fa temps: l'essencial, si volem tenir alguna iniciativa a l'hora de definir la realitat i així poder transformar-la, és rebutjar aquest paper que ens captura en la realitat paranoide dels que ens governen. Hannah Arendt, en el seu assaig La desobediència civil, analitza precisament què és el que separa aquesta manera d'infringir la llei tant del delicte comú com del complot organitzat. El que els sembla gravíssim i intolerable és que ens organitzem, que prenguem decisions col·lectivament Enfront del delicte comú, la desobediència civil és una infracció organitzada, col·lectiva, de la llei.

Enfront del complot organitzat, la desobediència civil és pública, no s'oculta sinó que es declara i diu les seves raons. Tal vegada avui més que mai sigui necessari que les nostres accions insisteixin en aquests dos trets, organitzar-se col·lectivament i declarar les raons i legitimitats de la nostra obediència, recordant que la guerra que se'ns tracta d'imposar no és la nostra guerra, que la nostra guerra o la nostra lluita consisteix més aviat a ser aquest 99% del que tant parlem.

La raó comuna qüestionada

Segons Arendt, l'obediència a la llei resideix en una espècie d'acord tàcit, de “consens originari”: la llei expressa una raó comuna. Aquesta raó comuna, en les nostres societats, és cada vegada més la d'uns pocs, que no obstant això tenen el monopoli de la riquesa, de la capacitat de decisió, dels mitjans de violència i dels mitjans d'informació. Per aquest motiu la llei ens sembla injusta i no volem obeir. Però mentre afrontem això individualment no hi haurà obstacles per als que ens governen, per molt que ens rebel·lem. Tampoc hi haurà cap obstacle mentre ens organitzem en partits o en grups d'afinitat amb les nostres ideologies i altres.

Si el 1% té tanta por que ens reunim per a parlar i actuar, és precisament perquè aquest tipus de desobediència pública que discuteix i comparteix les seves raons podria ser potser el principi d'un nou consens originari que doni lloc a noves formes d'organització populars, distintes a les fórmules de govern que se'ns imposen. La recerca de consensos en les places del 15M, entre gent tan diversa, en el sí d'una acció oberta i declarada de desobediència, és un apassionant exemple d'això, una prova de la nostra capacitat.

Enfront del complot organitzat, la desobediència civil és pública; no s'oculta sinó que declara les seves raons Quan la llei no regeix o no és justa, un nou sentit comú creix. Perquè no n'hi ha prou amb dissentir, l'essencial és preguntar-se col·lectivament en què aquest disens, aquesta negació, aquesta resistència o aquesta desobediència a les lleis del capitalisme i de l'Estat és la condició de possibilitat d'una altra cosa, d'un altre consens, d'una altra afirmació, d'un altre món.

* Jordi Carmona Hurtado, Miriam Martín i Rafael Sánchez-Mateos Paniagua són filòsof, criminal d'estar per casa i artista, respectivament. Article publicat al núm. 174 de la revista Diagonal