29, 12 i 15 M: preguntes per a després

Probablement estem vivint en primera persona la quarta transformació del model d'Estat associat al capitalisme globalitzador. Des que a principis del segle XX començava l'expansió imparable de les "democràcies de mercat", l'Estat, en paraules de Ramón Fernández Durán, va passar de ser "fortament liberal a l'inici del segle a un Estat social en les dècades centrals del mateix, per acabar una altra vegada amb un tipus d'Estat de tall "neoliberal" a finals de segle ("El Estado y la conflictividad político-social en el siglo XX", Virus editorial).

Avui ens trobem davant la culminació d'aquest procés històric, al produir-se la ruptura, almenys en el que concerneix a la crisi europea, de l'esquema que ha regit les tensions entre l'Estat i la conflictivitat social durant més de mig segle. L'escenari euromediterrani ofereix indicis més que suficients. La posició hostil i agressiva de l'Estat grec davant la seva població; l'amenaça de Mario Monti a Itàlia: "si el país no està preparat per a una bona reforma laboral, el govern se'n pot anar"; el final de Zapatero que va aprofundir el desmantellament de drets i va introduir amb calçador el control del dèficit en l'articulat constitucional; l'ostentosa convicció de Rajoy de que la conflictivitat no només no modificarà gens els seus plans sinó que serà un aval davant la caserna general europea; o la imitació en un Portugal intervingut amb les mateixes mesures polítiques que aplica Madrid. A més de l'aplicació d'un receptari polític i econòmic, el paquet inclou ignorar tota mobilització a manera de guerra psicològica que converteixi la indignació col·lectiva en impotència compartida.

Tant en la seva escala estatal o subestatal, com en la pròpia UE, el poder polític dóna per amortitzats els mecanismes de negociació i pau social empleats fins a avui, i opta per una guerra social de desgast per a protegir i garantir la concentració de poder i capital. Si bé els exemples més evidents els podem trobar a l'Europa mediterrània, la ruptura amb el canon de pau social posterior a la II Guerra Mundial compta amb la complicitat de les elits dels països anomenats PIGS i de les altes esferes franceses, alemanyes i britàniques. Aquest és, per altra banda, el resultat coherent del projecte thatcherista, que ha impregnat les transformacions de la dreta i l'esquerra europea en els últims 30 anys, i que avui està complint amb les seves aspiracions, superant les expectatives dels seus promotors.

Aquest context afecta de forma directa a la forma en la que han de cristalitzar-se les conquestes polítiques de la mobilització social. Sense deixar de mantenir les lluites pels drets socials i laborals, o els serveis públics, ni d'establir mecanismes d'interlocució allí on sigui possible frenar les polítiques d'assetjament i asfixia, cal assumir que l'esquema del pacte social està enfonsat, i amb ell la forma en que fins ara la revolta social aconseguia establir i consolidar avanços i drets col·lectius.

En resum, que prefereixen esgotar i perseguir a qui protesten abans que escoltar al poble. Ja no necessiten ni aparences ni justificació davant ningú. Ja Domingo Cavallo, Ministre d'Economia del govern argentí de De la Rua, preguntat sobre si tindrien èxit les dures mesures econòmiques que havia imposat, va respondre que depenia del Ministeri de l'Interior i la repressió que aquest fos capaç d'imposar. Llavors, perquè resistir? Per necessitat. Si resistim i ens manifestem pot ser que els fem mal a ells; però si no resistim, ens fem més mal a nosaltres, i traïm la nostra forma de ser.

Com garantir els fruits de les lluites socials quan difícilment pot esperar-se que ho facin estats que, de paraula o obra, es declaren obertament enemics? És més difícil respondre quan som conscients de que les nostres alternatives, en el millor dels casos, es troben en estat embrionari.

La capacitat d'afrontar aquest context és, en qualsevol cas, una de les claus al voltant de les quals ha de créixer i madurar la nostra capacitat d'imaginació i creació política. El prolongat dia després d'una lluita sostinguda davant d'una guerra de desgast.

* Carlos Yatero és membre de l'Assemblea de barri del Raval (Barcelona) i redactor de la revista Masala