El rescat de la vergonya

Al més pur estil mafiós. Extorsió pura i dura. Encara que es disfressi de crèdit tou, l’acceptació d’una ajuda de fins a 100.000 milions d’euros per part del govern per a sanejar la banca espanyola (“la millor del món”, que deien en l’etapa Zapatero) és un atracament social sense precedents.

L’Estat (no som tots?) s’endeuta en una quantia equivalent al 10 per cent del PIB per a salvar als bancs privats causants del boom immobiliari i les hipoteques-forca. I no és “una nacionalització” (dono perquè em donis, diners per accions), com en el cas de Bankia, sinó un torrent de diners ad calendas gregues per a reflotar un sector que en plena crisi econòmica, amb prop de sis milions d’aturats, segueix donant beneficis, atorgant vergonyoses indemnitzacions multimilionàries als seus directius i finançant als partits polítics perquè quan arribin al poder es posin a les seves ordres i ofereixin a les seves empreses associades obres públiques i concessions per a garantir la continuïtat de l’espoli.

El 10 de maig de 2010 el govern del PSOE va assumir la intervenció que demanaven els mercats i ho vaanomenar una dolorosa política d’austeritat. El 9 de juny de 2012 l’executiu recanvi del PP ha acceptat el rescat de Brussel·les i ho ven com una ajuda “extremadament avantatjosa”.

El poble que sofreix la crisi sense culpa cap no té perquè saber la veritat del robatori en aquesta democràcia de casino. La “generosa” aportació del eurogrup augmentarà el ja gruixut deute sobirà i el dèficit públic, el que implica inexorablement més penúries per a la gent humil i els treballadors.

“La marca Espanya” és ara més que mai una marca escombraries, una cotxina condemna que els nostres corruptes dirigents deixen com emmetzinada herència a diverses generacions. Una vegada més, en la millor tradició del capitalisme canalla, el govern de la nació, teòric representant de l’interès general, decreta el sacrifici de tot un poble per a salvar a la casta oligàrquica econòmica-dinàstica-financera. El 99 per 100 de la societat que crea riquesa i progrés per a redimir al 1 per 100 cleptòman i ociós. Quina sagnant broma aquesta campanya sobre compatibilitzar austeritat i creixement que verbalitzava l’oposició socialista per a amagar la seva responsabilitat en el desastre!

Només un cinisme propi dels còmplices del linxament pot teoritzar sobre la necessitat creixement amb una mà quan amb l’altra aplaudeix un creixement real de deute i dèficit. Tot sense que el robatori que el govern i la classe política han perpetrat sobre el patrimoni social hagi tingut si més no la compensació d’exigir als seus caps financers que venguin els seus ingents actius immobiliaris a preus de mercat. Res d’això. Gratis total. Al contrari, com la banca usurera ja no podia finançar-se en els mercats de capital perquè ningú creu en els seus falsejats balanços, per més test d’estrès que la glorifiquin, han posat una pistola en el pit de tota la societat perquè ella la financi amb sang, suor i llàgrimes.

L’Estat són ells.

Rafael Cid

http://www.rojoynegro.info/articulo/ideas/el-rescate-la-vergueenza