Entrevista a Ada Colau (Plataforma d’Afectades per les Hipoteques): «L’opció del refinançament que planteja l’Administració només allargarà l’agonia dels hipotecats»

Subratlla que si l'Executiu estatal obvia "l'atrocitat que suposa deixar milers de persones al carrer, només quedarà la vida de la desobediència civil"

- Quin balanç feu de la vostra activitat?

La nostra lluita és de fons, ja que no hi ha solució per a cada cas fins que no canviem la normativa. Perquè hem de ser clars: de la situació actual, no ens en salva ni el millor dels advocats. Canviar la llei, però, no serà fàcil, i menys quan toca els interessos dels sectors econòmics més poderosos, que no són altres que les entitats financeres. Ho tenim assumit, i som conscients que res no s’acaba amb les hipoteques; darrere seu existeix un problema de model econòmic i de dèficit democràtic molt important.

- El dia a dia és massa dramàtic per esperar una reforma legislativa?

La situació és tan desesperada que no podem confiar en una nova llei a curt termini. Davant d’això, assessorem i obrim estratègies per negociar amb els bancs i les caixes les dacions en pagament, lloguers assequibles o condonacions de deute després de la subhasta. I en paral·lel, a través de la campanya «Stop desnonaments», actuem per frenar-ne els màxims abans no hi hagi una reforma legal, perquè és inadmissible que els pisos es quedin en mans de la banca mentre es llança milers de famílies a malviure al carrer. Ja n’hem aturat uns 250 a tot l’Estat espanyol, dels quals nosaltres en diem «petites grans victòries». «Petites» perquè són lluny de suposar la reforma que resoldria el problema de cop, però «grans victòries» atès que cada cas resolt significa passar de l’abisme a normalitzar la vida dels afectats durant un mínim de temps.

- Avenços com l’ampliació de l’espai inembargable o les modificacions de la Llei d’enjudiciament civil (LEC), apunten que la batalla de les idees està guanyada?

Quan vam començar fa tres anys, gairebé ningú no sabia què era exactament la dació en pagament. A més, entre els obstacles ens trobàvem les mateixes persones afectades. I és que, a banda de veure-les emprenyades, constatàvem el drama que els suposa quedar-se a l’atur per convertir-se en proscrites financeres. Et cau el món a sobre, ja que pots tenir dificultats per contractar una línia telefònica o per accedir a determinats serveis públics. Passes a perdre-ho tot i a no tenir un horitzó de possibilitats, a banda de l’estigma social que, sobretot abans, suposava patir un desnonament. Canviar aquesta perspectiva, apoderar la gent i generar la confiança en la idea que, mitjançant la solidaritat i organitzant-nos, podem aconseguir coses ha estat un gran pas.

- Sembla que el nombre d’execucions hipotecàries ha disminuït. És realment així?

Continuen sent escandaloses. Entre els anys 2007 i 2011, la quantitat estimada ha estat d’unes 350.000 al conjunt de l’Estat, sense comptar-hi que cada execució afecta un o diversos nuclis familiars, no sols persones individuals. I això, sumat al fet que la majoria de les llars pertanyen a les subprime, corresponents a la bombolla immobiliària i que van necessitar diversos avals, significa que hi ha més d’una llar amenaçada per execució. Per tant, són més de les computades oficialment.

- Per què la majoria acaben en desnonaments? No hi ha mecanismes de mediació per impedir-ho?

En gairebé tots els casos, per evitar que hi hagi la intervenció violenta de la força pública, els afectats prefereixen marxar de casa i buscar-se la vida com poden, ja sigui allotjant-se al pis d’algun parent o bé traslladant-se a un altre país. Fet i fet, en les execucions no es fa cap distinció, sinó que el jutge aplica el desnonament perquè considera que és un bé de luxe i no es compleix el contracte del qual un notari va donar fe en el seu moment. És cert que algunes administracions locals han començat a reaccionar engegant iniciatives de mediació, però estan supeditades a la voluntat de les parts en conflicte, donant per sobreentès que estan en igualtat de condicions. I això és rotundament fals: aquí tenim una part sobreprotegida per la llei i una altra desemparada que les veu a venir. Més que mediació, caldria negociar amb l’entitat propietària per protegir els drets del més feble.

- I això no passa?

Com a màxim, aquests serveis de mediació aconsegueixen el mateix que assolim la PAH i altres col·lectius socials: intentar la dació en pagament i que els procediments en curs s’allarguin el màxim perquè els afectats tinguin més marge de maniobra. Paradoxalment, nosaltres hem resolt més casos que no l’Administració, la qual ho basa tot a evitar el conflicte amb l’entitat financera. Només pensa a guanyar temps i, a vegades, acaba esdevenint-ne còmplice, ja que planteja el refinançament, és a dir: prorrogar el crèdit als afectats uns quants anys més, permetent al banc augmentar els interessos, mentre a l’Administració això li garanteix presentar un balanç molt ben maquillat. I tot plegat, malgrat saber que el refinançament allargarà l’agonia de la persona hipotecada, la qual continuarà sent insolvent i tindrà més deute a pagar.

- El reial decret aprovat recentment pel Govern espanyol tampoc no garanteix una sortida justa?

És una gran operació de màrqueting. Abans d’aprovar-lo, va anunciar que obria la porta a la dació en pagament, cosa que va crear un fals entusiasme. Sobretot, perquè imposa una sèrie de criteris absolutament restrictius, dels quals queda exclòs el 90% de les famílies afectades, com el fet que es podrà renegociar la hipoteca si el deute es troba per sota dels 200.000 euros o si els avaladors no tenen patrimoni o ingressos, quan totes les hipoteques de la bombolla s’han signat amb aquests avals. Ha acabat disfressant amb mesures pels afectats el que és la voluntat de la banca, consistent a promoure el refinançament. La prova d’això és que totes les entitats han subscrit el famós Codi de bones pràctiques, que, escudant-se en el decret del Govern de Rajoy, fins i tot els ha anat bé per paralitzar algunes negociacions per la dació en pagament.

- Què condiciona que es paralitzi o s’activi un desnonament, doncs?

La pressió social. A Ciutat Meridiana, gràcies a la mobilització, se n’han aturat tres en només dos mesos. I, en segon lloc, el fet que el territori on l’entitat té oberta l’execució no li sigui prioritari. Així ha passat amb la Kutxa, amb la qual ha estat difícil negociar-hi per casos d’hipoteques contretes a Catalunya. Totes les entitats, doncs, avantposen assolir els màxims beneficis per als seus accionistes a consideracions de tipus social, de manera que és un error deixar-ho a les seves «bones pràctiques». En tot cas, això ha servit per recordar les males pràctiques que han comès amb les execucions, però també en una infinitat d’abusos, com els contractes, les targetes de crèdit o les controvertides participacions preferents.

- Amb la iniciativa legislativa popular (ILP) plantegeu una «solució integral a un problema integral». I si no s’admet?

Per nosaltres, la ILP conté unes demandes de mínims, no de màxims. És a dir: tant la dació en pagament i la moratòria en els desnonaments com la reconversió de les hipoteques que no es poden pagar en pisos de lloguer social, sabem que són mesures insuficients per resoldre el problema hipotecari. Com tampoc no evitaran la mercantilització de l’habitatge ni la desregulació del sistema financer. Simplement, les entenem com a polítiques de mínims a fi d’aturar el drama de milers de famílies al més aviat possible. I podem trigar més o menys, però en cap moment no hem pensat que no ho aconseguirem.

- Sense la majoria parlamentària a favor, com espereu que tiri endavant?

Si portem la ILP al Congrés dels Diputats, és per dotar de formalitat un procés de visibilització importantíssim sobre aquesta problemàtica. Cal recordar que, si abans estàvem sols en aquestes demandes, avui són els àmbits judicial i acadèmic, més de 200 ajuntaments catalans que han recolzat la nostra moció, el relator de l’ONU en matèria d’habitatge i altres sectors els que s’hi han sumat, deixant el PP, el PSOE i la banca sols davant d’una majoria que ha portat el debat al carrer i al terreny polític. L’objectiu, doncs, és superar el mig milió de signatures perquè sigui presentada. I si el Govern, avui qüestionat per les seves mesures d’austeritat, es permet el luxe d’ignorar aquest clam popular, es trobarà amb una gran resposta ciutadana. Després d’exhaurir totes les vies democràtiques, si obvia l’atrocitat que suposa deixar famílies al carrer i posar els pisos a les mans de la banca, només ens quedarà la desobediència civil, fet que li ocasionarà un problema d’ingovernabilitat sense precedents.

FONT: El Triangle