L’Acord aconseguit entre els agents socials (patronals i CC.OO i UGT) el passat mes de febrer per a l’ocupació i la negociació col·lectiva, no deixava de ser, un “acta notarial” sobre la precarietat política, moral i social que se’ns ha sumit a la majoria de la població en general i específicament als 23 milions de treballadors i treballadores que constituïm la població activa, encara que 5,3 milions estiguem desocupats i desocupades i, 17,8 milions d’ocupats i ocupades –ara com ara-, anem a haver de transitar les nostres vides laborals i socials, pel camí de la despossessió dels drets laborals que encara tenim amb l’eina o vehicle tècnic anomenat desregulació.

Que el PP tanqués posteriorment el cercle de l’autoritarisme, per mitjà d’una reforma laboral encara més bèstia, no deixa d’ésser sinó, una conseqüència de la derrota i fracàs absolut de les estratègies sindicals i de les impotències i absències d’alternatives transformadores creïbles i acceptades per les classes populars, no només en aquests quatre anys de “gran estafa”, sinó i, sobretot , en els últims 30 anys en els quals es ve desregulant el mercat de treball i desmantellant els serveis públics, el comú de tots i totes.

En els models constituïts de relacions laborals actuals, el treballador/a entra en el mercat de treball, roman i surt, com una mercaderia nua de drets: falta de llibertat de contractació, la seva capacitat de negociació en tot el referit a les seves condicions de treball (jornada de treball, temps de treball mitjans adequats, intensitat, etc.) es troba molt disminuïda i en qualsevol moment, tant des de la forma jurídica com de la realitat, abandona el mercat de treball, engrossint novament les llistes de l’atur i passa a ser ocupable (empleabilitat), d’on procedeix.

L’organització flexible de l’ocupació, no només fomenta la utilització de mà d’obra precària, -la qual cosa deu veure’s com una conseqüència necessària per a la producció del benefici-, sinó que, sobretot persegueix que la força de treball sigui utilitzada de tal manera que s’adapti a les exigències de l’empresa, la qual cosa necessàriament comporta un augment en la capacitat de disciplinar aquesta força de treball.

El treballador, home – dona, es troba indefens davant la capacitat de disciplina inherent a la relació salarial en la gestió de la força de treball. Indefensió que abasta les dues dimensions de les relacions socials de poder en l’interior de la relació salarial: d’una banda, la de les gerències i, per un altre, la força sindical o el nivell individual i/o col·lectiu de negociació de les condicions de treball. És una força de treball a la qual se li fa gairebé impossible trencar el cercle de la inestabilitat i incertesa: arbitrarietat i inestabilitat en l’accés, permanència i sortida del mercat de treball.

L’absència de drets genera una determinada identitat de la força de treball que fomenta els valors insolidaris, la competitivitat, la desconfiança i, la por a “perdre” el que no es posseeix (ocupació variable, salaris escassos i condicions indignes).

La por paralitza l’acció tant de l’auto-defensa (lluita individual), com la defensa dels drets col·lectius, constituint-se un procés individualitzant i d’espera d’un “alguna cosa externa” sense nom i sense elements objectius que ho expliquin. Que les coses vagin a millor, però sense la intervenció del subjecte o subjectes socials.

La mateixa incertesa sobre el futur, no només el laboral, sinó el social de l’individu, augmenta les dificultats per a conformar i afermar identitats individuals i col·lectives entorn del treball. Però aquesta no-identitat (del treball), no es fa des de la crítica a la relació salarial o dit d’altra forma, des de la ruptura amb la relació salarial obligatòria, sinó que la mateixa, no es constitueix per l’absència de continuïtat o permanència del treball. El conflicte no desapareix però es fa més complex al dissoldre’s en una xarxa de teranyina, l’efecte social de la qual més immediat no és altre que el d’acréixer la posició de força de les gerències, de les empreses, del capital.

Enfrontar-se al capitalisme exigeix no només combatre el treball assalariat en la seva forma social actual i en la seva manera de gestió, sinó que requereix d’una voluntat pràctica de combatre l’assignació obligatòria del treball, de repartir el treball, d’escurçar dràsticament el temps de treball obligatori, de l’obligació d’una manera de comportament social amb pautes de consum material i relacional, diferents, on tots cuidem i siguem cuidats, on l’austeritat sigui sinònim de suficient per a tots i totes i, siguem capaces de generar contrapoders que es moguin en altres lògiques de constitució de les relacions socials.

Si bé és cert que la precarietat material i moral és el “comú” de gran part de la població, també és cert que aquesta condició de miserabilitat conté en si mateixa el principi d’esperança, de possibilitat de rebel·lar-se, d’aixecar-se del terra, de ser subjectes autònoms de la nostra pròpia història.

* Article de Desiderio Martín, Secretari de Salut laboral del Comitè Confederal de la CGT, publicat al núm. 254 de la revista confederal Rojo y Negro.