Anàlisi sindical i jurídic d’urgència sobre Normes i Acords de Reforma del Mercat de Treball en matèries d’ocupació, contractació i negociació col·lectiva, realitzat pel Gabinet Jurídic i el Gabinet d’Estudis de la CGT.

 Llei 35/2010 de Reforma del Mercat de Treball.

 RDL 7/2011 de Reforma de la Negociació Col·lectiva.

 Acord sobre Solucin Autònoma de Conflictes Laborals (Sistema Extrajudicial) –CEOE, CEPYME, CC.OO, UGT– de 9 de gener 2012.

 II Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva 2012/2014 –CEOE, CEPYME, CC.OO, UGT– de 25 de gener 2012.

 Especial referència i detall de la reforma laboral, RDL 3/2012 de 10 de febrer, de mesures urgents per a la Reforma del Mercat Laboral.

>>> Teniu el butlletí en document adjunt.

ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ

2. LA CRISI DE L’OCUPACIÓ

3. MERCAT DE TREBALL DUAL

4. LES POLÍTIQUES LABORALS.
4.1 L’ACOMIADAMENT
4.1.I. La temporal.
4.1.II. Els Acomiadaments de l’ocupació fixa: Els individuals.
4.1.III. Els Acomiadaments de l’ocupació fixa: els col·lectius (ERO i concursos).
4.1.IV. Conclusions òbvies d’aquest nexe legislació/acomiadaments/crisi de les ocupacions.
4.2 LA NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA
4.2.1. Reformes de la negociació col·lectiva, 1994, 1997, 2010, 2011 i 2012.
4.2.2.Estructura i articulació de la Negociació Col·lectiva: Descentralització, una nova estratègia patronal.
4.2.3. Vigència i ultraactivitat dels Convenis.
4.2.4. Flexibilitat Interna.
4.2.4. a. Modificació Substancial de les Condicions de Treball.
4.2.4. b. Despenjament convencional, Inaplicació dels convenis.

5. RENDES SALARIALS I BENEFICIS. ELS SALARIS I LA PRODUCTIVITAT

6. PRINCIPALS ASPECTES DE LA REFORMA LABORAL, RDL 3/2012

7. QUÈ PENSEM, QUÈ DIEM DES DE CGT I COM ACTUEM

INTRODUCCIÓ

Ens enfrontem novament, amb unes polítiques laborals que emanades del poder legislatiu (governs de torn, lligats a una pràctica d’alternança més o menys consolidada) i, pactades en l’essencial pels agents socials (empresaris i sindicats), sostenen ideològicament que, la rigidesa o rigideses existents en el mercat laboral, és a dir la regulació de drets laborals, com drets mínims o dret necessari, escanyen el mercat laboral, fent impossible qualsevol solució flexible que no sigui la pèrdua de centenars i centenars de milers de llocs de treball, en aquelles situacions de contracció, recessió de l’economia i, amb major virulència, en situacions de crisis i en un estat basat en una activitat econòmica que utilitza fonamentalment mà d’obra de forma intensiva i en general de forma poc qualificada.

L’anterior argument ha vingut repetint-se de forma reiterativa en totes i cadascuna de les Reformes Laborals dutes a terme des de la primera, que en realitat és el propi Estatut dels Treballadors de 1980. Aquest argument mentider, fal·laç i, particularment ideològic neoliberal, es constitueix en la política rectora en la Reforma Laboral duta a efecte pel govern del PSOE en la reforma de 2010 i reforma de la negociació col·lectiva de 2011 i, amb data 11 de Febrer 2012, el PP, a través del RDL 3/2012, no només ha reforçat, sinó que ha legalitzat la desregulació gairebé total dels drets laborals, tant els individuals, com sobretot, els col·lectius.

El RDL 3/2012 de 10 de febrer sobre mesures urgents per a la Reforma del Mercat Laboral, sumat al RDL 7/2011 de 11 de juny de mesures urgents per a la reforma de la Negociació Col·lectiva, constitueixen l’essència de la desregulació laboral, a l’abordar i exigir a les parts negociadores, la flexibilitat imposada unilateralment per l’Empresari, deixant sense efecte (ara com ara), la “flexibilitat pactada” que així s’establia en el II Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva 2012, 2013 i 2014 (II AENC), "en les condicions de treball (jornada, temps de treball, sistemes de remuneració, quantia salarial, sistemes de torn, mobilitat funcional i mobilitat geogràfica), en la moderació del preu del treball amb increments salarials lligats a la situació concreta de l’empresa sota paràmetres no de l’increment dels preus (IPC), sinó de criteris de gestió empresarial (resultats, productivitat, etc.), quan aquesta gestió, en el nostre ordenament laboral correspon únicament al capital, no al treball, alhora que la possibilitat de deslligar-se l’empresari concret de les obligacions salarials i condicions de treball (existint causa) que s’hagin fixat per conveni".

A més, es dóna un pas més, cap a la gestió autoritària de la força de treball, aquella que requereix d’eliminar el conflicte (capital/treball), per mitjà de regular, bé a través d’acords inter-confederals, bé a través de pactes directes empresa/sindicats/treballadors, procediments de solució de discrepàncies, davant qualsevol conflicte sorgit en l’interior de les relacions laborals, i imposar l’arbitratge obligatori.

El govern del PP, a finals de desembre, “amenaça” als agents socials amb les polítiques de la UE condensades en el denominat “Pacte de l’Euro”, d’imposar-les per Decret, de no dur-se a efecte una Reforma Laboral “de debò, de calat i com el déu Mercat mana”. Les respostes empresarials i dels sindicats CC.OO i UGT són immediates, el 9 de gener 2011 se subscriu l’Acord de Solució Autònoma de Conflictes (acord interconfederal que recull la Mediació i Arbitratge establerts en la reforma de 2011, BOE 23 de febrer de 2012) i, el 25 de gener subscriuen el II “Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva 2012, 2013 i 2014”.

El “déu Mercat” amb els seus representants en la política: BCE, Comissió Europea, FMI, Banc d’Espanya i tot el sistema financer i empreses multinacionals, semblen no tenir suficient i, exigeixen mesures a l’estil de la tragèdia grega i portuguesa i, d’aquesta manera, el dia 11 de Febrer de 2012 es publica en el BOE el RD 3/2012 de Mesures Urgents per a la Reforma del Mercat Laboral. L’agressió d’aquest Decretazo al dret laboral, és de tal calibre, que constitueix una reforma en tota la seva extensió política i social, retrotraient-nos a sistemes de relacions laborals unilaterals i autoritaris, on la discrecionalitat de la qual es dota a l’empresari a l’hora de disposar del contracte del treballador/a, eliminant qualsevol vestigi del caràcter tuitiu del dret laboral cap al treballador, de l’accés a la tutela judicial i creant una inseguretat plena en el treball.