Quan una persona decideix orientar la seva formació professional a l’àmbit de l’educació social no ho fa per diners (els sous mai han estat gran cosa) ni per les condicions laborals (treballar festiu, caps de setmana, nits…); ho fa per que creu en el que representa aquest treball, en la seva capacitat de transformació d’una realitat que ens sembla injusta, sobretot amb aquells que el sistema ha descartat.

Però tot canvia quan tant el sou com les condicions laborals empitjoren tant que fan dificil seguir treballant en el sector sense que això suposi condicionar la teva estabilitat personal. El desencantament consegüent es transforma en ràbia quan veus que la raó d’aquests canvis és solament econòmica, i que qui acaben sofrint aquesta perspectiva economicista de l’àmbit social són les persones amb qui treballem, gent que no té ni els recursos ni els mitjans per a defensar-se.

Potser tot s’entengui millor amb un exemple, el del meu centre de treball. CRAE Llar Les Vinyes, a Cerdanyola del Vallés. Empresa gestora Filles de Mª Auxiliadora, vinculades als centres residencials des dels tétrics centres del franquisme (gràficament descrits en el comic “Paracuellos” de Carlos Giménez). Fa 3 anys: 1546 hores anuals, 7 dies de lliure disposició, 12 dies lliures entre Setmana Santa i Nadal, uns 24 mil euros bruts anuals. Fa dos anys (conveni d’Acció Social de Catalunya): 1725 hores anuals, 7 dias de lliure disposició (però a retornar), 0 dias entre Setmana Santa i Nadal i 22 mil euros bruts a l’any; avui, Conveni estatal: 1771 hores, 2 dies de lliure disposició, 16.500€ bruts anuals.

Com s’ha arribat aquí? D’una banda tenim una patronal (AEISC i AESAP ) que, una vegada resoltes les seves discrepàncies inicials (llegeixi’s repartiment del pastís), conforma un front cohesionat i únic en defensa dels seus interessos, que per descomptat són essencialment econòmics. Per això estan traslladant les retallades que els imposa l’administració pública en detriment de les condicions laborals dels seus treballadors/es i de la qualitat dels serveis que presten. El curiós és que les retallades a les empreses han començat el 2011, quan les retallades en les condicions laborals i en la qualitat d’aquests serveis van començar a intensificar-se el 2008 i porten produint-se al voltant de 10 anys.

A això cal afegir l’aparició d’empreses que arriben al sector amb plantejaments estrictament lucratius, fet que està servint a les empreses ja implantades en el sector com excusa per a fer negoci amb la part més indefensa de la societat: menors tutelats, tercera edat, persones sense recursos, immigrants sense papers i sense un entorn social que els abrigalli… En definitiva, totes aquelles persones que són més objecte que subjecte de drets, negant-los d’aquesta manera la possibilitat de convertir-se en els protagonistes de la transformació que faci possible un canvi real de la seva situació personal (i per tant de les seves condicions de vida).

Aquestes empreses, habitualment emmascarades sota la forma jurídica de fundacions, representen la perspectiva assistencialista del nostre sector, la qual té les seves arrels en una “caritat” i un paternalisme que el que amaga és el menyspreu cap a aquelles persones que el sistema econòmic considera improductives, i per això, un llast. No podíem esperar altra cosa dels “defensors del present”, però és que l’educació social cerca precisament els contrari, busca donar suport a aquestes persones i donar-los les eines necessàries perquè deixin de ser víctimes de la seva situació i passin a ser protagonistes de la transformació de les seves vides i en el seu entorn. Però no són les empreses l’element clau del problema, sinó les pròpies administracions públiques, essencialment la Generalitat, que a través sobretot del Departament de Benestar i Família i de la Direcció General d’Atenció a la Infància (DGAIA) està fent possible aquesta situació, deixant de costat la seva obligació de proporcionar un servei públic i qualitat per a centrar-se en criteris estrictament econòmics.

Davant això, aquells que haurien de denunciar i lluitar contra aquesta ofensiva economicista estan molt lluny de voler ni tan sols donar la cara. Els sindicats oficialistes, en aquest cas essencialment CCOO, estan actuant de forma opaca, ocultant-nos als treballadors i treballadores del sector la informació sobre la negociació col·lectiva i no permetent la nostra participació en aquest procés. A més, el dràstic empitjorament de les nostres condicions laborals s’ha portat a terme amb la seva col·laboració, sent l’únic sindicat present en tots els convenis regressius que s’han signat. La cosa sembla que continua en la mateixa direcció, ja que en aquests moments estan més preocupats a buscar justificacions per a l’empitjorament (novament) de les condicions laborals que van signar en el nou Conveni d’Acció Social de Catalunya que a intentar negociar un marc legal que proporcioni unes condicions de treball dignes al nostre sector.

Tal vegada la cosa seria diferent si des de les pròpies empreses no s’estigués promocionant com representants dels treballadors treballadores a persones “afins”, que emparades gairebé sempre per les sigles de CCOO, serveixen més per a controlar a les plantilles i per a defensar els interessos de les empreses que els dels seus representats. Amb un sector en el qual plantilles d’entre 10 i 40 treballadors (en la seva majoria) han de plantar cara a empreses que en alguns casos són autèntiques multinacionals, on qui han de defensar-nos comparteixen interessos amb aquestes empreses i on les administracions públiques col·laboren amb la deterioració dels serveis públics i de les condicions laborals dels treballadors i treballadores; en aquest context, solament organitzant-nos al marge de les lleres “oficialistes” podrem evitar que això acabi sent una professió de passada mentre surt una cosa millor.

Des de CGT estem donant suport i impulsant aquesta defensa de la nostra professió, de les nostres condicions de treball i de les persones per a qui treballem (no les empreses) a través de l’Assemblea del Sector Social que es va formar el passat 8 d’abril. Amb ella pretenem crear un fòrum de discussió sobre la nostra labor, un observatori de les condicions de treball i de la qualitat dels serveis que es presten i, essencialment, pretenem ser el germen d’una mobilització dels treballadors i treballadores del sector que creiem imprescindible.

No ens resignem, no ens rendim, queda tot per fer i això significa que podem fer-lo tot entre tots. Sense “tuteles” de sindicats o empreses que solament defensen els seus propis interessos. Ja estem en marxa i l’única cosa que necessitem és que els treballadors i treballadores del sector prenguem consciència de la nostra força.

Valoració del nou conveni a nivell de Catalunya

Si voleu conèixer la valoració que des de CGT hem fet del nou conveni d’Acció Social aprovat el passat mes de juliol a nivell de Catalunya, aneu al web, on hi trobareu una detallada anàlisi a: www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article5745

* David Rodríguez Alonso, afiliat del Sindicat d’Ensenyament de CGT Barcelona