Estat d’alarma
La vaga que els controladors aeris han desenvolupat els dies 4 i 5 d'aquest mes té diverses dimensions diferents. La primera neix de la condició, singularíssima, del col·lectiu professional afectat. Els seus alts salaris predisposen a un ràpid judici desqüalificatori que passa per alt —sembla— circumstàncies interessants.
No només això: facilita l'assentament d'una posició molt estesa, gairebé universal, en els nostres mitjans d'incomunicació. Si un tendeix a simpatitzar espontàniament amb un treballador en vaga, els nostres mitjans —no fa falta assenyalar a quins interessos responen— assumeixen literalment el camí contrari. Tal vegada per això només s'avenen a recollir opinions de ciutadans indignats que prescindeixen de qualsevol consideració de les raons que han pogut conduir als treballadors —siguin qui siguin aquests— a assumir una mesura delicada.
Tinc gravada en la retina la dura declaració formulada, davant les pantalles de televisió, per una senyora airada: si algú falta al treball —diu— se l'ha de llençar al carrer. La senyora en qüestió no forma part, amb certesa, d'un grup parafeixista. De segur que es tracta d'una modesta i desideologitzada celadora o d'una caixera d'un centre comercial. Encara que un pot entendre la seva ira momentània, cal preguntar-se com reaccionaria aquesta mateixa persona en cas que se li anunciés sobtadament que la seva jornada laboral ha estat objecte d'una sensible ampliació al mateix temps que el seu salari s'ha vist reduït. No sospesaria seriosament la possibilitat d'assumir llavors, com resposta, una vaga ‘salvatge’ ? Doncs això és el que, pel que sembla, va ocórrer el divendres 4 amb els controladors aeris.
Major relleu té, amb tot, una altra dimensió, que ens obliga a preguntar-nos pel sentit de fons d'un sistema que permet que els dirigents polítics, fent ús —ningú ho dubta, i això és per si sol suficientment greu— de les seves prerrogatives, cancel·lin de forma unilateral les normes laborals prèviament pactades. Com vulgui que el cas dels controladors és molt sensible —i serveix perquè José Blanco faci ús de la més fàcil demagògia social, autoconvertint-se, caram, en defensor dels desvalguts el mateix dia que el Govern espanyol retirava ajudes bàsiques als aturats—, millor serà que recordem l'ocorregut en el metro madrileny el passat estiu. També aquí les autoritats —en aquest cas les de la Comunitat de Madrid— van decidir unilateralment llençar per la borda l'estipulat en un conveni col·lectiu. És raonable descriure com salvatge la vaga que va seguir i no tirar mà del mateix adjectiu per a referir-nos a la conducta de qui, amb el suport dels seus democràtics títols, decideixen saltar-se a la torera, de forma interessada, les normes prèviament acordades ?
Hi ha, clar, una dimensió més, molt delicada, en el que ha passat els últims dies. La militarització d'un servei, la declaració d'un estat d'alarma i la possibilitat certa d'aplicar als treballadors draconianes lleis militars bé poden configurar un adequat banc de proves per al que s'aveïna. I ull que no estic pensant ara en els controladors, en els quals es reuneixen —és cert— circumstàncies molt singulars. Parlo de la majoria dels treballadors, víctimes d'agressions que afecten, ja, als seus drets laborals i socials més elementals. El missatge no pot ser més clar: si no accepten, sense queixar-se, les normes que el capital dicta i que els nostres governants s'encarreguen submissament d'aplicar, ja saben a què s'exposen. Molt em temo, en altres paraules, que l'ocorregut aquests dies bé pot reaparèixer, beneït per l'aplaudiment d'una ciutadania cada vegada més atontada, en els sectors econòmics més dispars. I això si que remet a una situació alarmant de la mà d'una mena d'estat d'excepció permanent, amb els ministeris d'Interior i de Defensa suposadament lluitant pels drets dels desvalguts.
Com no hi ha mal que per bé no vingui, el seu és que es recordi, en fi, que el cap de setmana sense avions —i sense la contaminació i la dilapidació de recursos consegüent— que hem deixat enrere bé pot ser una bestreta del que, les coses com van, i per inexcusables raons mediambientals, ens veurem en l'obligació de fer durant els pròxims anys. Encara que no fos aquesta, clar, la intenció dels controladors.
Carlos Taibo