Tonet Puig i l’anarquisme escalenc de la primera meitat del segle XX

En Tonet Puig Artigas (l’Escala 1886 - Tolosa de Llenguadoc, 1960) i en Josep Vicens Juli (dit l’Avi Xaxu, l’Escala, 1870-1956) eren dos destacats sardanistes i anarquistes, com podeu llegir en el llibre “Antoni Puig “Tonet”: barber, àcrata i savi. El moviment anarquista i la guerra civil a L’Escala” (Edicions CCG, Girona, juny 2010, 509 pàgines) escrit per Rafel Bruguera Batalla, antic senador del PSC i antic alcalde de l’Escala pel mateix partit, sobre Tonet Puig Artigas i l’anarquisme a l’Escala fins l’any 1939 i l’Exili militant.

Es tracta d’un brillant estudi biogràfic, fruit de cinc anys sense interrupció de recerca per part de l’amic Rafel Bruguera, seguit d’una primera i inèdita antologia d’escrits anarquistes, llibertaris i anarcosindicalistes d’un nombre considerable d’autors escalencs entre 1919 i 1959, entre els quals el propi Tonet Puig (aquest recull va de la pàgina 303 a la 509.)

Tonet Puig, teòric anarquista i militant molt actiu, formador de les joventuts llibertàries locals, articulista i compositor de sardanes, és una persona clau per entendre la puixança de l’anarquisme a l’Escala al llarg dels anys 20 i 30 del segle passat, fins a convertir-lo en el moviment hegemònic durant en procés revolucionari de 1936 fins el moment de l’entrada de les tropes feixistes italianes a la vila el febrer de 1939. Tot resseguint la seva biografia, en Rafel Bruguera intenta fer una aproximació a l’arribada de l’anarquisme social a l’Escala i el seu desenvolupament, així com als trets més importants de la revolució social autogestionària local entre 1936 i 1939. Finalment, en dos annexes, es transcriuen més de 100 articles escrits per Puig i altres anarquistes escalencs i publicats a la premsa llibertària de l’època.

Conegut en els ambients anarquistes i lliurepensadors empordanesos i catalans com en Tonet i a l’Escala amb els sobrenoms d’en Perruca, ja que portava el cabell llarg, i El Barberillo, pel seu ofici, Antoni Puig va néixer dins d’una família escalenca pobra i humil. Fou el segon de tres germans: Dídac, Antoni i Pere. El seu germà gran, seria primer tinent d’alcalde de Palamós durant la segona República, entre els anys 1931 i 1934, integrant la candidatura republicana encapçalada per Josep Fàbrega i Pou. El petit dels germans, conegut com en Perico Busqueta, viuria tota la vida al costat d’en Tonet, compartint amb ell l’anarquisme militant, ofici, trasllats de residència, llars familiars i exilis. A principis del segle XX la família traslladà la seva residència a Palamós, on en Tonet entrà ràpidament en contacte amb els cercles de joves llibertaris del municipi i de la comarca. Cal tenir en compte la importància de la indústria surera en aquella zona i, per tant, la puixança de l’obrerisme en general i de l’anarquisme social en concret.

Juntament amb Hermós Plaja es convertí en el l’ànima de la revolta obrera de la Setmana Tràgica a Palamós. Els principals caps del moviment: Puig, Plaja, Vilà, Mestres i altres, emprengueren el camí de l’exili, cap el Pirineu. Aquest seria el primer dels tres exilis que hauria de sofrir Antoni Puig al llarg de la seva vida. En tornar a l’Empordà foren detinguts i ràpidament alliberats sense càrrecs per la forta mobilització obrera i popular que s’originà. Els germans Puig havien muntat una barberia en una zona molt cèntrica de Palamós, però es veieren obligats a tancar-la i obrir-ne una altra en una zona més modesta i obrera pel boicot al qual foren sotmesos per les famílies benestants, a causa de les seves activitats polítiques. L’anomenat ‘pacte de la pam’, que en el seu moment va patir a Sant Feliu de Guíxols el company i líder local de la CNT del suro Panxo Isgleas, no solament era decretat políticament contra obrers, també contra artesans autònoms, cafeters, llibreters i barbers. A Palamós es casà amb Teresa Montaner la qual, juntament amb el seu germà Agustí, també formava part del Centre Instructiu Obrer, entitat que aglutinava els anarquistes de la població i rodalies. Tingueren dues filles: Pepita, nascuda el 1907, i Ofèlia, que va néixer tres anys més tard.

A principi de la segona dècada del segle XX, la major part dels elements més inquiets i compromesos en la lluita política, obrera i sindical (Martí Barrera, Plaja, Mestres, Montaner, Carbó, etc.) abandonaren Palamós i la comarca per establir-se a Barcelona, atrets pel l’efervescència obrerista i anarquista revolucionària que s’estava organitzant. També fou el cas d’Antoni Puig i Teresa Muntaner. A Barcelona, en Tonet es convertí en un anarquista molt actiu i casa seva en niu i refugi de perseguits per la policia. Precisament, un dels que s’hi amagà durant una temporada fou Salvador Seguí, el Noi del Sucre. En Tonet va notar que entre en Seguí i la seva dona hi havia alguna cosa més que amistat. Puig, digne, serè, conseqüent amb la seva vida de revolucionari i amb un gran aplom, els digué: “Res d’escàndols. Ja coneixeu els meus principis respecte a l’amor. Tu, Seguí, pots continuar amagat a casa fins que hagi passat el perill de la teva persecució. Després, ja que seguiu estimant-vos, aneu-vos-en a viure sols la vostra vida”. Posteriorment, Seguí i Muntaner tindrien dos fills: Hel·leni, que morí als disset anys víctima d’una afecció pulmonar, i Teresa, que va néixer tres mesos després de l’assassinat per pistolers de la patronal catalana del Noi del Sucre, el 1923, i que s’exiliaria a Tolosa de Llenguadoc el 1939 amb la seva mare.

L’any 1917 Puig tornaria a l’Escala amb les seves dues filles i el seu germà Pere. Regentaren una barberia al carrer d’Enric Serra. Al primer pis hi vivia rodejat dels seus llibres. Segons Agustí Cabruja “…allí anava fent la viu-viu, formant una família ben unida i compenetrada”. A l’Escala continuà la seva militància anarquista, convertint-se en formador i un dels líders locals, ja que tenia una gran capacitat oratòria i de convicció, d’un grup d’afinitat que, amb el pas dels anys, es convertiria en la majoria social del poble, especialment dins el sector de la pesca.
Durant la dictadura de Primo de Rivera la seva casa es va tornar a convertir en amagatall de moltes persones perseguides “… on no hi faltava mai un llit ni un plat a taula”. En aquest període s’exilià durant una temporada, i per segona vegada, a França.

Al llarg dels anys 1936-1939 ocupà el càrrec de regidor de cultura en tots els consistoris que es varen anar succeint, portant a terme diverses iniciatives com la creació d’un museu i biblioteca en un edifici confiscat pel comitè local i una escola de belles arts a càrrec de reconegut escultor Ramir Rocamora (Reus, 1877-Verges, 1939).
Entre el bombardeig de l’Escala del dia 23 de gener i l’entrada i ocupació del poble per part de les tropes franquistes, el 8 de febrer, s’exilià per tercera vegada. Aquesta seria la definitiva. Mai més tornaria al seu estimat país. Després de passar per diversos camps de refugiats com els d’Argelers, Bram i Gurs, va recalar definitivament a Montauban, on va viure pobrament, gairebé miserable, fins que el sorprengué la mort el mes de gener de 1960. Va morir a casa de la família Montseny-Esgleas, de qui era íntim amic a causa de la seva amistat de sempre amb Federico Urales, en el decurs d’una de les freqüents visites que hi realitzava. Morí com havia viscut, en un ambient llibertari i entre els llibres que editaven la Federica i en Germinal.

Segons Rafel Bruguera, Antoni Puig fou un autodidacta en el sentit més ampli de la paraula. Al llarg de la seva vida va atresorar un immens cabal de coneixements en totes les matèries: filosofia, història, literatura, poesia, art, música i altres. També s’endinsà en l’esperanto. I tot això ho va adquirir llegint i llegint. “Sentia una passió febrosa pels llibres. A la seva biblioteca no hi falta res de res. Prioritzava la lectura i la compra d’un llibre per sobre de menjar”, comenta d’ell Agustí Cabruja. En una ocasió va afirmar: “les meves filles no rebran de mi cap diner, però heretaran un immens cabal de llibres”. Va escriure molt però va publicar molt poc. Hi ha articles seus a ‘Acció Social Obrera’, de Sant Feliu de Guíxols, a ‘Despertar’, de Salt, i al diari ‘Gerona-CNT’ i, poc abans de morir, al setmanari ‘CNT’, de Tolosa. En una ocasió, Frederica Montseny va dir que en Tonet “era un home extraordinari, una de les persones més cultes que mai he conegut”. Federica admirava profundament el moviment llibertari escalenc amb el qual va mantenir una forta vinculació tota la seva vida, des de joveneta fins els llargs anys d’exili a Tolosa, sempre pendent de la supervivència de l’anarquisme social a l’Escala, fins i tot, poc abans de morir, Frederica es va interessar pel nucli social ecologista llibertari local i les seves intervencions en les mobilitzacions dels Aiguamolls o la campanya contra l’ampliació de la base militar de l’Albera, com així va comunicar al company historiador Ricard de Vargas Golarons una vegada a Tolosa.

Les primers nocions de solfeig i composició, en Tonet, les aprengué de la ma del qui fou gran amic seu, Josep Vicens i Juli, l’Avi Xaxu. L’escalenc Lluís Colomeda Sastre ha dit d’ells que “eren com dues gotes d’aigua: barbers, músics i llibertaris”. La resta de coneixements musicals també els aprengué tot sol. Tocava el violoncel i la guitarra que, com l’avi Xaxu, era l’instrument que utilitzava per les seves composicions sardanistes. Com en el cas de l’escriptura, composava per a satisfacció personal, sense cap interès perquè les seves sardanes fossin escoltades o ballades en els aplecs i festes majors dels pobles. Segons Bruguera, en alguna ocasió però, va sucumbir a petició de músics amics seus, com Vicenç Bou, i alguna de les seves composicions va entrar a formar part del repertori de les orquestres.

Un anarquista de primera hora, com era en Puig, també escrivia sardanes. En aquest sentit és molt reveladora una anècdota protagonitzada amb Francesc Macià. En el decurs d’una visita que realitzà el president Macià a l’Escala, a l’ajuntament tingué lloc una recepció a la qual fou convidat en Tonet Puig, conegut i apreciat per Macià. En un moment de la trobada, Macià li comentà el fet que fes sardanes. La resposta d’en Tonet fou immediata: “Escrit sardanes perquè estimo la meva terra i el seu folklore, però jo no sóc ‘catalanista’ i molt menys nacionalista; jo sóc internacionalista”.

L’any 1957 es presentà als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Mèxic amb dues composicions, ‘Muntanya Amunt’ i ‘Ofèlia’, el nom de la seva segona filla. Al cap d’un temps, els seus amics exiliats a Mèxic anaren a l’Orfeó Català mexicà a recollir les partitures i es trobaren amb Pere Foix, al qual comentaren que anaven a recollir unes sardanes del Barberillo de l’Escala. Foix, amb un to d’enfadat els respongué: “Si us referiu a en Puig de l’Escala, li tinc massa apreci per dir-li barberillo. Aquest home és un savi”. Composà més de cent sardanes, de les quals fins al moment en coneixem vint-i-set. Pau Casals, de qui era amic, li estrenà una sardana a Béziers. Les dues composicions dipositades a l’arxiu del Museu de l’exili de la Jonquera (MUME), escrites l’any 1945 i dedicades a Martí Rouret i Lluís Companys, respectivament, amb tota probabilitat les lliurà a en Rouret, també escalenc, abans de marxar cap a Mèxic, el que havia estat diputat al Parlament de Catalunya per ERC el 1932 i secretari del Parlament, empresonat al vaixell Uruguai l'octubre de 1934, de juliol a setembre de 1936 conseller de sanitat i assistència de la Generalitat i, més endavant, comissari d'ordre públic i sotssecretari de la Presidència de la Generalitat. El 1939 s'exilià primer a França i després a Mèxic amb el seu cunyat Josep Maria Murià i Romaní el 1942. Allí va mantenir la seva vinculació a ERC i va donar suport el 1954 la presidència de Josep Tarradellas.

Agustí Carbó descriu la fesomia física de Puig amb aquestes paraules: “...era un home baixet i un xic robust, rodanxó, amb ulls d’il·luminat i una blanca i esplendorosa cabellera -una autèntica figura d’artista o de patriarca-; es pot dir que tant en temps de pau com de guerra va fer honor als seus ideals”. Per la seva banda, en l’article que es va publicar al setmanari ‘Solidaridad Obrera’, de París, el 1960, amb motiu de la seva mort, s’hi pot llegir: “... sus maneras eran atildadas, su atuendo -chambergo, chalina y traje negro- poetizante: y su hablar -su mucho hablar-, atrayente por lo cuidado ...”. Anava vestit com molts anarquistes del seu temps i dels nostres.

Miquel-Dídac Piñero, afiliat a la CGT de Girona