La Universitat envelleix i es regionalitza

Es diu que les conviccions d'un organisme, ja sigui públic o privat, es mostren en com distribueix el seu pressupost: s'inverteix en el que es creu que és fonamental i es deixa en un costat l'accessori.

Les universitats europees s'han embarcat en una sèrie de reformes amb una data objectiu de 2015 a fi de millorar el seu prestigi internacional i de passada la seva classificació en els diversos rànquings de qualitat (per exemple, el de Shanghai). Per a això es requereixen reformes internes organitzatives i millores en la selecció de capital humà, determinant a l'hora de valorar la qualitat de les universitats. En països amb una situació de partida bastant millor que l'espanyola, cas per exemple del sistema britànic, les reformes es limiten a reorganitzacions internes en les quals la tendència és a centralitzar serveis administratius mitjançant la fusió de centres. A Espanya, perquè les universitats millorin el seu prestigi i sobre tot el seu atractiu internacional, les reformes d'organització a més requereixen una substancial modificació dels sistemes de selecció de personal acadèmic, que prevalgui el mèrit acadèmic i eviti l'endogàmia injustificada.

Des del primer programa de beques postdoctorals a l'estranger conseqüència de la introducció de Llei de la Ciència de 1986 ja hi ha hagut diverses generacions d'investigadors i futuribles professors universitaris que acrediten que una part de la seva formació acadèmica es va realitzar a l'estranger. Fa gairebé una dècada que el Ministeri d'Educació i Ciència de llavors establís a nivell nacional el programa de contractes postdoctorals Ramón i Cajal (RyC) per tal de recuperar per al país part de la inversió en capital humà que suposa el manteniment de programes de mobilitat acadèmica finançat per fons públics espanyols, ja sigui a través del Ministeri o a través de la comissió europea.

Al llarg dels anys de funcionament, el programa Ramón i Cajal ha millorat parcialment quant a les prestacions dels contractes però s'ha convertit en enormement competitiu respecte a les exigències curriculars requerides als investigadors. Això últim és conseqüència de la millora en la formació dels joves investigadors i del benefici evident de les estades|estances en centres estrangers capdavanters (els tradicionals mals resultats acadèmics espanyols no són genètics sinó de falta d'organització i d'aprofitament de recursos humans del sistema universitari). El sistema d'acollida d'aquests emigrats a la seva tornada, tanmateix, s'ha mantingut aliè a aquestes millores. Particularment en la Universitat. Aquesta no aprecia el capital humà jove, ben format i amb experiència internacional. Això ocorre malgrat que la universitat espanyola està clarament envellida i manca de la projecció internacional que requereix per al seu manteniment en un món globalitzat.

La deixadesa institucional que afecta l'investigador provinent de l'estranger no és exclusiva dels RyC contractats, encara que el que la universitat espanyola faci amb ells és significatiu i aplicable a la resta del talent exterior que es vulgui atreure ja que reuneixen les condicions de mèrit perquè en principi això no els hagués d'ocórrer: bon curriculum acadèmic i internacionalització.

Són clares les tasques predominants d'investigació d'aquest col·lectiu, així com les tasques docents "secundàries". Tan secundàries com ho puguin ser per a un professor funcionari amb exempció parcial docent, ja que la dedicació en temps pot ser la mateixa.

La Universitat permet la realització de tasques docents als RyC contractats, tanmateix no reconeix la productivitat associada a la mateixa, perden els drets que es reconeixen als contractats permanents tipus LOU (Llei Orgànica d'Universitats) i sobretot els reconeguts als funcionaris. El greuge i discriminació és evident i contrària a la tendència a les universitats de prestigi. Quan es legisla tampoc es valora la tasca docent dels RyC, encara que ara ja es consideri als contractats permanents com "productius". Al terreny investigador, ocorre una mica semblant. La producció científica d'un investigador contractat RyC no és avaluable si aquesta la presenta el RyC, sí ho és si la presenta un funcionari o un contractat permanent, fins i tot sent exactament el mateix article o el mateix projecte d'investigació.

El greuge comparatiu cap als RyC és conegut pel personal administratiu i permès (fins i tot propiciat) per les institucions: la Universitat i el Govern. Per part dels diversos responsables acadèmics els motius que s'addueixen per a l'exclusió dels drets dels RyC malgrat la seva inclusió dels deures són variats i variats. El Vicerrectorat de Profesorat, Departaments i Centres en cartes enviades amb la capçalera ad Futurum (cap al futur...) escriu que un RyC contractat no és professor de plantilla de la Universitat i per tant no pot gaudir dels drets dels mateixos (encara que si gaudeixi de les seves obligacions). En termes similars s'ha arribat a expressar el Consell Social de la Universitat (per exemple el d'Oviedo) que considera un contractat RyC com "personal no docent", potser ignorant que els RyC contractats figuren en els plans docents de diversos cursos oficials de la universitat, en ocasions com|com a professors responsables d'assignatures. Les normes són les normes, però les normes tenen una raó de ser, una motivació moral. Aquestes no semblen que tinguin res, ni tan sols no sentit.

Sembla deduir-se de l'actitud institucional cap als RyC contractats que aquests no formen part de ple dret de la comunitat universitària, malgrat comptar amb el perfil acadèmic i la "internacionalització" fruit de les estades|estances de diversos anys a l'estranger que podria pensar-se necessita la nostra Universitat. Es pot arribar a pensar que realment no són benvinguts en aquesta Universitat.

No deixa de ser paradoxal. D'una banda, la generació que ara és majoritària a la universitat va obtenir el nomenament com|com a funcionaris a una edat menor que la que ara tenen els RyC contractats i de similars, en molts casos sense haver abandonat la mateixa universitat en la qual es van formar i amb una formació pitjor (ja que es diu que les generacions posteriors estan més ben preparades). D'altra banda, per tirar endavant a la Universitat de l'àmbit regional d'excel·lència, ad futurum, faria falta comptar amb la generació que està preparada i que és internacional, però no tant amb la que no és majoritàriament internacional ni té intenció de ser-ho. En l'últim rànquing de qualitat d'universitats publicat, algunes queien en la classificació cap als últims llocs|parades. Aquest rànquing, a diferència d'altres d'anteriors, només considera la productivitat científica del personal funcionari.

Deixar les coses com estan és envellir i regionalitzar la Universitat innecessàriament, just el contrari de què cada comunitat i la projecció de l'economia requereixen.

* Sergio Llana Fúnez, Doctor en Geologia, investigador en ETH-Zuric, a la Universitat de Manchester i a la Universitat de Liverpool entre els anys 2000 i 2009 i, actualment, Contratactat Ramón i Cajal a la Universitat d'Oviedo

>>>> Article extret de La Haine