La Guerra i la Revolució: reflexions a partir del nou conflicte Uribe-Chávez - CGTCatalunya.cat
Què és la CGT | On trobar-nos | Afiliació | Butlletí
C/ Burgos 59, baixos - 08014 Barcelona - Telèfon: 935 120 481 - http://www.cgtcatalunya.cat - spccc@cgtcatalunya.cat

La Guerra i la Revolució: reflexions a partir del nou conflicte Uribe-Chávez
Article d’opinió de José Antonio Gutiérrez Danton
dimecres 28 de juliol de 2010 / Articles opinió / Visites: 2320
Menéame

El següent article ha estat elaborat com a crítica a l’argument que es ve agitant d’algun temps ençà per part del reformisme que la insurgència colombiana s’hauria convertit en l’"excusa" per justificar el terrorisme d’Estat i l’imperialisme. Tal argument, a part de no ser verdader, des del nostre prisma, es converteix en una justificació "suau" precisament del terrorisme d’Estat i de l’imperialisme. Aquesta reflexió que venia treballant des de fa temps partint de debats dins de l’esquerra, dins del moviment per la defensa dels drets humans a Colòmbia, ha estat finalment desenvolupada a causa de les desafortunades i innecessàries expressions de Chávez durant les denúncies davant de l’OEA per part de Colòmbia com un "còmplice del terrorisme". Davant de la recrudescència de la pressió imperialista creiem fonamental una major claredat conceptual.

El recent capítol de tensions entre Veneçuela i Colòmbia no pot ser vist com a un incident més entre veïns amb relacions tradicionalment tempestuoses. L’ofensiva mediàtica del govern d’Uribe Vélez en contra de Veneçuela per "allotjar terroristes", ha de ser vista dins del marc general de recrudescència de l’agressivitat de l’imperialisme a la regió. En la mesura que els EUA busquen recompondre la seva hegemonia i recuperar terreny perdut mitjançant l’increment al seu peu de forces a la regió (reactivació de la IV flota; bases militars a Colòmbia, Panamà, Aruba, Curazao; cop militar a Hondures i ocupacions d’Haití i Costa Rica[1]), les denúncies de Colòmbia fan part de l’estratègia mediàtica de la guerra de baixa intensitat declarada per part de l’imperialisme principalment en contra de Veneçuela, però per extensió, en contra de tots els règims que no es quadren dogmàticament darrere dels seus designis o que busquen la integració regional, horror d’horrors de Washington. Aquestes denúncies busquen crear l’ambient d’histèria mitjançant el qual l’ús potencial de la violència pugui veure’s justificat segons la ideologia predominant de la "guerra contra el terrorisme" (que en les nostres latituds, es confon amb la "guerra a les drogues"). De moment, la forta presència ianqui en l’àrea Amèrica Central-Carib juga un rol dissuasiu. Però res no indica que en cas de necessitat, no pugui donar-se el pas a l’agressió oberta -les incursions de paramilitars colombians en territori veneçolà, que no reben la mateixa atenció que els campaments guerrillers per part dels mitjans internacionals, els quals també juguen la seva part en aquesta estratègia imperialista, és una clara senyal de la guerra de baixa intensitat que es prepara.

Bé ho assenyala Antonio Caballero: "la baralla amb Chávez no és (...) un caprici agònic d’Uribe (...) Sinó un servei més que els deixa als seus amos [ed. En EUA], com diria el coronel veneçolà. Així, el Departament d’Estat nord-americà ja va intervenir per advertir que ’cal prendre les acusacions molt seriosament’. Perquè mostren el que calia mostrar: que Chávez és un protector de narcoterroristes. I per a què són les set bases cedides per Colòmbia? Doncs per combatre el narcoterrorisme"[2].

Davant d’aquest ombrívol panorama, no hi ha, no hi pot haver, espai per a mitges tintes. A l’imperialisme se l’enfronta o se li fa el joc. Aquí no serveixen les amenaces que "els tallem el petroli si ens toquen", ni els dribblings mediàtics de relacions diplomàtiques amb Uribe, mentre s’anuncia que aquestes es reprendran en una setmana i mitja amb Santos (com si els dos no fossin tallats per la mateixa tisora imperialista i paramilitar). Aquí les posicions no poden prestar-se a equívoc. No pot denunciar-se un dia al "cadell de l’imperialisme" per a l’endemà caminar amb abraçades i petons, dient "germà bolivariano, no permetem que l’imperi ens enfronti". Sens dubte que no esperem aquesta claredat del poder: aquesta claredat l’esperem del mateix moviment popular i és allà on hem de donar una lluita ideològica molt profunda, ja que no falten els que es maregen amb els discursos equívocs que vénen des de dalt.

Excuses per a l’imperialisme?

Del dit per Chávez hi ha un aspecte que crec s’ha de considerar amb especial cautela, perquè és un argument fonamentalment erroni, repetit fins a la sacietat a Colòmbia per una pseudoesquerra socialdemòcrata que ha entrat en el joc d’esborrar la història de les lluites colombianes, de manera que, involuntàriament o no, acaben fent el joc a la reacció de l’oligarquia colombiana i de passada a l’imperialisme.

Aquest argument és el que resa que la "guerrilla ha de reconsiderar la seva estratègia armada perquè s’han convertit en una excusa que Washington s’involucri en Colòmbia i agregui a països vecinos"[3], en paraules de boca de Chávez mateix. Segons aquesta versió, són les guerrilles colombianes les que s’han convertit en excusa de l’imperialisme i de l’oligarquia colombiana per exercir el terrorisme d’Estat. És a dir, sense guerrilles, l’oligarquia jugaria neta i l’imperialisme es retiraria respectuosament al nord del riu Bravo... em pregunto si Chávez abans de regalar "Les Venes Obertes d’Amèrica Llatina" a Obama se l’ha llegit!

Semblant afirmació podria passar com una senzilla tarugada sortida de boca de qualsevol fill de veí. Però a boca de supòsits revolucionaris, de gent suposadament d’esquerra, es converteix en un argument desmovilizador, desmoralitzador i en un joc obert a favor de la reacció. M’imagino la satisfacció que han de sentir a la Casa de Nariño i al Pentàgon que en moments de crisi com aquests, Chávez surti gratuïtament a reforçar la propaganda imperialista sobre el conflicte colombià.

No és la primera vegada que escoltem a l’esquerra reformista queixant-se d’aquests molestos camperols patirrajados en armes, que serveixen d’"excusa" per a Uribe, que serveixen d’excusa per als paracos, que gràcies a ells es criminalitza a l’esquerra... confonent de tal manera la causa amb l’efecte. En una entrevista de 1988, diu l’exdirigent del Partit Comunista Colombià, Gilberto Vieira: "Nosaltres constatem l’existència d’una incipient però perillosa tendència socialdemòcrata a Colòmbia. Ells diuen que la causa de totes les desgràcies al país és l’existència de les guerrilles (...) estan treballant amb la Socialdemocràcia europea i estan amb aquestes teories que la causa de totes les desgràcies és el moviment guerriller. Aquesta tesi no l’aixequen a Colòmbia ni els liberals ni tan sols els conservadores"[4]… Qui diria que amb prou feines dues dècades més tard, gairebé el conjunt del derechizado espectre polític, liberals inclosos i conservadors, no estarien d’acord en aquesta tesi que la socialdemocràcia va començar a desenvolupar a finals dels ’80! Qui diria que aquesta tesi seria absorbida i utilitzada pel projecte paramilitar-uribista com a part de la seva lluita ideològica, de la seva lluita per pervertir la història! Pitjor encara, Qui diria que dues dècades més tard gran part de l’esquerra colombiana agrupada al Pol Democràtic Alternatiu (coalició de la qual forma part el Partit Comunista) es fa eco d’aquest argument, reclamant constantment a la insurgència la seva desmobilització unilateral i vociferant que la "guerrilla" fa el joc a l’uribismo donant-li excuses per reprimir!

Aquí es fa necessari ser clars:

La insurgència a Colòmbia és producte d’un terrorisme d’Estat salvatge, de la penetració brutal de l’imperialisme en territori colombià, i d’una oligarquia que ha convertit la violència oberta en una manera normal de fer negocis i enriquir-se. Les guerrilles van néixer com una resposta de defensa a la violència dels ’40 en contra dels camperols -amb el pas del temps, les formes d’aquest terror han canviat, més no així la seva essència. El conte no és al revés. No és que la guerra bruta, que el paramilitarisme, hagin començat perquè hi havia guerrilles -tal cosa és el discurs fètid d’un ideòleg de l’uribismo com és José Obdulio Gaviria. L’esquerra hauria de prendre sana distància d’aquesta classe d’arguments fal·laços.

Pablo Beltrán, comandant de l’ELN, va expressar amb meridiana claredat aquest punt, que la guerrilla colombiana és efecte i no causa, en referir-se als debats al si del Pol entorn de la lluita armada: "El debat no és si la guerrilla segueix o no segueix, sinó, si l’elit deixa de fer la guerra bruta i de posar tot el seu aparell d’Estat per eliminar a la oposición"[5]. De moment, res no fa pensar que l’oligarquia colombiana està disposada a cedir en la guerra bruta -és més, l’aprofundeix dia a dia, com queda evidenciat amb els recents escàndols del DAS, falsos positius, amb el espolio-desplaçament de milions de colombians, amb els assenyalaments i amenaces constants del poder, amb la recrudescència del paramilitarisme en els centres urbans i en els camps colombians.

Guerra i Revolució

Existeix una relació íntima entre guerra i revolució, que ha estat establert des de l’inici mateix de les revolucions modernes. Estudiant la Revolució Francesa, diu el teòric llibertari francès Daniel Guérin que: "Gairebé tots els esdeveniments importants de la Revolució Francesa van estar condicionats per la guerra exterior, per la sort inestable de les armes. El mecanisme va ser pràcticament invariable: cada derrota militar va modificar la relació de forces a favor de l’avantguarda popular; cada victòria, a favor de la burgesia."[6] Pot dir-se que això no va ser en absolut una particularitat de la Revolució Francesa: les derrotes militars del Tsarisme en contra del Japó i d’Alemanya van produir les revolucions de 1905 i la dels Soviets el 1917, respectivament. La derrota militar a les colònies africanes va obrir a Portugal les portes a la Revolució dels Clavells el 1974. La derrota francesa de 1871 va donar pas a la primera revolució proletària moderna, la Comuna de París. Exemples abunden per desenes. I tanmateix quan encara no estigui a la vista una revolució a Colòmbia per ara, la sort inestable de les armes sí afecta la balança política com ho va demostrar la grossera utilització de l’Operació Escac per part d’Uribe, que va intentar mitjançant aquesta victòria llançar-se a la butxaca al poder judicial i prolongar el seu mandat indefinidament. De la mateixa manera, cada cop militar a la insurgència és utilitzat descaradament pel govern colombià per a les seves finalitats polítiques, i d’això es desprèn la importància de l’aspecte mediàtic i propagandístic de la guerra -d’allà l’obsessió pels "resultats" que va portar als muntatges, falsos positius i execucions extrajudicials, als informes omplerts de mentides i exageracions, com a manera d’inflar els resultats i donar una falsa impressió de triomfalisme fàcil.

Aquells que creuen -com es desprèn del discurs hegemònic del Pol- que si desapareixen les FARC-EP, o l’ELN -sense realitzar-se canvis polítics estructurals i profunds prèvia la seva desarticulació- s’obririen les portes perquè l’esquerra pugui accedir "democràticament" al poder a Colòmbia s’equivoquen de mig a mig. Aquells que creuen que la derrota militar de la insurgència, o la seva desmobilització en condicions de derrota, faran que desapareguin les "excuses" de l’Estat per continuar excloent, assassinant i desposseint, s’equivoquen rotundament i ignoren les condicions reals de les lluites socials a Colòmbia. La política no es fa sobre una taula rasa, sinó sobre la història concreta de cada nació: Colòmbia mai no serà Porto Alegre.

Més enllà de les diferències polítiques que puguem tenir amb l’insurgencia; més enllà de les querelles que en més d’una ocasió hem pogut tenir amb els mètodes autoritaris que poden aplicar, hi ha un fet objectiu: la derrota militar de l’insurgencia obriria les portes de bat a bat a una reacció sense precedents. Estaríem, no hi hagi cap dubte, davant d’un autèntic carnaval de la reacció.

Vull citar aquí les paraules d’un dirigent camperol, de l’ANUC-UR, les quals crec que il·luminen certs aspectes d’aquesta qüestió crucial:

"El conflicte que avui enfrontem té profundes arrels, esdevé d’anys, de segles, de resistència (...) Però sobretot esdevé de la forma en la qual es va construir l’Estat colombià, a través de la guerra, de l’extermini, del espolio (...) per això diem que a Colòmbia hi ha un conflicte social i armat, social per les causes estructurals i armat perquè la guerra és la forma específica en la qual en els últims 40 anys es va construir, almenys hegemònicament, la política (...) El conflicte armat no és aliè a les causes per les quals lluitem; i encara que la degradació del mateix ha fet que una part de l’expressió insurgent es regeixi per les lògiques militaristes i autoritàries, és més perversa la lògica de l’Estat que ha ubicat en la guerra la justificació de la seva estratègia per continuar excloent la població i arrabassant avui més que mai els nostres recursos naturals"[7].

És a dir, el terme del conflicte a Colòmbia no és merament un assumpte de voluntarisme, sinó que respon a dinàmiques socials històriques i concretes; segon, el conflicte reflecteix les demandes històriques dels oprimits i explotats a Colòmbia (vet aquí la cura del poder en "buidar" d’ideologia a la insurgència, equiparant-les amb meres bandes delictives, però alguna vegada el poder ha reconegut legitimitat als seus detractors?); encara quan la guerra bruta hagi portat a un sector insurgent a pràctiques degradades, en cap cas aquest sector no pot ser equivalent a l’Estat; i per ultimo, és l’Estat que justifica en la guerra una estratègia preconcebuda (i de fet, implementada d’abans de l’existència de les guerrilles) de espolio i saqueig. Que hi hagi sectors de l’esquerra que es facin eco avui en dia d’aquest discurs i que plantegin que la guerrilla és l’"excusa" de l’uribismo (que sigui utilitzada com tal no significa que efectivament ho sigui), senzillament demostra la confusió política imperant a les tendes esquerranes. Tal és el mareig ideològic que s’acaba replicant un argument crucial de l’oligarquia, l’argument mitjançant el qual posen la realitat de cap.

Significa això que cal abandonar la demanda de la solució política al conflicte? De cap manera. Però tampoc no s’ha d’oblidar que aquesta demanda de solució negociada es dóna en el marc de la lluita de classes més aguda de l’hemisferi; que no s’aconseguirà sense lluita ni resistència; que el model de guerra que s’enfronta és no només una guerra contrainsurgent sinó que per extensió una guerra a la butxaca i els drets de la classe treballadora, és una guerra contra el poble; i que la pressió fonamental s’ha de fer cap a l’Estat, expressió política de l’oligarquia colombiana, que és el responsable històric del conflicte social i armat a Colòmbia. El discurset passat de les ONG dels "actors armats", com si fossin equivalents, equidistants i equiparables, ha de ser rebutjat al cubell de les escombraries. Aquí no s’ha de fer pressió "per igual" a les "parts" del conflicte.

Solució política no significa, no pot significar, desmobilització. La desmobilització sense alterar profundament les relacions socials imperants a Colòmbia (relacions que reposen sobre la correlació de forces de les classes i no sobre formalismes jurídics) no garanteix ni una obertura democràtica, ni un terme de la violència de classe, del saqueig, del espolio, ni el final de nous cicles de violència. Que hi hagi un sector de l’esquerra hegemònic al Pol, que pensi això, demostra que amb les desmobilitzacions dels ’90 no es va aprendre gens.

Òbviament, parlar de negociació política significa parlar des d’una posició de força (una cosa que l’uribismo entén millor que ningú [8]), significa trobar un llenguatge comú del bloc dels de baix (els de dalt tenen el seu llenguatge comú i el seu programa molt clarament definit) i significa que existeixi una pressió del conjunt del poble que sigui constant per aconseguir aquest canvi. Significa, en una paraula, tornar a posar la revolució a l’agenda política, ja que del que es tracta no és de manera llisa i planerament de "resoldre un conflicte" sinó de transformar la societat fundada en la violència, l’explotació més ferotge i la injustícia.

Aprofundiment de la penetració imperialista i dret a la resistència

El més preocupant és que aquest discurs de l’"excusa guerrillera" a l’imperialisme es vingui a instal·lar en moments d’intensificació de la pressió imperialista a la regió, moments que requereixen més que mai que els pobles reclamin el dret a la resistència. La síndrome post11 de setembre sembla que ha calat profund a l’esquerra hemisfèrica, al punt que la resistència armada s’ha convertit en un anatema, en un tabú, quan no en una vergonya.

Es vénen temps durs per a Amèrica Llatina: el que s’ha avançat en termes de consciència, de mobilització, d’organització, perilla davant de l’ombra dels falcons del Nord que ronden nostre veïnat. És hora de mobilitzar la consciència, de preparar-se per a la resistència i no pensar que l’imperialisme pot ser mantingut a ratlla en converses burocràtiques en l’UNASUR, amb resolucions de trobades de palau o amb cridats a la resistència (únicament) cívica.

Davant de l’ofensiva imperialista, és necessari que el moviment popular llatinoamericà pensi seriosament com enfrontar de manera contundent una eminent agressió a la regió. Perquè això s’està cuinant més enllà de la voluntat de l’esquerra llatinoamericana -l’error fatal del procés allendista a Xile va ser pensar que podrien persuadir a l’imperialisme de no atacar-los, i mentre a les casernes preparaven el Cop, els comunistes van sortir als carrers no a envoltar a les casernes, no a resistir, sinó que a pintar murals amb el lema "No a la Guerra Civil".

Començar per defensar el dret dels pobles a la resistència i no replicar els discursos que, des del poder, busquen demonitzar qualsevol forma de resistència eficaç, és un primer pas. Al cap i a la fi, l’imperialisme no ha necessitat excuses per fer el que ve fent fa segles... per que llavors donar-los més arguments?

José Antonio Gutiérrez D.
26 de Juliol, 2010

http://www.anarkismo.net/article/17174


[1] Ens hem referit ja bastant a aquesta qüestió en un article previ <a
href="http://www.anarkismo.net/article/17043" target="_blank">http://www.anarkismo.net/article/17043
i no creiem necessari reprendre amb luxe de detall aquesta qüestió. El
lector interessat en aprofundir, pot consultar l’article esmentat.
[2] <a
href="http://www.semana.com/noticias-opinion/conviccion-no-coaccion/142141.aspx"
target="_blank">http://www.semana.com/noticias-opinion/conviccion-no-co....aspx
[3] <a
href="http://www.larazon.es/noticia/5508-chavez-acusa-a-ee-uu-y-colombia-de-conspirar-para-derrocarlo"
target="_blank">http://www.larazon.es/noticia/5508-chavez-acusa-a-ee-uu...carlo
[4] Harnecker Marta, “Combinación de
todas las formas de lucha –entrevista a Gilberto Vieira, secretario
general del Partido Comunista Colombiano”
, Publicaciones
Latinoamericanas, 1988, pp.68-69
[5] “De la Resistencia al Poder
Popular, Diálogo con el comandante Pablo Beltrán”
Ed. OceanSur,
2008, pp.35-36.
[6] Guerin, Daniel “La lucha de
clases en el apogeo de la Revolución Francesa, 1793-1795”
,
Editorial Alianza, 1974, p.159
[7] “Memorias de la Tercera Mesa
Nacional Indígena de Paz y Derechos Humanos”
, CNIP, 2006,
pp.71-72.
[8] Per això és que en relació amb l’ofensiva que entaula l’Exèrcit
entorn de les estructures guerrilleres del màxim comandant de les
FARC-EP Alfonso Cano, en el Tolima (la qual ha estat inflada i
exagerada pels mitjans com a part de l’estratègia de propaganda), diu
un analista de la Corporación Nuevo Arco Iris que, en cas d’un cop
militar decisiu en contra de la comandància màxima:
"Si bé la pressió, des del militar,
hauria de continuar, ’seria el moment perfecte per aconseguir una
sortida negociada com la millor forma d’acabar amb un conflicte’.
Segons Valencia, és aquest moment, amb una guerrilla disminuïda, quan
resulta més fàcil negociar amb aquest grup subversiu. "

Òbviament, Valencia es refereix de manera entusiasta a una negociació
més "fàcil" des de la perspectiva d’un Estat paramilitarizado, mafiós,
que garantiria fidelment la perpetuació els mesquins privilegis de
l’oligarquia més violenta i terrorista del continent. <a
href="http://www.semana.com/noticias-conflicto-armado/significado-dar-cano/142030.aspx"
target="_blank">http://www.semana.com/noticias-conflicto-armado/signifi....aspx


class="caractencadre-spip spip">Nota de la
redacció:
José Antonio
Gutiérrez Danton
és investigador i analista
del "Latin
American Solidarity Centre"
d’Irlanda, militant llibertari natural
de Xile, col.labora amb el href="http://www.fel-chile.org/" class="spip_out">Frente de
Estudiantes Libertarios
. Actualment resident a Irlanda, milita en
l’organització class="spip_out">Workers Solidarity Movement (WSM). Participa en
la publicació de Santiago "Hombre y Sociedad" i contribueix
habitualment en el portal web href="http://www.anarkismo.net" class="spip_out">www.anarkismo.net

Comparteix
 Convertir a ebook |  Enregistrer au format PDF Guardar com pdf

Fer un conmentari

Vols contactar amb la CGT de Catalunya? Aquí tens informació de com afiliar-te. Pots informar-te d'on trobar-nos aquí. Si ho prefereixes pots seguir els nostres perfils de Twitter i Facebook. Consulta aquí el llistat de perfils a les principals xarxes socials.

Rànquings 365 últims díes
  1. La CGT denuncia escassetat de material de protecció adequat per als sanitaris de la demarcació de Tarragona i les deficients mesures de prevenció i protecció
  2. Una sentència que ataca les llibertats i els drets civils
  3. Crida de la CGT de Catalunya a la mobilització contra la #LleiAragonés
  4. Campanya Aturem la Invasió
  5. El govern prepara una privatització massiva. Aturem la #LleiAragonés
  6. El RACC es fa la foto oferint les seves instal.lacions a la Generalitat mentre inventa un ERTO aprofitant l’excusa del COVID-19
  7. Contra la repressió i els nous muntatges policials, llibertat detingudes
  8. Exigim la paralització de les oposicions de TEEI i que les fagin fixes
  9. La CGT denuncia un cas de semiesclavatge laboral en una empresa de Valls
  10. Ha sortit el número 212 de la revista Catalunya (novembre 2019)

Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.2.3 [20352] | Squelette basat en el tema visual dissenyat per Fuksia
Webmaster - webcat@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid