Insubmissió. Vint anys després - CGTCatalunya.cat
Què és la CGT | On trobar-nos | Afiliació | Butlletí
Via Laietana, 18, planta 9 - 08003 Barcelona - Telèfon: 93 310 33 62 - http://www.cgtcatalunya.cat - spccc@cgtcatalunya.cat

Insubmissió. Vint anys després
Entrevista a diversos activistes antimilitaristes reconstruint la història d’aquesta lluita
dissabte 23 de gener de 2010 / Articles opinió / Visites: 3608
Menéame

David García Aristegui (Font: LaDinamo)

Febrer de 1989 va ser un mes clau per a l’antimilitarisme a l’Estat espanyol: cinquanta-set joves es van declarar insubmisos al Servei Militar Obligatori. Des de llavors i fins a 2001, data que es va abolir la mili, 1.670 desobedients van passar per la presó. LDNM ha xerrat amb mitja dotzena d’activistes de l’època.

- Com explicaries què era el Servei Militar Obligatori a un xaval d’avui?

Iñaki Otamendi, Coordinadora Antimilitarista Kakitzat: La mili va ser la manera en la qual l’Estat Espanyol va dotar durant anys de mà d’obra gratuïta a l’exèrcit, obligant a tots els nascuts homes a passar un llarg període d’instrucció militar en les casernes. A més pretenia ser una escola en la qual els homes assumissin valors patriòtics espanyols i aprenguessin obediència a la jerarquia davant els possibles enemics exteriors i interiors. Les condicions en les quals es complia la mili eren molt precàries, i la violència no només provenia dels comandaments militars: les “novatades” servien per a humiliar als nous i per a fomentar l’individualisme. El nombre de suïcidis i accidents era bastant elevat.

Chuchi Zamarra, ex Grup Antimilitarista de Carabanchel: Es van inventar el rotllo de la Prestació Social Substitutòria (treball en serveis socials) per a semblar que donaven llibertat d’opcions. En realitat tenien als joves treballant gratis. La desobediència es va fer per a canviar el sistema, no per a escaquejar-se de la mili, i encara que el servei obligatori va acabar abolint-se, encara segueixen gastant els nostres diners a pagar a professionals de la violència i comprar armes de destrucció massiva.

- Qui van ser els primers insubmisos?

Carlos Barranco, Moviment d’Objecció de Consciència, València: Els primers desobedients es van anomenar a si mateixos “objectors de consciència”. Parlo del període des de 1971 fins a 1986, abans de l’entrada en vigor de la Prestació Social Susbtitutòria. Aquests primers objectors provenien majoritàriament de comunitats cristianes de base, molt influïdes per la Teologia de l’Alliberament, de ciutats com València, Madrid, Bilbao i Barcelona. Però no explicaven la seva presa de postura en termes religiosos, sinó que es presentaven com “no violents” i abraçaven tota una tradició de pacifisme i desobediència de segles d’antiguitat. Aquest va ser el cas del primer objector de consciència polític, Pepe Beunza, que en 1971, a València, va anunciar públicament la seva negativa a acudir al servei militar. La campanya de suport que duia diversos anys preparant-se va tenir l’efecte desitjat: no només va provocar debats en les corts franquistes i accions de suport a escala internacional, sinó que va arrossegar a diversos joves a declarar-se també objectors de consciència, el que va generar una dinàmica imparable que no va cessar fins a l’abolició del servei militar trenta anys després.

Mar Rodríguez, Assemblea Antimilitarista: A part dels empresonats, moltes persones van participar en els grups de suport als insubmisos, entre ells el de pares i mares. Gairebé totes aquestes persones vam ser dones, però no érem només les núvies i mares, que també; no volíem ser el lloc de descans del guerrer/insubmís, sinó que era la nostra opció política. No sense dificultats vam anar superant els rols de gènere, tan marcats al principi: ells a la presó, nosaltres a visitar-los. Vam ser molt actives i també formem espais propis, només de dones, en els quals debatre sobre objectiu final: un món sense exèrcits ni guerres.

- Per què va tenir la insubmissió tanta repercussió social i quins van ser els seus principals assoliments?

Antonio Carretero, antimilitarista de Valladolid: El moviment d’objecció de consciència i insubmissió ha estat fins al moment el moviment social autoorganitzat de major importància i durada que ha existit en l’estat espanyol. La seva repercussió va ser fruit d’un conjunt de condicions favorables: d’una banda, l’èxit arrollador de l’objecció col·lectiva a principis dels vuitanta, que va acréixer i va consolidar l’antimilitarisme com aliment ideològic; per una altra, la percepció social que la transició política tenia amb l’exèrcit un compte pendent, que el franquisme seguia massa viu en la institució castrense, el que quedava especialment palesa en la mili obligatòria.

Pablo San José, grup Antimilitarista Tortuga: La repercussió la hi va donar la repressió. Empresonar a centenars de persones pel simple fet de negar-se a portar un arma en un exèrcit va produir un gran escàndol. La dimensió ètica dels insubmisos era inqüestionable. La institució estatal, a pesar de tots els seus esforços, mai va poder dur la iniciativa en el plànol simbòlic-ideològic. La repressió, en lloc de tenir un efecte dissuasori, va multiplicar el nombre d’insubmisos, ampliant l’efecte publicitari de la campanya, que va acabar sent imparable.

Chtuchi Zamarra: La insubmissió no va ser un moviment, sinó una estratègia que va partir del moviment antimilitarista i va calar en altres moviments. Les seves principals fites van ser llançar al carrer el debat sobre la necessitat de l’existència d’exèrcits i difondre en els moviments socials les tècniques d’acció no violenta i el rebuig a la lluita armada, que encara estava de moda en aquella època; en els setanta havia diversos grups armats: ETA, Terra Lliure, GRAPO i FRAP, entre altres.

- Com s’organitzaven els col·lectius d’insubmisos?

Carlos Barranco: El Moviment d’Objecció de Consciència (MOC), fundat formalment en 1977 –encara que ja duia alguns anys actuant– va ser la xarxa de grups amb major activitat durant aquest cicle de trenta anys de lluita. La xarxa la formaven grups locals petits, autònoms i de funcionament horitzontal i assembleari, que es coordinaven i decidien les seves campanyes a escala estatal en assemblees periòdiques. Durant el període de la insubmissió van aparèixer altres grups que van seguir bàsicament la campanya del MOC, com la Coordinadora de Col·lectius Anti-mili Mili-KK, sorgida de partits d’esquerra com el Moviment Comunista, que va tenir especial força a Barcelona, Madrid i el País Basc. Altres col·lectius van posar en pràctica l’anomenada “insubmissió total”, que es diferenciava de la del MOC i Mili-KK que el desobedient rebutjava acudir al judici i ingressar a la presó, passant així a la clandestinitat i renunciant a utilitzar el judici i l’eventual estada en la presó per a donar dimensió pública a la seva acció. Aquests “insubmisos totals” pertanyien a grups anarquistes i autònoms.

- Quina recepció va tenir la insubmissió entre les organitzacions d’esquerres tradicionals?

Pablo San José: Al principi la van obviar per complet, ja que no encaixava en el seu esquema d’acció política. Quan la campanya va arribar a tenir difusió, van veure una ocasió d’obtenir rèdits polítics i es van sumar a ella. La seva manera de participar, al meu judici, va ser torticera: es van omplir la boca amb discursos a favor de la insubmissió i molts dels seus membres o càrrecs públics van participar en concentracions de suport o com testimonis en judicis, però mai es van implicar al cent per cent afavorint que sorgissin nous insubmisos des de les seves files. En aquesta generalització incloc a tota l’esquerra tradicional més enllà del PSOE: sindicats, Partit Comunista, sectes leninistes… Imagino que mai van confiar en una història que no podien controlar.

Carlos Barranco: En els setanta, els referents d’aquestes organitzacions eren els escamots llatinoamericans d’El Salvador, Nicaragua, Cuba... Moltes d’aquestes organitzacions postulaven llavors la utilitat de fer el servei militar per a aprendre el que més tard podria ser usat en la lluita armada. En el País Basc, l’esquerra abertzale defensava allò de la “mili amb els milis” (ETA Militar) com proposta general per a la joventut basca. Però amb el creixement del moviment de desobediència civil, especialment de la insubmissió, van començar a veure’l com un instrument més. Moltes d’aquestes organitzacions van canviar de tàctica i van intentar instrumentalitzar-lo per a les seves pròpies fins, creant els seus grups afins d’insubmissió. És el cas del Moviment Comunista i la Lliga Comunista Revolucionària amb Mili-KK, o la insubmissió “a l’exèrcit espanyol” promoguda per les joventuts de Herri Batasuna al País Basc i per les joventuts de Esquerra Republicana a Catalunya.

- Com va evolucionar la resposta institucional a la insubmissió?

Pablo San José: Va ser una partida d’escacs entre el moviment antimilitarista i l’estat. En els anys setanta es va empresonar a alguns objectors. Amb la transició es va aparcar el problema tot esperant una llei que regulés el tema, tractant de invisibilitzar-lo. A partir de la promulgació de la Llei Objecció de Consciència amb el PSOE es va començar a empresonar als insubmisos. A Navarra va haver un empresonament massiu. En tot cas, la repressió sempre va ser selectiva. La majoria d’insubmisos eren condemnats a penes inferiors a les marcades per la Llei per a evitar la seva entrada a la presó. Crec que això obeïa en part als escrúpols personals de nombrosos jutges, però penso que va haver també una estratègia d’estat instrumentalitzada des de la fiscalia: la insubmissió empresonada havia tingut un poderós efecte cridada i s’havien disparat les estadístiques d’objectors i insubmisos; a partir d’aquí, l’estat recula. Primer ho va intentar amb l’aplicació del tercer grau automàtic, però els insubmisos es van plantar i van deixar la mesura en aigua de borrajas. Posteriorment, amb “la reforma Belloch” del Codi Penal, es va substituir la pena de presó per la d’inhabilitació. En la fase final d’insubmissió en les casernes, va tornar a haver un petit grup d’insubmisos en una presó militar, però com eren pocs i ja estava anunciat la fi del servei militar, l’Estat va considerar innòcua la seva estada a la presó.

Antonio Carretero: El govern, la justícia i l’estat van mostrar la seva cara abrupta però sempre volent semblar “amables”. La insubmissió va generar en les instàncies del poder tensions entre qui caminaven dissenyant la possibilitat d’eliminar la mili obligatòria i configurar un nou exèrcit professional i modern –en les coordenades de l’OTAN i la UE– i qui defensaven la necessitat d’una mili reduïda, pedagògicament modernitzada i humanitzada com mitjà d’acostar als joves i a la societat en general al nou exèrcit… El problema va ser que, mentre, un sector important de la joventut ja havia decidit per ells, el que va accelerar sens dubte l’opció d’eliminar el servei militar obligatori. En aquest sentit, l’objecció de consciència i la insubmissió han estat, en conjunt, l’únic acte de democràcia directa i radical que s’ha produït en l’Espanya postfranquista, el que corrobora que la desobediència civil segueix sent una de les estratègies polítiques fonamentals per a actuar contra el poder instituït.

José Manuel López, MOC i Assemblea Antimilitarista: Al principi es va intentar presentar als insubmisos com insolidaris. No es va dubtar a mentir descaradament, com quan Televisió Espanyola va presentar com joves que feien la Prestació Social Substitutòria a un grup d’insubmisos que havien anat a Bòsnia a treballar durant la guerra. Després van muntar el Moviment per la Pau el Desarmament i la Llibertat (MPDL, oficiosament Menuda Colla De Lladres), orquestrat per Paca Sauquillo, que va organitzar l’enviament de prestacionistes (aquesta vegada de debò) a la ex Iugoslàvia, però la jugada els va sortir malament perquè, al seu retorn, els nois van donar una roda de premsa molt sonada en la qual van denunciar el mamoneig de la suposada ONG i van donar suport sense reserves als insubmisos. Altra estratègia important va ser identificar als insubmisos amb “independentistes” i partidaris d’Herri Batasuna, suggerint la incoherència de declarar-se pacifista i “donar suport a terroristes”. La guinda d’aquesta estratègia la va posar el ministre de defensa Tomás de la Quadra comparant als insubmisos amb “terroristes que assassinen nens”, el que li va valer la reprimenda fins i tot dels seus companys del PSOE.

- Com va afectar al moviment d’insubmissió l’empresonament d’insubmisos?

Iñaki Otamendi: Aquest càstig va suposar un altaveu per als missatges antimilitaristes. La presència activa d’insubmisos en les presons també va servir per a treure a la llum les condicions que sofrien els presos socials i denunciar el sistema penitenciari.

Cthuchi Zamarra: Al moviment li va donar molta força, doncs lluny d’espantar als xavals, es van anar sumant a l’estratègia cada vegada més joves. Es tractava d’un model heroic que, en certa manera, invisibilitzava el treball d’altre tipus que també es va portar a terme en aquests col·lectius.

- Es va intentar donar continuïtat a l’experiència de la insubmissió després de la professionalització de l’exèrcit?

Iñaki Otamendi: El moviment antiglobalització va assumir la lluita contra les guerres, el relleu generacional va ser escàs, i van desaparèixer molts grups antimilitaristes, però encara hi ha col·lectius que continuen treballant en l’antimilitarisme i intenten denunciar la despesa militar i el paper dels exèrcits en el desordre mundial, encara que ara els mitjans de comunicació no estiguin interessats a donar veu a aquests col·lectius.

Cthuchi Zamarra: Entre les propostes de desobediència civil es manté des de 1983 l’objecció fiscal, és a dir, dedicar l’import dels impostos que es destinen a despeses militars a projectes de construcció d’alternatives pacífiques.

José Manuel López: Amb l’anunci de la fi de la mili es va adoptar l’estratègia d’insubmissió en les casernes, pensada, en principi, per al període d’agonia de la mili, encara que crec que també es pretenia provar com possible eina contra l’exèrcit professional. Com aquesta nova fase va ser una mica problemàtica dintre del moviment, no es va plantejar continuar-la després. També s’han valorat altres estratègies de desobediència civil directa, com l’introduir-se en instal·lacions militars, però tampoc han quallat. La professionalització de l’exèrcit i la fi de la insubmissió han estat sens dubte un moment molt complicat per als moviments antimilitaristes, i en concret per al MOC, amb una baixada important de la militància. Ara, una vegada presa la distància necessària, seguim una mica perduts a l’hora d’orientar el nostre treball antimilitarista. Probablement no podia haver estat d’altra manera… Almenys, aquí seguim.

David García Aristegui (Font original: LaDinamo)

Cronologia 1960-1970

Centenars de Testimonis de Jehová compleixen penes de més de deu anys a la presó per negar-se a fer el servei militar.

1971-1973 Campanya de Pepe Beunza, primer objector de consciència, amb accions internacionals de suport i una marxa des de Ginebra a la presó de València en la qual estava pres.

1975 Campanya de serveis socials autogestionats organitzats pels objectors en “crida i cerca” en barris marginals. El més cèlebre va ser el de Can Serra, a L’Hospitalet de Llobregat, que va marcar el començament de l’enlairament de les xifres de desobedients.

1977 Fundació del Moviment d’Objecció de Consciència i la seva primera acció de carrer a Madrid. El MOC i altres antimilitaristes no accepten que un tribunal decideixi sobre la condició d’objector, ni accepten un servei substitutori al militar.

1986 Campanya contra el referèndum de l’OTAN, que va sumar l’antimilitarisme a joves i partits d’esquerra.

1989 Els primers insubmisos es neguen a acudir a les casernes. El boicot inicial a la Prestació Social Substitutòria per part de sindicats i organitzacions socials va contribuir a generar un gran nombre d’objectors “legals” i a cortocircuitar els intents d’assimilació del Govern.

1990 La primera Guerra del Golf estén el rebuig al militarisme.

1992 Es denuncia la repressió selectiva amb la campanya “O tots o cap”.

1993 Plante dels insubmisos al tercer grau penitenciari.

1995 Aprovació del Nou Codi Penal pel qual els insubmisos seran “inhabilitats”, encara que es manté la presó com càstig.

1997 Defensa inverteix 2.000 milions de pessetes en una intensa campanya d’imatge i reclutament de l’Exèrcit professional.

2001 Els últims soldats de reemplaçament abandonen les casernes; aquest any solament fan la mili 5.000 dels 91.000 sortejats.

2002 El Govern es veu forçat a reformar el Codi Penal i el Codi Penal Militar per a eliminar els delictes relacionats amb la insubmissió. Amnistia per a prop de 4.000 insubmisos processats i uns vint insubmisos en les casernes.

Esbós d’una bibliografia antimilitarista:

VV AA. En legítima desobediencia. MOC y Traficantes de Sueños, 2002. Disponible online a: www.antimilitaristas.org/spip.php?article1997

Enric Prat. Moviéndose por la paz. De Pax Christi a las movilizaciones contra la guerra. Hacer, 2006

VV AA. 500 ejemplos de no violencia. Otra forma de contar la historia. Bidea Helburu, 2009

Manuel Ortiz Heras (coord.). Culturas políticas del nacionalismo español: del franquismo a la transición. La Catarata, 2009

Pedro Oliver. La utopía insumisa de Pepe Beunza. Disponible online a: http://www.nodo50.org/tortuga/La-Ut... Virus, 2002

Rosario Domínguez. Insumisión. Una forma de vida. Antimilitaristas.org www.antimilitaristas.org/spip.php?a...

Mapa web de l’antimilitarisme actual

Grupo Antimilitarista Tortuga: www.nodo50.org/tortuga

Antimilitaristas.org (Insumissia): www.antimilitaristas.org

Objeción al Gasto Militar: www.nodo50.org/objecionfiscal

La Guerra No Es Un Juego: http://laguerranoesunjuego.blogspot.com

Centre d’Estudis per la Pau JM Delàs: www.centredelas.org

Utopía Contagiosa: http://utopiacontagiosa.wordpress.com

Col.lectiu Antimilitarista de Sant Cugat: www.nodo50.org/casc

Comparteix
 Convertir a ebook |  Guardar com PDF Guardar com pdf

Fer un conmentari

Rànquings 365 últims díes
  1. Els treballadors/es de Terminales Portuarias S.A. (TEPSA) 30 dies en vaga indefinida. Nova concentració el 23 d’octubre a Plaça Sant Jaume de Barcelona
  2. Carta oberta al TSJC pel perill a la salut laboral per la retirada d’amiant al Palau de la Justícia de Barcelona
  3. El 22 d’octubre s’ha convocat una jornada de lluita feminista: Totes al carrer per lluitar pels nostres drets
  4. Trobada Delegats/des de Prevenció de CGT de Catalunya, el 24 d’octubre a Can Batlló (Sants-BCN)
  5. Projecció del Documental “CIUTAT MORTA” sobre el cas 4-F, divendres 31 d’octubre a la CGT de Barcelona
  6. Barcelona acull els dies 24, 25 i 26 d’octubre la tercera edició de la Fira d’Economia Solidària de Catalunya (FESC)
  7. Xerrada-Debat: #9n, Dret a decidir i Autodeterminació dels pobles, el 25 d’octubre a CGT Cornellà
  8. Posicionament de l’Assemblea Llibertària de la UAB davant el context polític actual a Catalunya.
  9. Sopar i concert solidari amb les acomiadades per l’ERO d’Atento Barcelona el 24 d’octubre
  10. La tercera edat d’or de l’autogestió

Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.0.7 [20352] | Squelette basat en el tema visual dissenyat per Fuksia
Webmaster - webcat@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid