Crisis ? Quina crisis ? Més mercat!
- Els cinc grans de la banca augmenten beneficis
- Els caps de Mapfre pugen el seu sou més del 300%
- Augmenta el nombre de supermilionaris espanyols
- A la fi de 2008, 90.000 llars no podran pagar les hipoteques
- La taxa d’atur s’acosta a més del 10%
- Les receptes del Govern reduiran la despesa social
"Depressió", "descens acusat", "correcció selectiva", "crisi"... ? El president José Luis Rodríguez Zapatero donava per acabat el debat sobre quina paraula definia millor la situació de l'economia espanyola, concloent que “és un tema opinable si hi ha o no crisi”. El president del Banc Santander, Emilio Botín, es referia a la conjuntura com “ajustament fort”, al mateix temps que anunciava que, “com la febre dels nens”, no afectaria massa al primer banc espanyol i el quart d'Occident. Botín es vanagloriaba que el seu grup seria capaç, fins i tot, d'aprofitar “les oportunitats per a créixer” que generava el context econòmic i que guanyaria 10.000 milions d'euros en 2008. La crisi tampoc sembla afectar fins a ara als espanyols que tenen més d'un milió d'euros, que van créixer l'any passat un 4%, fins a situar-se en els 164.000, segons un informe de Merrill Lynch.
Malgrat la situació d'alarma econòmica, els "cinc magnífics" de la banca espanyola –Santander, BBVA, La Caixa, Caja Madrid i Popular– van augmentar els seus beneficis en un 14% en el primer trimestre de 2008 pel que fa al mateix període de 2007. Encara que el marge de guanys ha descendit pel que fa als anys daurats, no sembla que ara com ara les grans torres de la ciutat esportiva del Real Madrid, símbol suprem d'aquells anys, es vagin a utilitzar com plataforma de llançament en caiguda lliure per als alts executius del top ten empresarial.
Enfront dels discursos de contenció salarial, emesos des del Govern i el Banc d'Espanya, només deu empreses de l'Ibex-35 van reduir els salaris dels seus alts executius el 2007, mentre que 18 els van pujar per sobre de la inflació. Els executius s'han mostrat previsors enfront del panorama d'incertesa que s'acosta. Els casos més espectaculars d'augments de sou corresponen a Mapfre i Acerinox, els caps de les quals van veure augmentar els seus salaris el 356% i el 236% respectivament en 2007. Igual de previsors van ser els alts executius els llocs dels quals estaven en perill per diverses operacions de fusió i canvis en l'accionariat. Aquest és el cas del president d'Iberdrola, davant l'amenaça de compra per part d'EDF; el del president de la immobiliària Sacyr o l'expresident d'Endesa, Pizarro, que va assolir una indemnització milionària per la seva sortida de l'elèctrica. Les pujades també van afectar a les empreses amb seriosos problemes: un dels casos més paradigmàtics és el de la immobiliària Colonial, que enfront d'una gravísima situació financera va pagar al seu Consell d'Administració 6,2 milions d'euros el 2007, el que suposava una pujada del 269% respecte a l'any anterior, segons el diari El Economista.
Casernes d'hivern
El crack immobiliari ja ha afectat a nombroses petites i mitjanes empreses relacionades amb la construcció, moltes de les quals han hagut de tancar. Però sembla que els gegants immobiliaris han sabut sortejar fins al moment les pitjors conseqüències de la crisi.
Des de 2005, les principals empreses del sector –ACS, Ferrovial, Acciona, Sacyr Vallehermoso i OHL– es preparaven per a passar protegits l'imminent hivern econòmic. En els dos últims anys del boom immobiliari les grans constructores van desembarcar en les principals companyies energètiques espanyoles: ACS es va convertir en el primer accionista d'Iberdrola i Unión Fenosa ; Acciona passava a controlar el 25% d'Endesa, i Sacyr va adquirir el 20% de Repsol-YPF. Per posar dos exemples, ACS va percebre 403 milions d'euros en els sis primers mesos d'any per les seves participacions en Abertis, Fenosa i Iberdrola, i Acciona va cobrar 405 milions per Endesa.
A més del control del suculent negoci energètic, les grans constructores, que el 2006 van créixer un 134%, es van llançar a altres negocis com són les infraestructures –aeroports, autopistes, etc.– i sobretot als mercats d'Europa de l'Est, Amèrica Llatina i EE UU. I no només les constructores: el 33% dels beneficis del Santander en el primer trimestre de 2008 provenen d'Amèrica Llatina. Un informe del Banc d'Espanya de finals de 2007 parlava d'una “moderada, però progressiva, desacceleració de l'activitat productiva”, però afegeix que aquesta tendència s'està contrarestant amb una menor contractació laboral, a part dels bons resultats que propicien les vendes en un mercat globalitzat. Com deia Zapatero, “és opinable si hi ha crisi”, especialment segons a qui se li pregunti.
Martín Cúneo
“En què t'has gastat el sou, "espavilat", que has disparat la inflació ?”, li diu un empresari a un captaire, en una de tantes reveladores vinyetes del Roto. És obvi a qui perjudica més la crisi, però no tant quines són les seves causes, i menys encara si són conjunturals o de fons. El mes passat la inflació conjunta dels països de la zona euro va arribar un rècord històric del 4%, el doble del fixat pel BCE. Segons un estudi d'associacions de consumidors presentat a la fi de juny, la diferència entre el preu d'origen i destinació dels aliments s'ha multiplicat per quatre. Al juny l'Euribor es va col·locar en un màxim històric mensual del 5,361% des de la seva creació l'any 2000, augmentant en 77 euros mensuals el preu d'una hipoteca mitjana. Segons l'Associació Hipotecària Espanyola, a la fi de 2008 la morositat serà del 2% i unes 90.000 llars no podran pagar les hipoteques. La taxa d'endeutament familiar és altíssima: a Andalusia, la ciutadania deu dos euros al banc per cada euro que té estalviat.
Segons dades de la Fundació de Caixes d'Estalvis (Funcas) la taxa d'atur ascendirà de l'actual 9,23 % al 12,5% el 2009. El ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, va predir un menor creixement de l'afiliació a la Seguretat Social a causa de la crisi i va aprofitar la conjuntura per a instar a les classes treballadores a esgotar la seva vida laboral en els 65 anys per a mantenir l'actual sistema de pensions.
Desiderio Martín, del sindicat CGT, rebutja “que la crisi de model global existent l'hàgin de pagar els de sempre”. Insisteix que “la situació actual és conseqüència del cicle expansiu anterior, basat en el creixement especulatiu del totxo i els serveis; la sobreexplotació de la mà d'obra, especialment immigrant; un sistema de relacions laborals on els drets laborals han estat anul·lats i uns sistemes públics, de l'habitatge fins a la sanitat passant per l'educació, l'energia i el transport, lliurats al lliure mercat i la lliure competència”.
Diverses veus assenyalen que la bonança econòmica anterior no va ser tal per a les classes treballadores. Segons Walter Actis, del col·lectiu Ioé, autor del Baròmetre Social d'Espanya 1994-2006, en ple cicle expansiu “el salari anual mitjà va disminuir en un 2,4% en termes reals. Avui, en plena crisi, la inflació augmenta a major ritme i els think tank liberals tornen amb la cantinela de moderació salarial. Per tant, és de preveure una caiguda dels salaris reals, si les lluites socials no ho impedeixen”.
De fet, el Banc d'Espanya ja ha recomanat a l'executiu que els moderi. Segons Juan Torres, catedràtic d'economia aplicada en la Universitat de Màlaga, l'Estat espanyol ha estat “l'únic de l'OCDE on els salaris han disminuït en termes reals en els últims anys”. Així, el BE aprofita la crisi per a “rendibilitzar els recursos financers que ara estan en mans del sector públic. Això és l'única cosa que hi ha darrere de la reforma de les pensions que reclamen”. No obstant això, no parla “de l'especulació que està produint la inestabilitat i que els reguladors han permès i fins i tot estimulat, ni del creixement de la massa monetària generat pels grans bancs centrals per a salvar als privats i que no pot sinó generar la inflació que diuen que volen combatre”.
Actis augura que “l'aturada del sector de la construcció i els seus efectes col·laterals incrementaran l'atur”. Això “disminuirà la massa salarial, el que disminuirà el consum, i plantejarà el problema dels límits de les prestacions de l'atur per a cobrir les necessitats dels desocupats”. Així mateix, produirà “un augment d'oferta de treball molt precària (desocupats sense prestacions, joves sense treball ni formació, immigrants amb xarxa social feble), pressions a la baixa de les condicions laborals i "oportunitats" per a un increment de l'ocupació submergida, sense condicions ni garanties”. Això, sumat a les “debilitats de les prestacions socials destinades a la infància i grups familiars, afegirà pressions a les dones amb "responsabilitats familiars" que no podran derivar-se com fins a ara cap al treball domèstic i de cures”.
I per a postres, el Govern “es recolza en la recessió per a col·locar-nos com salvadora una estratègia que situa la liberalització de serveis com generadora de competència i major qualitat en benefici de l'usuari. Potser de la mateixa forma com ens hem beneficiat en el sector de l'electricitat i la telefonia?”, ironitza Actis. Martín aclareix que “la liberalització del sector energètic espanyol suposarà més acomiadaments (Gas Natural acomiadarà a 600 persones i reubicará a 1.400 d'una plantilla de 3.800) i encarirà la tarifa elèctrica de 14 milions de persones en un 9%”.
Joana García Grenzner
Articles publicats al número 82 de la revista Diagonal
www.diagonalperiodico.net/spip.php?article6285