Fulgor, misèries (i resistències) a la turistització - CGTCatalunya.cat
Què és la CGT | On trobar-nos | Afiliació | Butlletí
C/ Burgos 59, baixos - 08014 Barcelona - Telèfon: 935 120 481 - http://www.cgtcatalunya.cat - spccc@cgtcatalunya.cat

Fulgor, misèries (i resistències) a la turistització
Article de Pere López i Andrés Antebi
dimecres 11 de juliol de 2018 / Articles opinió / Visites: 559
Menéame

La turistització, un procés mundialitzat, arrossega un tsunami urbanitzador que depreda i espolia territoris, alhora que arrasa les cultures apegades als llocs. Ja incrustat en les metròpolis, accentua la mort dels barris. No obstant això, encara que silenciades o deformades, ja portem anys de resistències i lluites col·lectives enfront de tant de despròsit.

Començarem pel final. Les veus de les paraules del mercat alarmen amb les lleis del nombre de suposades estadístiques que anuncien que la inestabilitat política, la inseguretat jurídica, castiguen a la indústria turística i tallen ales al renovat impuls immobiliari. Això a Catalunya, i especialment a la seva capital, la Barcelona cosmopolita. Siguin notícies, bulos, aquestes “realitats” ens planten davant de dues qüestions primordials. Una, el turisme i l’immobiliari són les locomotores o vagons d’una economia capitalista en declivi, sense sortida. I dos, com la bombolla del moment, una altra més, alleta especuladors i massa especulacions, però es mostra excessivament vulnerable a tot tipus de vaivens.

Quan en el Mediterrani, Mare Nostrum/Mare Mortum, es poden creuar enormes creuers i fràgils pasteres, les referències al turista, o més al viatger, trontollen. Indiquen, si per ventura, que la mobilitat de les poblacions o que la mobilització general ja és transescalar i discorre per tot el mapamundi. El tràfic del Nord al Sud i del Sud al Nord s’ha disparat, encara que per les saturades rutes transiten, o són transportats, en sentit contrari, varietat de cossos i amb objectius molt diferents. Ni uns ni uns altres d’aquests massius fluxos de poblacions escapen a la lògica del benefici com tampoc s’evadeixen del grapeig dels discursos que enalteixen el pensament unànime de la nostra època. Dels trajectes, uns amb anada i tornada garantida (excepte sinistralitat sobrevinguda, doncs com ens adverteixen el risc zero mai existeix), els altres vagabundejant a la intempèrie, les informacions a l’ús i de consum són variopintes. Amb prou feines notícies referides a la indústria de l’emigració, si per ventura alguna es cola en la terminal dels televisors, i de tant en tant, es clama al cel per l’acolliment de les persones refugiades, que no migrants.

Entre la filantropia i la beneficència s’intenta navegar en aquesta bretxa aprofundida que confronta la misèria de l’abundància (la nostra) a l’abundància de la misèria (la seva). Amb prou feines paraules per assenyalar a les empreses, privades o públiques, que negocien amb els que escapen de la mort, siguin per bombes o per gana. I en les fases del cicle de traficants de cossos s’encadenen, ja sigui en l’economia negra o blanquejada, tant les xarxes il·legals que manegen la diàspora com els qui controlen l’arribada amb excessius camps de refugiats barrats i amb prou feines asil i tot l’exèrcit d’empreses i funcionaris/as que es mouen en el seu entorn. El revers d’aquesta mobilitat forçada concerneix al costat privilegiat del món aquest desenvolupat, i també a certes capes de les economies emergents, que persegueixen i es bolquen en l’aventura molt a la vora amb tot inclòs. El seu tranquil viatge incumbeix tant a operadors de les emprenedores empreses, les unes transnacionals i les altres locals, com a les administracions públiques que asseguren el seu assossec i recullen els seus desaprofitaments.

La turistització s’expandeix i intensifica arrossegant el tsunami urbanitzador que depreda i espolia territoris amb les conseqüències d’arrasar les cultures apegades als llocs. Aquest procés mundialitzat, però amb geografies variables —donada la seva extrema exposició a les accelerades sacsejades de la geopolítica—, està pilotat pels diferents sectors que engloba la indústria turística, encara que els seus tentacles van més enllà quan aconsegueix subsumir moltes altres activitats subordinades al mannà de les gallines dels ous d’or.

Dins d’aquest panorama els comptables de l’economia manegen els seus comptes i ens expliquen els seus contes: Espanya es considera, en un rànquing de 136 Estats, “el país més competitiu del món en el sector turístic” (Worl Economic Forum-2017). Així de “l’emissió” de turistes internacionals 75,6 milions d’ells van aterrar l’any passat a les platges, muntanyes i ciutats del devastat territori ibèric (i calculen que aquest any la xifra s’incrementarà fins als 83 milions). I van deixar, diuen les seves estadístiques, 77.625 milions d’euros. A més, tanquen les xifres del Nou ’Dorado’, anotant que la seva contribució a la creació d’ocupació és molt significativa: el sector turístic –en el 2015—va donar feina, directa o indirectament a 2,5 milions de persones (un 13% del total, i que aconseguiria el 16,2% si es contemplessin les ocupacions induïdes). És així que el turisme es venera com la primera “indústria nacional”, igual que es glossa la seva consolidació com a “sector clau en l’activitat econòmica mundial”. Al·ludint al PIB –aquest marcador de les desigualtats socials i desequilibris territorials—es comptabilitza que la seva aportació a la “riquesa global”, en el 2016, va representar el 3,1%, i el seu pes real, atenent als seus efectes indirectes i induïts en altres sectors, pujaria al 10,2%.

També s’insisteix que la indústria turística és intensiva en inversions, és a dir que s’exercita a fons en l’acumulació per desposesió, sovint com a avantsala del procés, quan acapara un 4,4% de la inversió mundial en aquest mateix any.

Anem a la platja i a passejar per les Rambles

El turisme està, ens recalquen, en la cresta de l’ona i es vaticina que surfejarà durant molt temps. La seva actualitat, no obstant això, ve precedida i s’assenta en altres onades. Remotament, les elits ocioses ja es van refugiar en selectes i sofisticats enclavaments, platges, balnearis, luxoses mansions entre el verd. Eren pocs, la seva petjada ecològica escassa i les seves estades només donaven per a parlar entre la gent i en determinats mitjans de comunicació.

No tan lluny si que queden les cançons de l’estiu —“vamos a la playa calienta el sol”—, l’imaginari del biquini i el seu contrapunt de “vente para Alemania, Pepe” de l’època del desenvolupisme en el solar ibèric. Divises de les i els emigrants sumades a les despeses dels turistes van apuntalar el mite del “spain is diferent” i van propagar la consigna “un turista, un amic”.

En aquell cicle de despunti del turisme de masses es va colonitzar i va devastar, a l’empara de la Llei del Sòl de 1956, especialment el litoral, on es van aixecar les necròpolis costaneres que estacionalment abarrotaven de “sueques i suecs” les platges amb crema de sol i ombrel·les. Van ser temps també del primer boom immobiliari que va inaugurar la febre de la segona residència, per a nadius i forans, doncs despuntava l’especialització de certes àrees com a geriàtric europeu.
Més endavant, la colonització turística sense oblidar-se de les ribes del mar es va encimbellar a les muntanyes. El preludi de la massificació turística serien les pistes d’esquí, aquest or blanc que abocava i multiplicava les urbanitzacions i els complexos turístics associats. Més tard va proliferar el turisme rural amb encantadors hotels rurals, agroturismes i cases o apartaments de lloguer.

L’últim graó ja es va incrustar en les metròpolis. Els esdeveniments del 92 –Jocs Olímpics a Barcelona i la Expo de Sevilla— van ser el tret de sortida. Amb ells es va transmutar l’antany “un turista, un amic” en uns “amics per sempre”, doncs els gestors, de vell o nou encuny, de les metròpolis promocionen les seves marques registrades, basades en l’explotació turística, dinamitzada per les indústries de l’oci i l’entreteniment, com a plataformes de l’acumulació del capital.

L’auge del turisme urbà desenfrenat, esquitxat de mercantilització extrema dels espais, edulcorat per les indústries culturals i la museificació de les pedres i de les gents –la millor imatge de les quals són les estàtues humanes immòbils que s’escampen per les Rambles—han aguditzat, no obstant això, les desigualtats socio-territorials en la metròpoli. Ja que aquest (anti)model de “creixement econòmic”, idolatrat mancant una altra alternativa, constreny a la venda dels territoris urbans al millor postor, i això potenciat, sense miraments, per una concertació público-privada, encarregada de la gestió de les conurbacions metropolitanes i regida pels patrons del capitalisme assistit, que es lliura a la transferència de capital públic i béns comuns als negocis privats. Per cert, en la qual les majors quotes de beneficis van a parar a empreses multinacionals que controlen el negoci vertical de la indústria del turisme, precisament sustentada en una llarga cadena de subcontractacions. Amb el que s’eternitza i expandeix la privatització dels beneficis i la socialització de les despeses i costos.

La indústria turística i el sector de la construcció i immobiliari són els motors de la devastació d’àmplies zones del territori. Amb el seu prestigi de “generar riquesa”, el seu ’chapapote’ que va aparèixer i persisteix en el litoral, es va expandir per les muntanyes i prossegueix amb la conversió dels pobles en estampes de postal, i ha aterrat a les ciutats provocant la proliferació dels no-llocs i barricidis. Litoral, muntanyes i ciutats són ara parteix d’un mateix pack, i intercanviables les destinacions.

Seqüeles i danys col·laterals

El boom turístic no s’explica sense l’abaratiment dels costos del transport, entre altres factors a causa de la caiguda del preu del petroli. I tampoc sense l’exponencial creixement dels vols ’low cost’, a causa de la liberalització del sector, i que encoratja al fet que un 54% dels turistes internacionals emprin en els seus desplaçaments el transport aeri. Corol·lari d’això són els col·lapses d’aeroports malgrat les constants ampliacions i noves creacions dels mateixos. La moda dels macrocreuers comporta, per la seva banda afectacions i redefinicions en la gestió dels ports comercials, mentre que l’ascens de iots, entre el segment elitista de turistes, repercuteix en la plaga a l’alça de selectes i exclusius ports esportius.

La maquinària devoradora de la turistització precisa recursos i exigeix infraestructures adequades. L’engranatge de la costa mediterrània del sud, lliurada al monocultiu turístic, requereix a més d’aeroports, autovies/autopistes i AVE’s per als desplaçaments, camps de golf i parcs temàtics per a l’entreteniment. I també aquest recurs escàs, aquest or blau, que és l’aigua. Aquestes infraestructures del capital arrosseguen les seves conflictivitats: per exemple, entre moltes altres, la llunyana guerra de l’aigua contra el transvasament de l’Ebre, o la més recent derivada de les obres de l’AVE al seu pas per Múrcia. Una altra megainfraestructura, i que en aquest cas atenia a la Costa Brava, va ser la construcció de la MAT -Línia de Molt Alta Tensió- per garantir, entre altres motius, el proveïment d’electricitat i evitar l’apagada del turisme de masses, i que va generar igualment una perllongada lluita la criminalització de la qual encara persisteix.

El turisme, en fi, és una llançadora de la reconquesta dels territoris per part del capital, ja que combina la intensificació de la mercantilització dels mateixos amb l’accentuació de la privatització. I les urbs, i entre elles Barcelona, s’exposen en aquests moments, com un cas paradigmàtic.

Són massa els seus efectes. S’accentua la presa de places i carrers per les munions de turistes i la proliferació de terrasses que estan abolint la condició del “espai públic” com a lloc concurrencial de trobades entre veïns i entronitzen, a canvi, la ciutat com a espectacle només per a espectadors i solvents. La ciutat en venda que dóna ales a una nova i agressiva bombolla immobiliària repercuteix així mateix en l’allotjament que implica l’expulsió dels habitants, els ’bichos’ -diuen ells- que entorpeixen el negoci i que són sotmesos a un descarnat mobbing estructural. Sobresurt en aquest panorama l’adquisició, bàsicament, per Socimis -societats cotitzades anònimes del mercat immobiliari, o millor fons d’inversió estrangers o simplement fons “voltors”, en el dir popular- d’edificis complets encara amb inquilins habitant-los. L’alça desmesurada dels preus de lloguer, que abasta ja a tota la regió metropolitana. La reconversió dels habitatges per al turisme residencial. L’assetjament al comerç de proximitat pel devessall de les franquícies. I etc.

El turisme, per als més, no genera riquesa; al contrari estén la precarització, tant en el laboral -el sector, en el qual abunda la subcontractació i la temporalitat és un paradigma de les extralimitacions de l’explotació-, com en l’habitacional i en les facetes pròpies de la reproducció social: passejar pel carrer, prendre una copa, divertir-se o comprar.

Un mantra davant el mirall

Com expressava una pintada en un barri barceloní, atacat per la gentrificació: “No és turismofobia, és lluita de classes”. A Barcelona, durant el passat estiu, just després que el baròmetre semestral municipal llancés la sorprenent dada de que el turisme és la principal preocupació de veïns i veïnes, els amos del pastís immoturístic i certs mitjans de comunicació sempre al seu servei, van orquestrar una campanya coordinada i sostinguda que va aconseguir posar en circulació el terme “turismefòbia” per intentar explicar-li al món el que, des d’algun temps, està succeint a la ciutat en relació a aquesta indústria global. La campanya del lobby, una pura maniobra de distracció, tenia diversos objectius simultanis: pressionar al govern municipal perquè segueixi afavorint els seus interessos, recuperar alguna cosa del terreny perdut en el relat sobre la realitat turística a la ciutat i, tal vegada el més important, desprestigiar un moviment social antituristització que no para de créixer.

La cortina de fum va anar dissipant-se al llarg de l’estiu, però va posar de manifest la profunda preocupació existent entre els poders que controlen el negoci turístic local perquè en molt poc temps i des de diferents fronts, s’ha aconseguit desemmascarar el mantra que manejaven des de feia dècades amb excel·lents resultats per als seus interessos: que el turisme és un benefici per a la ciutat i com més turisme, millor. El tret de sortida de l’incipient moviment antituristització es va produir a l’estiu de 2014 en la Barceloneta, una de les puntes de llança del model que un règim públic-privat ben greixat ha anat instaurant a la ciutat a través del monocultiu turístic.

Durant el cicle olímpic, se l’havia venut com a exemple d’una suposada “obertura a mar” i la cosa ha acabat amb el barri obert en canal, a la mercè d’un autèntic tsunami. Avui, el preu del metre quadrat dels seus humils quarts de casa és equiparable al dels barris més cars de la ciutat. El crit “el barri no està en venda” o “veïns en perill d’extinció” va sorgir de les entranyes d’un grup de veïns que es van plantar indignats durant unes quantes nits seguides a les portes de les immobiliàries que gestionaven pisos turístics. Després van començar les manifestacions, cada vegada més nombroses, i l’extensió de la protesta, fins que el tema es va situar al centre del debat polític. El transatlàntic, fins llavors navegant a tota màquina, va començar a ser obertament discutit.

En amb prou feines tres anys han proliferat a la ciutat infinitat de col·lectius que han col·locat la denúncia a l’efecte del turisme massiu al centre de les seves lluites, ja sigui organitzant-se barri a barri, com en La Barceloneta, El Raval, El Gòtic, Sagrada Família, Gràcia, Vallcarca, Poble Sec, Poble Nou, Sants o El Clot, ja sigui en espais de confluència com l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS) o el col·lectiu Barcelona ens Ofega. Una de les seves principals victòries, més enllà de les mobilitzacions, és haver elaborat i difós abundantíssima informació que contribueix a explicar com funciona la depredació turística a Barcelona i la vinculació d’aquest
lucratiu negoci planetari a l’especulació immobiliària, la gentrificació, la precarietat laboral, l’erosió de la convivència veïnal, l’ús excloent del carrer o la contaminació atmosfèrica, entre altres coses. Eines de combat imprescindibles per seguir obrint bretxa en el monòlit.

* Pere López, immers en les Barcelones rebels, geògraf jubilat en el rural / Andrés Antebi, investigador social, membre de l’Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ). Article publicat al núm. 92 de la revista Libre Pensamiento.

Comparteix
 Convertir a ebook |  Guardar com PDF Guardar com pdf

Fer un conmentari

Vols contactar amb la CGT de Catalunya? Aquí tens informació de com afiliar-te. Pots informar-te d'on trobar-nos aquí. Si ho prefereixes pots seguir els nostres perfils de Twitter i Facebook. Consulta aquí el llistat de perfils a les principals xarxes socials.

Rànquings 365 últims díes

Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.0.7 [20352] | Squelette basat en el tema visual dissenyat per Fuksia
Webmaster - webcat@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid