CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Entrevista a Elena Idoate: ‘Sense que canviïn les prioritats de la societat, les dones no tindrem una emancipació’

Dijous, 4 gener, 2018

Entrrevista a Elena Idoate, membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, sobre la feminització de la pobresa des del Centre Okupat i Autogestionat La Llavor, al Prat de Llobregat.

Hi ha menys dones amb una feina remunerada que no pas homes, la bretxa salarial encara és una realitat ben visible i les pensions a les quals accedeixen elles són, de mitjana, miserables. Ens apropem al Centre Okupat i Autogestionat La Llavor, al Prat de Llobregat, per parlar amb Elena Idoate, membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, sobre la feminització de la pobresa. Un concepte multidimensional amb el qual també s’aborden qüestions com les tasques de cures, que recauen gairebé sempre en les dones.

- Ser dona és el factor que arreu del món més incideix en la possibilitat que una persona sigui pobra. Per què?
Les dones tenen més possibilitats estadístiques de ser pobres pel seu rol en la societat capitalista-patriarcal, que implica estar a casa fent feines no remunerades de cures i reproducció de la vida. A més a més, tradicionalment, i encara avui, tenen una menor participació en els circuits de producció en què el treball està remunerat. El procés pel qual en una societat capitalista es genera pobresa és l’explotació del capital sobre el treball i la concentració de la riquesa en poques mans. La discriminació de gènere fa que les dones accedeixin al mercat de treball amb una explotació més gran. En gran part, s’hi incorporen amb la mercantilització de feines que ja estaven feminitzades, per exemple relacionades amb la cura de les persones. A això s’hi suma l’anomenada conciliació, per la qual la dona encara és gairebé l’única responsable de la reproducció de la vida a la llar. Per tot plegat, la dona té una relació amb interrupcions amb el món laboral, perquè hi entra i en surt en funció de les noves necessitats que adquireix la seva família, o s’hi incorpora amb contractes a temps parcial.

- Més enllà del major percentatge de dones amb feines a temps parcial, la bretxa salarial és molt marcada i això es tradueix en unes prestacions socials, sobretot pensions, molt inferiors.
No és només que la bretxa salarial comporti un diferencial en les pensions, sinó que el propi sistema en sí mateix amplia aquesta bretxa perquè està dissenyat pensant en el model d’una vida laboral llarga amb sous creixents. A més a més també penalitza situacions com cotitzar menys anys o no tenir una cotització contínua, fets que afecten majoritàriament les dones. El sistema de pensions no és neutral i les contrareformes que s’hi han fet encara les penalitza més.

- La crisi ha accentuat la feminització de la pobresa?
Durant la crisi hi havia estadístiques que indicaven que la bretxa entre homes i dones es tancava, però no perquè millorés la situació de les dones, sinó perquè l’impacte en la destrucció d’atur va ser més gran en sectors molt masculinitzats, com el de la construcció. D’una banda, la recuperació econòmica, com sempre, prioritza situacions masculines i ara l’atur entre els homes ja torna a ser més baix. D’altra banda, el fet de trobar crisis en el capitalisme provoca més situacions de pobresa i conseqüentment, la provisió de determinats béns i serveis, moltes persones ja no la poden fer al mercat perquè se’ls ha reduït el sou o s’han quedat sense feina; ni als serveis públics, que han patit retallades. I en última instància, la llar: són sobretot les dones, les que es converteixen en les provisores fonamentals d’aquests serveis necessaris per a la reproducció de la força de treball.

-Des de l’esquerra, com s’ha d’abordar la qüestió?
Penso que la feminització de la pobresa pot ser una idea molt potent en tant que siguem capaces des dels moviments socials i polítics de posar en l’avantguarda dels programes i de les reivindicacions les situacions de les dones pobres. El seu dia a dia i el fet de veure com sobreviuen a aquesta rutina, crec que és bàsic per entendre quines millores necessita el conjunt de la societat i on hi ha el conflicte, ja que moltes vegades això no és visible. Històricament hem tendit a formular el conflicte de classes en clau de lluita sindical en uns centres de treball molt masculinitzats i, en canvi, no s’ha valorat ni econòmicament ni social la feina de les treballadores de la neteja. La feina de la llar tampoc és valorada. La feminització de la pobresa no ha de ser una victimització del col·lectiu sinó l’exemple que hem de seguir i que ha d’orientar cap a una nova economia que posi la vida al centre.

- A curt termini, què es pot fer per afrontar aquesta situació estructural?
El curt termini pot ser que ens porti a conformar-nos amb pedaços. Sense que canviïn les prioritats de la societat ni l’estructura de poder, les dones no tindrem una emancipació. És innegable que hi ha dones que estan vivint una situació bastant límit i necessiten ja qualsevol recurs a la seva disposició per millorar les seves condicions materials de vida. És obvi que tot el que les pugui ajudar és necessari. Ara bé, crec que en clau d’igualtat totes les polítiques haurien de tenir una visió per anar més enllà i una certa capacitat transformadora. No ens podem limitar a ficar pedaços perquè no hi ha altra cosa. Per exemple, caldria canviar qüestions com portar a terme unes polítiques socials que encasellin les dones a desenvolupar les tasques de cures. Les dones han de poder triar i no estar imposades a aquest rol. En definitiva, això vol dir que els homes es corresponsabilitzin de les feines de la llar i que resolem aquests problemes col·lectivament.

* Entrevista realitzada per Marc Font publicada al diari Jornada
https://www.diarijornada.coop/sense-que-canviin-les-prioritats-de-la-societat-les-dones-no-tindrem-una-emancipacio/