Els sindicats no ens representen - CGTCatalunya.cat
Què és la CGT | On trobar-nos | Afiliació | Butlletí
C/ Burgos 59, baixos - 08014 Barcelona - Telèfon: 935 120 481 - http://www.cgtcatalunya.cat - spccc@cgtcatalunya.cat

Els sindicats no ens representen
Article d’Homera Rosetti
dimecres 3 de maig de 2017 / Articles opinió / Visites: 253
Menéame

Diuen les males llengües que el contundent feminisme de la pel·lícula ‘La sal de la terra‘ (EUA, 1954) va provocar la reacció d’alguns sindicalistes, homes. “Per què s’ha hagut de tocar el tema de la dona? Per què no has fet una pel·lícula simplement sobre el món del treball?”, li va retreure més d’un a Clint Jencks, miner, conegut activista social i posteriorment perseguit pel maccarthisme arran de la seva aparició en aquest film. Com si el món del treball i el feminisme no tinguessin res a veure.

Produïda pel Sindicat Internacional de Miners i Treballadors del Metall, la pel·lícula narra el decurs d’una vaga convocada per miners de Nou Mèxic. Però el que la converteix en una peça única és la seva mirada als conflictes entre les reivindicacions dels miners, estrictament laborals, i les de les seves dones, centrades en les condicions precàries de vida a la mina en general. Aquestes acabaran fent sentir la seva veu i es convertiran en les veritables protagonistes de la lluita.

Precàries, ‘manters’ i cambreres d’hotel s’autoorganitzen

Més de sis dècades després, el sindicalisme repeteix contradiccions. Aquestes i moltes més. Dones silenciades, migrants sense veu, precaris i precàries a qui ningú no els representa. Com deia el 15-M, sí. Perquè aquests sindicats –els majoritaris— ja no són referents per a moltes persones, i especialment per a les que tenen menys drets. Si no, per què s’ha organitzat un Sindicat de Manters, un dels sectors de treballadors més exclosos, de forma totalment independent? Per què Las Kellys –les que netegen hotels a 2,15 euros l’habitació– amb mitjans tan precaris com un compte de Twitter i un perfil de Facebook han aconseguit per primera vegada fer-se escoltar? Per què treballadores sexuals, migrants, o músics s’organitzen al marge de les grans organitzacions sindicals?

Les lluites laborals es reactiven per on menys s’espera. De forma precària i espontània, però ho fan. Moltes vegades amb por de ser detinguts, com els ‘manters’, o amb problemes greus de salut, com és el cas de Las Kellys. Haver de fer 80 llits en una sola jornada laboral, dia rere dia, pot causar lesions cròniques i quadres importants d’ansietat.

El sindicalisme majoritari, en crisi per la pèrdua d’afiliats i la corrupció

Mentrestant, els sindicats majoritaris perden afiliació i credibilitat. Escàndols com el dels ERO a Andalusia, els comptes milionaris de l’històric dirigent asturià José Ángel Fernández Villa, l’ús de targetes ‘black’ de Caja Madrid per part de representants dels treballadors i els diners públics dedicats a mariscades i viatges de plaer han contribuït al desprestigi de les centrals.

Dos indicadors confirmen aquesta davallada. Segons el baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), d’una banda, els sindicats es troben –al costat dels polítics, partits i entitats financeres– entre les institucions pitjor valorades per la població. D’altra banda, les darreres xifres publicades en premsa apunten que els sindicats majoritaris durant la crisi han perdut més de mig milió d’afiliats a tot l’Estat, cosa que representa una cinquena part de les seves bases. Aquesta pèrdua de prestigi i d’afiliació posa sobre la taula un tema clau que afecta la representativitat dels sindicats: la seva capacitat de mobilització social.

El relleu al carrer del 15-M, la PAH i les marees

La lluita sindical ha aconseguit èxits que avui dia reconeixem com a drets bàsics: des de les vacances pagades, fins als horaris de 8 hores o els permisos de maternitat. Els darrers anys, no obstant això, els sindicats semblen entestats a mantenir un pacte social que l’altra banda ha trencat a cop de decret antisocial i de política neoliberal. La darrera reforma laboral, que va motivar també la darrera vaga general –l’any 2012!—, va ser un cop brutal del qual encara no ens hem recuperat. En aquest context, els sindicats han perdut capacitat mobilitzadora davant altres moviments, com el 15-M, la PAH, les Marxes de la Dignitat o les marees.

La manca de connexió amb la precarietat probablement ha accelerat aquest fenomen. Els nous moviments han representat un revulsiu d’aire fresc que ha fet reaccionar ràpidament els col·lectius que se sentien fa temps distants dels sindicats, com la joventut i les dones. I són dels col·lectius que més pateixen la temporalitat i més necessiten organitzar-se. A més, en aquests espais s’ha abordat el conflicte social més enllà del lloc de treball, més enllà de la reivindicació econòmica.

Una alternativa sindical és possible?

Però, al contrari del que ha passat en política, on dos nous partits d’àmbit estatal han disputat un important percentatge dels vots a la vella política, de moment ningú no ha aconseguit arrabassar-li l’hegemonia a CCOO i a la UGT. Conflictes com el de TMB pels dos dies de descans i el de les contractes de Movistar, basats en el funcionament assembleari per prendre decisions o la caixa de resistència per mantenir la lluita, demostren que hi ha un altre camí. La determinació dels treballadors de Panrico que es van plantar amb una vaga indefinida davant d’un ERO brutal també va ser un exemple de dignitat en un context on predomina el sindicalisme del pacte i la negociació.

Moltes lluites ens demostren que un altre sindicalisme és possible. Un sindicalisme que es plantegi el conflicte laboral com a part del conflicte social, com a part de les injustícies i precarietats vitals que pateixen les persones. Un sindicalisme que es plantegi com a perspectiva democratitzar l’economia, d’una banda, i democratitzar les cures i el treball reproductiu, de l’altra. Són dues tasques urgents i que s’han de fer alhora.

Esperanza Quintero, la protagonista de ‘La sal de la terra’, li intentava explicar precisament això al seu marit, Ramón: “I, si no ho pots entendre, és que ets un ximple, perquè tu no pots guanyar la vaga sense mi. No pots guanyar res sense mi!”.

* Homera Rosetti és periodista especialitzada en conflictes laborals i coautora del llibre ‘Panrico: la vaga més llarga‘ (Edicions del 1979). Article publicat a Crític.
http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2017/04/27/els-sindicats-no-ens-representen/

Comparteix
 Convertir a ebook |  Guardar com PDF Guardar com pdf

Fer un conmentari

Vols contactar amb la CGT de Catalunya? Aquí tens informació de com afiliar-te. Pots informar-te d'on trobar-nos aquí. Si ho prefereixes pots seguir els nostres perfils de Twitter i Facebook. Consulta aquí el llistat de perfils a les principals xarxes socials.


Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.0.7 [20352] | Squelette basat en el tema visual dissenyat per Fuksia
Webmaster - webcat@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid