Canvi i comunicació en el capitalisme contemporani - CGTCatalunya.cat
Què és la CGT | On trobar-nos | Afiliació | Butlletí
C/ Burgos 59, baixos - 08014 Barcelona - Telèfon: 935 120 481 - http://www.cgtcatalunya.cat - spccc@cgtcatalunya.cat

Canvi i comunicació en el capitalisme contemporani
Article de José Iglesias Etxezarreta
dimarts 4 d'abril de 2017 / Articles opinió / Visites: 203
Menéame

L’enorme volum de missatges no comporta una major varietat. Dins la sèrie ’La despossessió quotidiana’, l’autor subratlla que tot i que sembla que estiguem assistint a una gran diversificació de mitjans, assistim a una homogeneïtzació.

Avui dia, si observem el món de la comunicació superficialment, sembla que estiguem assistint a una gran diversificació de mitjans, a una multiplicació de les veus presents en la comunicació mundial. La veritat, però, és que estem assistint a una homogeneïtzació dels missatges. Ens trobem davant d’un procés de consolidació d’unes poques veus que esdevenen hegemòniques.

El que les noves tecnologies de la informació (les TIC) han canviat és el paper d’aquestes fonts –originàries de la informació–, fins ara simples receptors, és a dir, en aquesta societat capitalista, consumidors, per a convertir-los en un nou tipus de receptors-emissors compulsius.

Aquesta transformació ha provocat un increment massiu del volum d’informació. Actualment dediquem molt més temps de les nostres vides a informar-nos. Tot el planeta (ric) s’ha posat a parlar, però si observem detingudament, veurem que tot el planeta (ric) diu el mateix.

Aquest enorme volum de missatges no comporta una major varietat. Són tots idèntics, coincidents (virals) o recurrents (tot de gatets diferents, però tots pertanyent a la mateixa categoria de Gatet Divertit). No té res a veure amb la creativitat o l’originalitat. Des del copy/paste dels primers processadors fins a la referència instantània dels hiper enllaços passant pel compartir i derivar de les xarxes socials, el que ha promogut en major grau aquesta transformació és la reproductibilitat tècnica dels missatges. Les categories romàntiques o burgeses com l’autoria, la voluntat de transcendència o la permanència en el temps han anat sucumbint enfront de l’efímer, de l’experiència.

A més a més, aquesta nova forma de comunicar ofereix la mateixa relació que existia amb els mitjans tradicionals: una relació individual, mai col·lectiva, que substitueix o avorta els autèntics plantejaments col·lectius, és a dir, polítics i socials, pels llaços afectius febles i conjunturals del like i del share.

Només apareixem com a col·lectiu –tot i que passiu, com a audiència o públic- a ulls i amb ulls del proveïdor. Un grup d’individus aïllats que, com a màxim, s’expressarà amb una demanda comercial o de serveis. Per la seva banda, la concentració a l’esglaó superior dels controladors de canals i dispositius és paral·lela a la del seu minvant accionariat protegit pel mateix anonimat que el que oculta els seus trolls i haters, que tant proliferen i que cada dia més estan protagonitzant el particular moviment de grassroots de l’extrema dreta (les bases de Trump enfront de les que va mobilitzar Obama fa vuit anys). A part de la seva funció d’obtenció de beneficis, com qualsevol altre sector econòmic, els grans grups empresarials de la comunicació tenen, en primer lloc, la meta funció de construir la plataforma ideològica que justifica tot l’entramat, alterant la pròpia percepció com a subjecte històric i la seva lliure expressió.

El You de l’emblemàtica portada de la revista Time de fa una dècada no és un Vosaltres plural, ni tan sols un Tu. Aquest You es continua referint al Jo individual, conformant el succedani negatiu del col·lectiu, la massa d’individus que van motivar l’esbalaïment de la MCR (Mass Comunication Reserch) i l’espant de l’Escola de Frankfurt a l’alba dels totalitarismes, la massa del Metropolis de Lang, amb una suau pàtina postmoderna d’estar de tornada de tot, especialment de la consciència de classe.

Si abans la integració social era el màxim objectiu de la burgesia, actualment la societat neocapitalista situa la superació individual com a nova religió. A més, es tracta d’un individualisme reforçat, on l’individu es creu que s’expressa quan emet, encara que la seva gota no traspassi la superfície de l’oceà. L’individu en comptes d’emetre més aviat es veu reflectit (potser la metàfora de la pantalla com a espill, en comptes d’un cristall transparent, és bastant més significativa del que els mateixos editors novaiorquesos havien previst). El canvi de paradigma productiu segons el qual els mateixos consumidors són els productors de la informació permet un estalvi massiu i el control sobre les seves dades, accions i anhels, tot fent la impressió d’una horitzontalitat i espontaneïtat que no existeix. Paradoxalment, el gran triomf de la viralitat és... sortir a televisió, mesura última de tot èxit, una espurna de lluentor warholiana, la celebritat com a valor en si mateix.

Partint de conceptes positius aportats per la contestació mateixa, com el do it yourself punk o l’apoderament i l’economia col·laborativa, el consumidor es converteix en l’usuari que produeix la seva pròpia alienació -tan convenient- i en un grau que eleva a la potència la saturació. Es produeix al mateix temps una alienació final entre missatge i efecte: és el fet de transmetre el que es converteix en rellevant i al cap i a la fi ja no importa si s’obté una conseqüència... i en el cas que aquest efecte arribés, seria igual, perquè tampoc sabríem reconèixer-lo. En aquesta producció de la pròpia alienació, l’aspiració més gran, en lloc de ser, és la de demostrar haver estat (les famoses selfies que tant irriten els vells). Ja no s’és, s’està. Es reprodueix, però com es reprodueix descontextualitzadament, se li treu tot el sentit.

Perquè si bé la uniformitat, la concentració corporativa, la fixació d’alternatives tancades, la digestió i rendibilització del canvi aparent sustenten l’avenç cap a la societat dual, la de les vides low cost i les d’elit, és, sobretot, la descontextualització de la informació la que està encaminada a descontextualitzar el nostre paper en la societat. Descontextualitzar per fragmentar la nostra existència perquè no ens pensem com a subjectes de canvi, etiquetant les nostres accions (com amb els tags que utilitzem per classificar continguts a les webs) per confinar-les en àmbits que el sistema vol que siguin excloents de la nostra vida. Així, quan estem al nostre àmbit de treballador potser pensem en les nostres condicions laborals, políticament, però no ho fem quan patim com a consumidor les vagues d’altres o quan ens entretenim com espectadors d’una activitat cultural.

Podríem actualitzar la teoria del valor proposant que el requisit fonamental de la premsa, el de contrastar una informació, provenia d’un criteri economicista, burgès, segon el qual la notícia adquireix valor per la quantitat de veritat que conté -es taxaria la informació en funció de la seva veracitat. El primer factor de descontextualizació de la informació que s’ha disparat amb les TIC és l’acceleració fins al paroxisme de la ja històrica immediatesa de la informació. En el sistema de producció capitalista, veiem com una informació adquireix cada vegada més valor (que es mesuraria en termes de credibilitat) com més s’aproximi la seva emissió al seu punt d‘origen. D’aquí sorgeix el valor suprem del directe.

Un altre factor de descontextualització que s’agreuja amb les TIC és l’efecte secundari de la substitució de l’intermediari professional (no farem aquí de ploranera corporativa com Cebrián, vist el paper majoritàriament negatiu i hegemònic de la majoria dels periodistes en els conflictes i moviments socials de la Història). La precarització del treball dels tècnics i la seva substitució per l’amateur han contribuït a la desaparició gradual de les condicions per contrastar la notícia. El seu retorn com a contingut en brut emès sense contextualitzar reforcen la pildorificació tan evident en el substrat mateix de les TIC: idea complexes expressades en 140 caràcters. Un vídeo musical de la moderna MTV dels 80 és ja massa llarg pel Youtube dels millennials.

Un altre efecte secundari en el seu procés de transmissió, a part de la destrucció del significat del missatge, és la reducció del lapse d’atenció. El nostre avui en dia és el d’un nadó. Se’ns fa una autèntica agonia veure una pel·lícula amb plans que no durin uns quants segons muntats en una cadència frenètica. El pitjor és que aquesta pildorificació omnipresent es contagia a les nostres lectures, a les nostres vivències... i, unida a la segmentació, ens dificulta enormement mantenir un compromís sòlid, inclús amb una causa que se’ns aparegui com densa. Es converteix en la nostra forma de vida.

Aquesta deshistorificació de les històries -conscient als àmbits professionals- producte de la imitació en les històries dels nous usuaris-productors, és el motor de la cosificació, com en tots els altres processos del capitalisme, en aquest cas de la informació. De Plató a Marx, la dialèctica entre reflex i realitat, entre acció i comunicació, ha suposat una polèmica ideològica bàsica. Ara el capitalisme ha donat una nova volta de rosca, l’alienació radical del que succeeix en la realitat, la desrealització del real, tot es converteix en un videojoc: All that we see or seem Is but a dream within a dream.

Però molt més que en els temps de Plató, on la població creu que passen les coses, ara és a la pantalla del fons de la caverna i això depèn del control de la foguera i, sobretot, de la fabricació de les figures que passen per davant i que finalment formen les ombres que acaben reflectides. Hem de canviar la percepció per canviar la realitat. A més serviria per anar acostumant la nostra gent perquè la lluentor no ens encegui quan sortim d’una foscor de segles.

* Article publicat a la Directa

Comparteix
 Convertir a ebook |  Guardar com PDF Guardar com pdf

Fer un conmentari

Vols contactar amb la CGT de Catalunya? Aquí tens informació de com afiliar-te. Pots informar-te d'on trobar-nos aquí. Si ho prefereixes pots seguir els nostres perfils de Twitter i Facebook. Consulta aquí el llistat de perfils a les principals xarxes socials.


Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.0.7 [20352] | Squelette basat en el tema visual dissenyat per Fuksia
Webmaster - webcat@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid