El rostre del capitalisme distòpic que arriba - CGTCatalunya.cat
Què és la CGT | On trobar-nos | Afiliació | Butlletí
C/ Burgos 59, baixos - 08014 Barcelona - Telèfon: 935 120 481 - http://www.cgtcatalunya.cat - spccc@cgtcatalunya.cat

El rostre del capitalisme distòpic que arriba
Article de José Iglesias Fernández
dissabte 7 de gener de 2017 / Articles opinió / Visites: 267
Menéame

El rostre del capitalisme distòpic que arriba

L’autor agrupa els principals trets de la transformació del capitalisme contemporani. Enfront de la sinistra silueta de la distopia generalitzada, Iglesias reivindica la necessitat d’un llenguatge i coneixement al servei de la praxi utòpica

Una vegada desaparegudes les experiències del socialisme, abandonats els programes de transformació del sistema per bona part dels partits, sindicats, cooperatives, mútues i col·lectius afins que encara habiten l’univers de les esquerres... Els anomenats "monopolis generalitzats" no troben resistències per imposar la seva lògica predatòria a tot el planeta.

Un dels fragments d’Heràclit deia que "tot canvia, res és". Com tot sistema social, el capitalisme no pot defugir d’aquest principi. Per tant, la preocupació dels anticapitalistes ha de concentrar-se en quina de les dues direccions operarà el canvi. Una, la visible, és la direcció de l’enfortiment, una transmutació que incrementa la degradació de l’entorn natural i l’explotació de l’ésser humà. La segona, depèn de la praxi dels antisistema, de les pràctiques que forcen els canvis anticapitalistes que proposen diversos autors i col·lectius.

El capitalisme es desenvolupa mitjançant les crisis i les expansions. Aprofita les primeres per netejar la casa d’intrusos i així poder estendre la seva capacitat d’apropiació de recursos naturals i degradació de les condicions de vida de les gents. Les expansions són els moments d’acumulació de riquesa i poder per a la neteja i demolició que la succeirà. Autors com Ernest Alòs ja pronostiquen durant el segle XXI "les elits perdran els incentius per invertir en salut, educació i benestar de la majoria perquè la major part de la gent serà innecessària. I això ja està succeint a tot el món". Tant les crisis com les expansions aporten els indicis sobre la direcció de la transmutació del capitalisme i els condicionants del seu futur.

La fi de la democràcia

Assistim, doncs, a la substitució de les institucions democràtiques, encarregades fins ara de la gestió i seguiment de les polítiques, per altres organismes burocràtics i tècnics. Des d’abril de 2013, Angela Merkel està reclamant als països de l’Eurozona la cessió de la sobirania: "No serem capaços de continuar construint Europa", argumenta. Sota aquests tribuns i tecnoburòcrates, les noves funcions de l’Estat se centraran en mantenir els sistemes policial, judicial, carcelari-penal, el sistema militar... i un sistema fiscal amb capacitat per recaptar a la població els impostos necessaris per mantenir aquestes funcions repressives de l’Estat (cada cop és més evident que la seva funció principal és aquesta i no protegir la ciutadania).

Durant la mutació tecnoburocràtica de l’Estat, bona part d’aquestes funcions seran privatitzades. Altres institucions, però es previsible que siguin gestionades en un règim mixt Estat-mercat. Això no vol dir que es debiliti la presència de l’Estat, doncs el capitalisme necessitarà més que mai la seva funció repressiva per intensificar l’explotació dels treballadors i reduir les poblacions a situacions de misèria. Sylvianne Dahan –que ho anomena sadocapitalisme– sintetitza: "Les institucions representatives, parlaments i governs no són sinó teatres d’ombres. La democràcia política ha estat literalment segrestada pels consells d’administració de poderosos bancs i multinacionals. Al mig d’una desestabilització creixent, precipitant països enters a la ruïna i aprofundint en totes les desigualtats socials, Europa veu resorgir els seus vells dimonis". Marx i Engels ja ho van anunciar a El Manifiest Comunista: "el govern de l’Estat modern no és més que una junta que administra els negocis comuns de tota la classe burgesa".

La fi de la protecció laboral i el model ’zona franca’

Reprenent i actualitzant un altre passatge de El Manifiesto Comunista podem delinear en què consistirà el model de ’zona franca’ del sector productiu/distributiu que dissenya el sistema: "El capitalisme planetari ha convertit les empreses de les burgesies nacionals en grans empreses multinacionals, en monopolis generalitzats. Les masses d’obrers concentrats a les fàbriques d’aquests consorcis seran ara sotmeses a una organització i disciplina autoritàries, sense cap regulació que els protegeixi. No només són esclaus de la burgesia i de l’estat burgés, sinó que cada dia i hora estan sota el jou esclavitzant de les exigències de la creació i apropiació de la riquesa. I aquest despotisme és tant més mesquí, odiós i indignant quant major és la franquesa amb què proclama que no té cap altre finalitat que lucre". Al sector productiu, doncs, gairebé no hi haurà regulació ni laboral ni ecològica, d’acord amb el model de ’zona franca’ implantat a països amb economies pobres. En aquest horitzó, la condició dels desempleats és la condició d’un treballador que veu com la seva força de treball es dirigida a l’abocador.

La majoria de les activitats productives-mercantils seran privades i estaran subjectes al mecanisme de mercat on l’atenció social, la cultura i l’educació públiques fa temps que són tractats com bens mercantils que rendeixen el profit monetari i ideològic de rigor al sistema. La ’medicina caníbal’ és ja un mercat on els pobres venen òrgans humans als rics malalts que els compren. Per tant, qui tingui poder adquisitiu sobreviurà i qui no, no contribuirà al creixement vegetatiu de la població. Marx i Engels ho deien al 1848, es tracta d’imposar allò de "que allò que cobrin no sigui més que el valor dels mitjans de subsistència indispensables per viure i perpetuar el seu llinatge". O dit en altres paraules: "Només em queda robar per menjar".

La fi de la universalitat de l’Estat del benestar i la qüestió poblacional

Les contingències humanes previsibles (pobresa, malaltia, analfabetisme, desempar social...) quedaran subjectes a les relacions assistencials que es puguin organitzar en i des de l’associacionisme caritatiu del sector privat. I aquest és precisament l’àmbit preferent en què les retallades pressupostàries s’estan concentrant. Donant pas a la iniciativa privada, l’acció social de l’Estat es dilueix a favor de l’activitat mercantil. Estem en camí de que es recuperin –modernitzades– les funestes Lleis de Pobres angleses (1536) que reprimien vagabunds, indigents i autoritzaven la separació dels fills per posar-los a treballar a fàbriques i mines, obligaven a dones i homes a treballar sense salari com a "aprenents" en "cases de treball", l’eufemisme per referir-se a correccionals, reformatoris o presó.

La qüestió poblacional és complexa i mereix un tractament més ampli, però és un aspecte que cobrarà importància. Només un apunt: ja l’any 2004, el Director de població, assumptes econòmics i socials de la ONU, Joseph Chamie, fa ver seves les paraules de Kofi Annan, aleshores Secretari General: "El ràpid i incontrolable creixement de la població, juntament amb el desenvolupament econòmic durant el segle XX, van ser simultanis amb la degradació mediambiental". Pobres, dependents, joves i ancians sense recursos. El mèrit d’aquesta reflexió és mostrar com el "poder matar" es materialitza en polítiques concretes. I és que l’extermini dels "excedents humans" ha esdevingut una veritable obsessió pel sistema. Les polítiques neoliberals d’austeritat i exclusió són polítiques de mort que deixen morir la gent. Clara Valverde ho anomena necropolítica: als cossos que no són rendibles, que no produeixen ni consumeixen, se’ls deixa morir.

Del capitalisme distòpic i la pràxis utòpica

Són diversos els informes que Taifa dedica a explicar per què s’ha de destruir el capitalisme. També destaca com, a totes les fases del desenvolupament capitalista, sempre va existir –amb major o menor grau de presència– el capitalisme furtiu. Un capitalisme consubstancial al sistema, la transmutació del qual es basa en l’afiançament d’activitats fortament ilícites, il·legals... com avantsala del capitalisme distòpic. De les arrels gregues δυσ (dys), que significa ’dolent’, i τόπος (tópos), que pot traduir-se com a ’lloc’, un sistema caracteritzat pels elements més negatius de les societats despòtiques, cruels i totalitàries, és una distòpia, un món dolent.

Què fer? És la pregunta històrica de l’univers de les esquerres, però perduda entre les canes del capitalisme senil. Si ser d’esquerres vol dir pertànyer a una forma de pensar i d’actuar, l’esquerra ha de tornar a ser coherent i combinar la praxi amb la utopia. Per això, té sentit reprendre l’interrogant desafiant que fa, ens feia, Juan Manuel Bermudo en la seva conferència Izquierda y derecha en el zoo humano: "quin és el símptoma d’aquesta peculiar i radical derrota que hem diagnosticat com pèrdua de l’autoconsciència?". Dit d’una forma directa: el símptoma és que l’esquerra parla el llenguatge de l’enemic –al que de moment i en abstracte, anomenarem ideologia dominant. Instal·lats a la casa de l’amo, prossegueix Bermudo, "ens han robat la ideologia i amb ella el futur, el llenguatge, el pensament insubordinat, ens han robat fins i tot el saber". Sigui com sigui, les esquerres hauríem de coincidir en què la prioritat és el common weal, el sentit comú compartit de valors bastits sobre una filosofia social on les persones són el centre de la comunitat; en contraposició al common wealth, composat de valors fonamentats en la riquesa i la propietat com a centre de tot el sistema social.

Esquerdar el capitalisme per construir des dels seus marges, com deia Holloway? Cadascú tindrà la seva proposta. En qualsevol cas, del que es tracta és de "cultivar idees i resistències i desenvolupar processos d’autonomia social", com va dir la Marina Garcés. I aquest objectiu requereix, més que mai, la presència de subjectes anticapitalistes, antisistema, d’una voluntat emancipatòria. I desenterrar i cremar les arrels distòpiques del tronc que ens tira a sobre el capitalisme planetari.

* José Iglesias Fernández és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Aquest article publicat a la Directa forma part d’una sèrie monogràfica al voltant de l’informe La despossessió de la vida quotidiana.

Comparteix
 Convertir a ebook |  Guardar com PDF Guardar com pdf

Fer un conmentari

Vols contactar amb la CGT de Catalunya? Aquí tens informació de com afiliar-te. Pots informar-te d'on trobar-nos aquí. Si ho prefereixes pots seguir els nostres perfils de Twitter i Facebook. Consulta aquí el llistat de perfils a les principals xarxes socials.

Rànquings 365 últims díes
  1. 8 de març 2017: Seguirem lluitant ingovernables, desobedients i desafiants
  2. La CGT denuncia opacitat i manca de control públic en els centres de menors gestionats per grups privats
  3. Vaga a Ferrovial Serveis Ferroviaris del 26 de febrer al 5 de març per un conveni just
  4. El 9 de març Vaga General educativa estatal
  5. Un llibre de Manel Aisa sobre l’efervescència social a la Barcelona de 1917-1923
  6. La DGAIA com a factor de risc per a la infància
  7. Cremat el cotxe del secretari general de la CGT de Catalunya
  8. Xerrades informatives el 28 de febrer a Tarragona i Reus sobre l’anulació de les clàusules terra en els contractes hipotecaris
  9. Xerrada a Barcelona el 2 de març sobre ’Subcontractació, la precarització insuportable i consentida’
  10. Concentració de solidaritat pel judici als repressaliats per TGT, l’1 de Març als jutjats de Gavà

Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.0.7 [20352] | Squelette basat en el tema visual dissenyat per Fuksia
Webmaster - webcat@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid