CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Entrevista al periodista marroquí Ali Lmrabet: ‘Al Marroc hi ha tres temes tabú: la monarquia, el Sàhara i la religió’

Dimecres, 16 novembre, 2016

- Quan van començar els teus problemes amb el govern marroquí?

Jo vaig arribar aquí fa deu anys, després que em prohibissin exercir el periodisme al meu país. Des de llavors, viu a cavall entre Barcelona i el Marroc però, en realitat, els meus problemes amb el govern van començar molt abans. Les primeres censures es remunten a 1997, quan treballava en una revista que es deia Li Journal. Llavors encara regnava Hassan II. Són gairebé vint anys de censures, assetjament, judicis… Al final, un arriba a acostumar-se…

- Tancament de revistes, presó, multes, inhabilitació professional… Coneixent el teu cas i la persecució que has sofert, un té la impressió de que al Marroc existeix un control total de la informació. És així?

Al Marroc, pots parlar de moltes coses: pots denunciar a un ministre, pots denunciar al cap del govern, pots denunciar, fins i tot, a alguna gent propera al rei… però hi ha tres temis tabú que no pots tocar si no tens molta cura. El primer és la monarquia. El segon és el Sàhara Occidental i el tercer tema sensible és la religió musulmana. Ara que tenim un cap de govern islamista, Abdelilah Benkirán, del Partit de la Justícia i el Desenvolupament, resulta complicat parlar o reflexionar sobre la religió musulmana.

- El 2001, després de publicar una notícia sobre la possible venda del palau real de Skhirat, et van condemnar a quatre mesos de presó sota l'argument de «difondre informacions falses que alteren o podrien alterar l'ordre públic». La monarquia segueix sent intocable?

Sí. La monarquia és intocable. Tu pots dir «Viva el rei» i no passa absolutament gens. Pots dir que el rei és el millor rei del món i no passa absolutament gens, no? Però si, per exemple, a França es publica una notícia que explica que el rei tenia un compte numerat, il·legal, al banc suís HSBC, en els mitjans marroquins no vas a trobar-ho. Ningú s'atreveix a parlar d'això. Hagués estat lògic que algú publiqués que en tal mig francès (o espanyol o d'on sigui) s'està parlant d'això, no?

- Com a periodista, has notat algun canvi en el tema del control sobre la informació des del sorgiment del moviment 20 de febrer, que es va donar en el context de les primaveres àrabs?

El canvi en el control de la premsa es va produir en els últims anys de regnat d'Hassan II. El vell dictador es va adonar que no podia tractar més als marroquins com a esclaus i que calia permetre l'expressió de certes crítiques (sempre que aquestes no arribessin molt lluny, clar). Nosaltres, des de li Journal, aprofitem aquesta obertura tot el que vam poder. Després de la mort d'Hassan II, va arribar Mohamed VI i molts van pensar que les coses anaven a canviar. Però no ho van fer. Es va empresonar a molts periodistes, a molts. Després de l'aparició del moviment 20 de febrer, que va venir després de les revolucions àrabs —si és que podem cridar-les així—, es van produir els canvis en la Constitució del Marroc i l'arribada al poder del partit islamista Justícia i Desenvolupament (PJD). La gent va pensar que hi hauria una transformació però, de seguida, tal com es va fer la nova Constitució, va ser evident que les coses no havien canviat.

- Què va passar?

En 2011, després de votar la nova Constitució, en un procés molt ràpid que va durar amb prou feines un mes, diferents persones que havien participat en la seva elaboració van declarar que diversos dels articles no eren els que s'havien acordat en els treballs previs i que uns altres s'havien afegit per obra de no se sap qui. Ho va denunciar gent important, diferents professors que van afirmar que no reconeixien el text que s'havia sotmès a votació. Llavors ens vam adonar que ja havíem tornat a ballar-la. Hagués estat una sort immensa que la nova Constitució establís una llibertat d'expressió efectiva, però no es va fer.

- Abans parlaves del tema del Sàhara com un dels tabús informatius que segueixen existint al teu país. Quina informació reben avui els marroquins sobre aquest tema?

En els mitjans marroquins, els que s'ocupen de les negociacions sobre el Sàhara són quatre gats, tots de l'entorn proper al rei. És gent que negocia, que parla, que agita, que manipula, que dóna ordres… i tu, com a lector, no tens més opció que seguir el tema a partir de les seves aportacions. A més, com a ciutadà, com a persona que té capacitat d'anàlisi, que té opinió, tu no pots dir: «Les coses s'han fet malament».

- De vegades, des d'aquí, costa entendre la unanimitat del discurs, en l'àmbit públic, que es concita sobre la marroquinidad del Sàhara.

Aquest relat polític i mediàtic es manté perquè hi ha un aparell de l'Estat molt potent, però no crec que aquesta unanimitat existeixi realment. Hi ha un discurs oficial, però també un d'oficiós. Jo he parlat amb responsables polítics importants i, en privat, et diuen: «Estem ficats en un embolic». Però, qui ho admetrà públicament? Ningú, perquè el Marroc és un Estat policial. Si et surts del discurs oficial —com m'ha passat a mi, que ni tan sols sóc militant de cap partit— tens problemes. No podem discutir, no podem buscar altres vies.

- Com s'ha arribat a aquesta situació?

Quan portes gairebé quaranta anys destinant recursos molt importants en nom de la defensa de la marroquinidad del Sàhara, de la «integritat territorial del Marroc», és difícil canviar la teva posició… La monarquia es va implicar molt en el tema, perquè necessitava una causa capaç d'unir a tots els marroquins, sobretot després dels cops d'estat de 1971 i 1972 contra Hassan II; i aquesta causa va ser el Sàhara Occidental. La monarquia es va implicar tant que va lligar la seva sort a aquest conflicte. Jo record a Hassan II dient que si algun dia es perdés el Sàhara el tron alauita saltaria per l'aire. El ciutadà que té menys, o una mica més, de quaranta anys i al que, des que ha nascut, se li ha dit que el Sàhara és una causa sagrada, si demà li expliques que aquest territori pot arribar a ser independent buscarà culpables. I qui seria el primer culpable? Doncs la monarquia marroquina. És per això que el tema és important i és per això, també, que la informació sobre el tema és manejada només per uns pocs. El marroquí que se surti d'aquesta unanimitat de façana serà tractat com un traïdor per la premsa, pel govern… Quan vaig estar recentment en Ginebra, vaig parlar amb responsables diplomàtics marroquins i em van dir que, avui, l'Estat pot acceptar que un sahrauí digui que el Sàhara no és marroquí, però no pot acceptar que un marroquí digui el mateix.

- Passant a un altre tema, quina imatge de la immigració subsahariana ofereixen els mitjans marroquins?

Durant molt temps, al Marroc només es parlava de la immigració dels marroquins que anaven a Espanya. Els subsaharians que arribaven al Marroc per passar a l'altre costat eren invisibles, petits grups de gent que estava de pas. Quan Espanya va començar a posar dificultats, construint la tanca i endurint la seva vigilància, la gent que no podia passar es va començar a quedar-se al Marroc i es van establir nuclis de subsaharians, no només prop de Ceuta i Melilla, sinó en altres pobles i ciutats com Rabat. Llavors, la premsa es va fixar per primera vegada en aquest fenomen.

- Com és la vida d'un sense papers al Marroc? Pot treballar? Té possibilitat de regularitzar la seva situació?

Fa dos o tres anys, el govern marroquí va dir que anava a regularitzar als subsaharians que ho sol·licitessin però, aparentment, aquesta política no ha funcionat, perquè la gran majoria d'aquesta gent no ha vingut al Marroc per quedar-se. El seu objectiu és anar-se i els que aconsegueixen treballar ho fan en l'economia submergida. Al Marroc, no existeix tant control com aquí amb aquest tema. En la premsa, per exemple, hi ha bastants africans treballant il·legalment. No signen els seus articles, però treballen. També hi ha moltes persones treballant en la construcció i en el servei domèstic. Han existit intents d'expulsió que no han estat molt efectius, perquè la gent torna a entrar per un altre punt de la frontera algeriana. L'altra opció és portar-los fins al desert. Això van fer en la gran batuda sagnant de 2005, una operació terrible on va morir molta gent. A la pràctica, el govern tanca els ulls davant el fenomen i les seves conseqüències. Per a mi, el més preocupant del tema és l'augment del racisme.

- Quan comences a percebre aquest fenomen?

El racisme és un problema que comença fa una dècada, però del que no es parlava fins a fa tres anys. Per exemple, avui, al Marroc, pots trobar en molts llocs, sobretot en el nord però també en altres ciutats, cartells que diuen «No es lloga a africans». A Tànger, hi ha hagut molts incidents que han acabat amb morts, però tampoc sabem tot el que passa i la premsa no ho tracta a fons. S'han donat atacs protagonitzats per civils marroquins i també atacs de les forces de l'ordre, que són duríssimes. Ho vam poder veure fa uns anys, quan el Marroc volia complaure al govern socialista de Zapatero. En aquell moment, durant els intents de salt de la tanca, les forces de l'ordre marroquines van arribar a disparar a molta gent per l'esquena. Hi ha fotos dels subsaharians morts en què es veuen els impactes de bala.

* Entrevista publicada al web de la revista Masala
http://masala.cat/ali-lmrabet/