CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Una introducció al pensament anarquista

Dilluns, 31 octubre, 2016

El cert és que no és gens senzill sintetitzar la història d'un fenomen tant summament complex i multiforme com és l'anarquisme. Per això, més que realitzar una síntesi, intento esbossar algunes de les característiques de l'anarquisme i proporcionar algunes pinzellades sobre la seva història, que abasta un període de prop de dos segles, per tal de suscitar alguns elements de debat.

L'anarquisme és un corrent de pensament i d'acció que propugna la institució d'una societat organitzada sense cap forma d'autoritat ni d'estructura jeràrquica de poder, i especialment (si bé no exclusivament, però sí que es tracta del seu tret distintiu respecte d'altres corrents del pensament socialista) sense cap forma de poder polític.

L'anarquisme aspira a l'abolició de l'Estat, de tots els Estats, com a forma específica d'organització del poder, de dominació i d'imposició dels interessos d'uns pocs sobre el conjunt del cos social. Aspira també a la substitució del mateix per estructures horitzontals de caràcter voluntari, sobiranes i constituïdes des de la base, de baix a dalt, federades lliurement entre elles, en les quals les persones, alliberades de tota forma de relació social d'explotació i de dominació, regulin directament i de forma col·lectiva tots els aspectes de la vida econòmica i social que els afecten, mitjançant mecanismes de democràcia directa. Aspira, doncs, a la construcció d'una societat autònoma o autogestionada, una societat d'homes i dones lliures i iguals, no només a nivell jurídic formal, sinó a nivell efectiu.

L'anarquisme emergeix en la història i es configura al llarg del temps, per dir-ho així, com el corrent llibertari del pensament socialista revolucionari. Fill del liberalisme radical i de l'aspiració socialista i emancipadora del moviment obrer, es distingeix del liberalisme burgès en la seva aspiració a l'abolició de la propietat privada, i en el seu rebuig a les teories del contracte social, les quals basteixen a nivell argumental, des de Hobbes i el seu Leviatan, totes les justificacions legitimadores de la necessitat de l'Estat com a instància externa de regulació de les relacions socials.

L'anarquisme rebutja, doncs, l'autonomització de la política en una aital estructura, i defensa la unificació de l'espai polític i l'espai social. En conseqüència, rebutja també, i aquesta és la seva nota distintiva com a corrent del socialisme revolucionari, tota estratègia que pretengui avançar per la via de l'emancipació que es fonamenti en la conquesta del poder polític, és a dir, en el control de l'aparell de l'Estat, o en la participació en les seves institucions pretesament "representatives".

No és possible realitzar el canvi social que pretenen els i les anarquistes mitjançant un govern revolucionari o un Estat al servei de la revolució. No és possible tampoc la institució d'un Estat socialista o d'un socialisme amb Estat. Aquesta és una perspectiva que des d'un punt de vista anarquista no té cap mena de sentit. Estat i socialisme, o Estat i revolució socialista, són realitats forçosament antitètiques, i la realització de la segona requereix, de forma necessària, la destrucció total de la primera, la seva abolició. L'anarquisme aspira a la realització total i efectiva de la llibertat i del socialisme, principis que contempla com a inseparables i vinculats de forma recíproca.

És coneguda la formula de Bakunin, segons la qual "la llibertat sense el socialisme és el privilegi i la injustícia; i ... el socialisme sense la llibertat és l'esclavitud i la brutalitat". Aquesta és, potser, la més clara formulació del tret distintiu, específic, de l'anarquisme, i de la societat que vol realitzar, l'anarquia, contra els principis del liberalisme burgès i també contra allò que en la tradició llibertària es coneix, des del segle XIX, com a "socialisme autoritari".

Fins aquí he estat parlant d'anarquisme, però, en realitat, seria més just parlar d'anarquismes. De fet, l'anarquisme s'ha desenvolupat al llarg de la història com un corrent altament heterogeni, mancat d'un cos doctrinal o teòric unitari, i amb visions diverses i plurals, sovint contraposades i enfrontades entre sí, sobre la societat present i la societat futura, així com sobre les vies d'actuació en la primera per a construir la segona. De fet, si llegiu sobre el tema us resultarà molt difícil trobar un anarquisme sense adjectius i sí trobareu, en canvi, una multitud d'anarquismes amb adjectius diversos.

Un altre aspecte important a assenyalar és que l'anarquisme ha estat i és un corrent altament sensible als canvis al llarg del temps en les estructures i dispositius de dominació, atès que és en les lluites contra els mateixos allà on va sorgir i són aquestes lluites les que han suscitat les diferents pràctiques i discursos mitjançant els quals l'anarquisme, o els anarquismes, s'han constituït i han evolucionat.

En la mesura en què els dispositius de dominació no són estables, sinó que muten i canvien, l'anarquisme, així com el caràcter de les lluites de les quals es nodreix, també muta i canvia, de forma inevitable, al llarg del temps. I, de fet, si seguim l'argumentació que fa al seu darrer llibre en Tomás Ibáñez, aquesta és una de les característiques principals --sinó la principal-- de l'anarquisme com a corrent de pensament i d'acció, i la que explica en gran mesura la seva pervivència i persistència dins dels moviments antagonistes. És també la que explica la seva pluralitat.

L'anarquisme és, diu Ibáñez, una realitat constitutivament canviant. Aquest tret li és consubstancial i suposa que qualsevol intent per a fixar i cristal·litzar una ortodòxia anarquista, un cos doctrinal únic i unitari, estigui condemnat al fracàs. La fixació d'una aital ortodòxia és contrària, segons defensa Ibáñez, al propi mode de constitució de l'anarquisme. La qual cosa no vol dir, òbviament, que no hi hagi gent que hagi pretès codificar el seu particular cànon anarquista, ni tampoc que no hi hagi gent que no tingui aspiracions, a partir del mateix, de delimitar dins del camp llibertari, allò que és "realment" anarquisme d'allò que no ho és. La tradició llibertària, igual que la d'altres corrents del socialisme revolucionari, també ha generat al llarg de la història els seus particulars guardians de les essències.

L'anarquisme és una realitat que ha dialogat de forma constant amb una gran pluralitat de corrents intel·lectuals, dins i fora del pensament socialista, i s'ha mostrat altament sensible a influències múltiples, alhora que ha influït també en l'esdevenir de moltes altres formulacions teòriques, filosòfiques i polítiques no estrictament anarquistes.

A nivell teòric, el seu origen entronca amb el pensament il·luminista. L'anarquisme és fill de la Il·lustració i de la modernitat, com ho és, de fet, tot el pensament socialista. Moltes de les formulacions dels clàssics de l'anarquisme es troben fortament marcades per les il·lusions d'aquesta ideologia moderna, i algunes d'elles tenen per a nosaltres, fills i filles de la crítica a la modernitat, un regust més aviat "naïf" i "demodé", i ens resulten difícils d'acceptar sens més avui en dia (i això independentment que partim d'una perspectiva postmoderna o postestructuralista per a efectuar aquesta crítica... que no seria el meu cas). Això és especialment aplicable a determinades manifestacions de fe en el progrés, en la raó, en la ciència i en la tècnica, en l'educació com a via privilegiada a l'emancipació, o de construccions teòriques declaradament teleològiques o escatològiques. Moltes d'elles ja han estat criticades i descartades des del propi camp llibertari, i algunes des dels mateixos inicis de la constitució d'aquest camp. Perquè l'anarquisme presenta també aquesta característica, la de ser alhora un corrent modern i antimodern, la d'estar profundament marcat per la ideologia de l'època en la qual va néixer --com no podia ser, de fet, d'altra manera, ja que cap forma de pensament polític i social emergeix “ex nihilo”, del no-res-- i la de revoltar-se, a nivell teòric i a nivell pràctic, contra les formes de dominació, individual i col·lectiva, que aquesta mateixa ideologia proposa, imposa i justifica.

Abans d'entrar a exposar algunes consideracions de caràcter més pròpiament històric, vull destacar un altre tret important de l'anarquisme, que ha fet que aquest adquirís un caràcter distintiu dins la família del socialisme revolucionari. Es tracta del seu caràcter "prefiguratiu", per a fer servir l'expressió que utilitzen algunes autores, i que té a veure amb la particular concepció de la relació entre mitjans i fins que és pròpia del pensament llibertari.

Des de la perspectiva anarquista, els nostres mitjans i els nostres fins han de ser sempre congruents, de tal manera que la nostra forma d'actuar i d'organitzar-nos han de prefigurar i preparar la forma de societat a la qual aspirem i que volem construir. Això no només vol dir que hem de descartar la perspectiva de construir algun dia el socialisme i la llibertat a partir de mitjans autoritaris o d'estructures verticals, jeràrquiques, sinó que també implica posar un especial èmfasi en el present i en la vida quotidiana, aquí i ara, des d'una lògica antagonista.

L'anarquisme no contempla l'anarquia com una escatologia, és a dir, com a quelcom a realitzar simplement en algun moment en el futur, no sabem quan, un cop hagi triomfat la revolució social. L'anarquisme aspira també a la transformació de les nostres vides en el present, a la construcció d'espais d'autonomia i de formes de relació que ens deslliurin, o tendeixin a deslliurar-nos, dels múltiples mecanismes de dominació que ens oprimeixen en el nostre dia a dia. Allò personal és també polític, tal com va formular posteriorment el feminisme. I des d'aquesta perspectiva, l'autogestió no és només quelcom a realitzar en el futur, sinó quelcom a practicar també en el present.

És per això que la tradició llibertària s'ha destacat particularment en la construcció d'alternatives, des de l'autoorganització popular, en els més diversos camps. I és la construcció d'aquests espais d'autonomia la que ha fet que l'anarquisme pogués esdevenir, en determinats moments històrics, un antagonista temible per al sistema (i, fins i tot, que en alguns moments i en alguns indrets concrets, com la Catalunya del període 1936-37, es pogués plantejar realitzar la construcció a gran escala d'una organització social alternativa al mateix sistema). Fruit d'aquestes alternatives van emergir el cooperativisme, els ateneus obrers i llibertaris, la premsa popular, el sindicalisme revolucionari, etcètera...

Fruit d'aquesta preocupació per la vida quotidiana, i fruit també d'una concepció múltiple i interseccional de les formes de dominació i de la resistència a les mateixes, des del camp llibertari s'ha posat l'èmfasi històricament en aspectes descartats per altres corrents socialistes, i sovint menysvalorats i ridiculitzats pels mateixos: L'amor lliure, la contracepció, el feminisme, l'educació popular i la pedagogia llibertària, el naturisme, l'impuls a l'ús de llengües universals com l'esperanto, el vegetarianisme o, més modernament, el veganisme i l'antiespecisme, etc. La particular concepció anarquista entre mitjans i fins explica també el fet que l'acció directa emergís com la forma d'actuació característica, pròpia, de l'anarquisme, especialment --però no pas exclusivament-- en el context de les lluites del moviment obrer.

L'acció directa és aquella forma d'actuació en la qual hom s'enfronta a l'adversari de forma col·lectiva pels seus propis mitjans, fent ús de la pròpia capacitat d'autoorganització i de lluita, sense recórrer en cap moment a la mediació o a la intervenció d'instàncies externes, particularment d'organismes estatals. És un mètode d'actuació, doncs, en el qual els mitjans són congruents amb (i, de fet, indistingibles de) els fins que perseguim en tant que anarquistes, atès que es troba orientada a aconseguir l'empoderament col·lectiu, en un context de conflicte, per la via del propi empoderament col·lectiu.

A l'hora d'abordar l'anarquisme des d'un punt de vista històric, i si volem ser rigorosos, hem de descartar la separació que es fa sovint entre l'anarquia com a aspiració social i política, com a forma de societat possible, i l'anarquisme com a corrent específic de pensament i d'acció, o --per dir-ho d'una altra manera-- l'anarquisme com a "moviment" (entre cometes, perquè la caracterització de l'anarquisme com a moviment social és problemàtica...) Per dir-ho de forma breu, no hi ha ni hi pot haver anarquia sense anarquisme. I, tanmateix, ha estat i és encara habitual (de fet podeu trobar-ho en molts llibres que tracten sobre la història de l'anarquisme) cercar les traces de l'anarquia en moments molt allunyats de la història: a la polis atenenca, a les revoltes herètiques de l'edat mitjana, etc.

També l'antropologia anarquista s'ha dedicat darrerament a destacar l'organització social de molts pobles arreu del món, en contextos pre-industrials o no-industrials, que serien concomitants amb l'organització horitzontal i no jeràrquica que propugna l'anarquisme. De fet, aquesta tendència troba una justificació il·lustre en un dels majors teòrics i propagandistes de l'anarquisme històric, el geògraf rus Piotr Alekséievitx Kropotkin, que considerava que els principis que fonamentaven la institució d'una societat anàrquica, i especialment el principi de l'ajuda mútua (o suport mutu) es troben inscrits en la pròpia naturalesa humana, i per tant es poden trobar rastres d'organització social anarquista en les més diverses èpoques i societats. Bé, tot plegat té un sentit en el context dels debats de l'època al voltant de l'evolucionisme i del darwinisme social... Més enllà d'això, però, jo circumscric el concepte modern d'anarquia tot relacionant-lo amb el sorgiment del pensament específicament anarquista al segle XIX, emmarcat en el procés de desenvolupament del capitalisme industrial i del primer moviment antagonista que sorgeix en el marc d'aquest, que és el moviment obrer.

Si hom desitja cercar antecedents, més que en l'antiguitat remota o en l'edat mitjana, on ha de recórrer, en realitat, és a finals del segle XVIII i, més concretament, a la revolució francesa. De fet, va ser la Gran Revolució (tal com se la va conèixer a l'època) la que va establir el “frame” originari de tot el pensament socialista posterior, i va ser en el context d'aquesta en la qual els mots "anarquia" i "anarquista" es van generalitzar per primera vegada dins del discurs polític dominant. Òbviament, en sentit pejoratiu, per a caracteritzar aquells sectors populars que, com els “sans-culottes” i els "enragés" parisencs, o Babeuf i els seus conjurats, volien dur la revolució més enllà de la institució d'una democràcia representativa, limitada, de caràcter burgès, i la igualtat més enllà d'un simple principi jurídic formal. És a dir, aquells i aquelles que volien realitzar, mitjançant la revolució, la democràcia directa, sense cap forma de delegació permanent, i la igualtat econòmica i social de fet, no només la igualtat teòrica davant la llei.

Com sabem, aquests sectors van ser els perdedors de la història i, com diu l'Eduardo Colombo en un altre dels textos que us he inclòs en el dossier, va ser la burgesia qui es va apropiar de la revolució per a imposar el seu ordre. Tanmateix, aquests "anarquistes" i "furiosos" de les barricades parisenques van ser els que van esbossar per primer cop i els que van sembrar la llavor d'un espai social plebeu radicalment antagònic a l'espai social burgès que va ser el que va aconseguir institucionalitzar-se, i el que constitueix encara, avui, el bloc social-històric dominant.

Aquestes llavors van anar germinant tot donant lloc a fruits diversos durant les dècades posteriors, anys de desenvolupament del capitalisme industrial i, alhora, de contestació social, la qual esclatarà amb especial virulència en diversos indrets d'Europa amb el cicle revolucionari de l'any 1848, l'anomenada "primavera de les nacions". Aquest període és el de la gestació del pensament socialista modern i, dins d'aquest, de la seva forma antiautoritària i llibertària, l'anarquisme.

Són els anys en què circulen les obres de Fourier, de Cabet i d'altres autors que tindrien amb el temps una gran influència en cercles obrers i populars. Autors condemnats posteriorment pel marxisme a ser catalogats sota l'etiqueta despectiva del "socialisme utòpic", una denominació amb la qual Marx i Engels agruparen totes les formes de pensament socialista prèvies als seus propis desenvolupaments teòrics, pretesament "científics". Son els anys de Godwin i de Mary Wollestonecraft a Anglaterra, i també de Robert Owen i el naixent cooperativisme obrer, els anys de Henry David Thoureu a l'altra banda de l'Atlàntic, i també d'experiments diversos de comunes llibertàries al Nou Món, els anys de Feuerbach i l'esquerra hegeliana a Alemanya... Són els anys, en fi, en què Proudhon, el primer teòric pròpiament anarquista i que es reivindica fent servir aquest terme, escriu que la propietat és un robatori i preconitza una alternativa d'organització social fonamentada en el mutualisme i el federalisme. Són també els anys de la conformació i l'organització del moviment obrer tal com avui el coneixem, a grans trets.

Hem parlat de les revolucions del 1848. Però si hem de cercar una data per a establir temptativament el moment fundacional de l'anarquisme modern (cosa que tampoc està clar que tingui massa sentit, atès que, com estic intentant fer notar, aquest no seria pas un "esdeveniment", sinó més aviat un "procés"...) aquesta podria ser la del 1864, any en el qual es funda a Londres l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), que és el primer intent d'articulació a nivell internacional de les diverses organitzacions de la classe treballadora en la seva lluita de resistència contra el capital.

És en el marc de l'AIT en el qual s'acabarà de gestar i de definir l'anarquisme com a corrent específic dins la família (mal avinguda) del socialisme revolucionari. I ho farà a partir de l'enfrontament entre els sectors agrupats darrera de la figura de dos dels grans pensadors i agitadors revolucionaris de l'època, l'alemany Karl Marx i el rus Mikhaïl Bakunin, en pugna per a imposar la seva orientació ideològica i estratègica a l'organització internacional i, més concretament, confrontats sobre la qüestió de la conquesta del poder polític.

Mikhaïl Aleksàndrovitx Bakunin, un dels revolucionaris romàntics russos exilats des de fa molt de temps del seu país, fill del desembrisme i de l'esquerra hegeliana (com també ho era Marx), propagandista i agitador incansable de vida nòmada, i producció teòrica fragmentària i irregular, esdevé pròpiament un anarquista pels volts dels anys 1867-1868. És en aquest darrer any en el qual funda, juntament amb altres, l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, la primera organització de la història específicament anarquista. L'Aliança serà la palanca a partir de la qual Bakunin disputarà a Marx l'hegemonia dins l'AIT. Aquesta pugna finalitza el 1872, l'any posterior a la Comuna de París, la més gran insurrecció obrera de l'època, amb l'expulsió del sector bakuninista. Aquest es reagruparia aquell mateix any fundant la seva pròpia Internacional en un congrés a la ciutat suïssa de Saint-Imier, un congrés en el qual s'establí, contra Marx i els socialistes autoritaris, que "la destrucció [i no pas la conquesta] de tota mena de poder polític és el primer deure del proletariat".

La història posterior de l'anarquisme és, com he dit al principi, complexa i difícil d'abordar, i requeriria diverses sessions, o probablement un curs sencer. És per aquest motiu que no m'estendré gaire en la mateixa. Serà suficient fer constar aquí que l'anarquisme, i de forma especial la seva projecció sindical, l'anarcosindicalisme (a partir del congrés d'Amiens de la CGT francesa, el 1906, i de la fundació a Barcelona de la CNT, quatre any més tard), es constituiran com una força antagonista a tenir en compte durant força temps en diversos països, principalment a Europa i les Amèriques.

L’anarquisme jugarà un paper de la màxima importància a la revolució russa del 1917 (molt especialment a Ucraïna, amb la Makhnovsxina), i particularment a la revolució espanyola del 1936, que constitueix el més gran experiment que hem conegut fins ara de construcció a gran escala d'una economia col·lectivitzada i d'una organització social sobre bases anarquistes.

Posteriorment l'anarquisme s'aniria marcint com a força social organitzada a partir dels anys 40, fruit de la repressió, de l'adveniment del consum de masses, i d’altres canvis que passarien a minar les condicions socials sobre les quals s’havia assentat fins aleshores. Passaria a ocupar durant les dècades posteriors un paper subaltern i marginal dins la família socialista revolucionària, amb algunes excepcions. Almenys fins el sotrac que van suposar el maig francès del 1968, l'”autunno caldo” italià del 1969, i l’emergència dels nous moviments socials als anys 70, els quals van suscitar una revitalització de l'interès pels corrents antiautoritaris del socialisme, entre ells la tradició llibertària, per oposició a les diverses versions del leninisme que havien hegemonitzat des de les acaballes de la segona guerra mundial el discurs i les pràctiques de l'esquerra a Europa i arreu del món.

La història de l'anarquisme continua i continuarà. Fidel al seu caràcter canviant, i a la seva permeabilitat, es troba en diàleg continu amb corrents doctrinals diversos, tot incorporant-ne alguns elements dels mateixos, com per exemple, l'ecologisme, el feminisme o algunes variants heterodoxes i crítiques del marxisme (el consellisme, l'autonomia, autors com Castoriadis o altres...)

Fidel al seu caràcter plural i divers, continua sense codificar cap còrpus unitari, i acollint dins la identitat anarquista formes diverses de concebre l'anarquisme, a nivell teòric i a nivell pràctic. Fidel a la seva adaptabilitat estratègica i tàctica, continua donant lloc a noves formes de lluita front les noves estructures i dispositius de dominació (però també a polèmiques contínues al respecte entre anarquistes).

Fidel al seu caràcter internacionalista i al seu interès permanent per les experiències emancipadores dels pobles, es continua mostrant solidari amb totes aquelles revolucions que troba inspirades en els principis que li són familiars, des de Chiapas fins al Kurdistan.

D’altra banda, un fet a destacar, és l'emergència a les darreres dècades d'allò que algunes autores han anomenat l'”anarquisme extramurs”. Amb aquesta expressió es vol significar el fet que una bona part dels moviments antagonistes actuals, els quals no necessàriament es reconeixen explícitament com a llibertaris, ni s'autoatribueixen en principi una identitat pròpiament anarquista, sí que han tendit a assumir de fet bona part dels principis i de les pràctiques pròpies de l'anarquisme històric, com poden ser l'assemblearisme, l'organització horitzontal de base, o l'acció directa, entre d'altres. Això, en realitat, és una bona notícia, almenys per a totes aquelles que estem interessades més en l'anarquisme com a acció i com a pràctica concreta, que no pas en la preservació d'aquest com a una identitat política fixa, tancada i excloent. En definitiva, com un “-isme” més en competició amb altres “-ismes”.

* Ponència presentada a l'Escola de Formació Política de Cal Temerari per Josep Garcia, exSecretari de Formació de CGT Catalunya, en representació de la Confederació General del Treball.