CGT davant del Tractat de la Unió Europea
El nou Tractat de la Unió Europea signat a la trobada de Lisboa el 13 de desembre és una Reforma de l’actualment en vigor i encara és més antidemocràtic en la seva gestació que el Projecte de Constitució Europea, que, almenys va tenir la possibilitat de ser discutit i validat pels ciutadans d’alguns països, per mitjà de referèndums.
La UE, els seus caps d’estat, la seva Comissió, han entès que comptar -encara que sigui de forma molt limitada i controlada- amb els ciutadans té el risc que aquests entenguin que l’ordre social que es constitueix, no té res a veure amb unes relacions socials basades en el respecte dels drets per a totes les persones que habiten o treballen en l’espai denominat UE.
El nou Tractat aprofundeix en la liberalització de tots els mercats de producció i de serveis i possibilita l’aplicació pràctica de la Directiva Bolkestein, continuant oberta la porta a la privatització total de la sanitat, l’educació, l’aigua i les pensions.
Aquest Tractat tanca les estratègies Empresarials, fixades a Lisboa 2000, basades en la competitivitat en un món cada vegada més global i reafirmades les esmentades estratègies pels Sindicats CES (Confederació Europea de Sindicats), en el programa de treball conjunt 2006-2008.
Estratègies que fan desaparèixer en la retòrica i en la realitat, els serveis públics: sanitat, pensions, ferrocarrils, educació, aigua, habitatge, etc. i introduint el mercat pel mig tant en la seva concepció, "serveis d’interès general" com en la seva resolució (qui estalviï, tindrà una sanitat privada, una pensió complementària, etc.).
El mercat com principi rector de la política, manifestada la mateixa en termes de relacions econòmiques (la lliure competència i la lliure circulació dels diners, com a drets intocables), en relacions comercials (protecció de multinacionals en els seus intercanvis desiguals i injustos amb altres països) i l’aposta decidida per les dinàmiques de creixent financerització de la societat en el seu conjunt.
Les polítiques socials, despesa pública en prestacions i cobertures socials: pensions, sanitat, dependències, educació, habitatge, transports públics i models de mobilitat, igual que la fiscalitat, segueixen sotmeses al vet, fent impossible una política comunitària sobre això, mentre es permeten els paradisos fiscals dins de la pròpia Unió.
Si la lliure competència (competitivitat) és el principi rector, els mercats de treball i les polítiques d’ocupació només poden regir-se per la regla de la desregulació laboral (flexibilització) i la precarietat integral de la força de treball (buidament de drets laborals i socials).
La Comissió adquireix el "poder absolut" a través de les adequades polítiques internes, directives fonamentalment, per garantir "a les empreses europees competitives, accés als mercats mundials i operar en ells amb seguretat" (Meter Mandelson-Comissari de Comerç).
Igual com les necessitats sobre la mà d’obra extracomunitària, de l’Europa que "envelleix", són tractades des de la lògica del mercat i la doble moral, per una part polítiques de desregulació d’una mà d’obra necessària i suficient per garantir el tipus de treball precari que requereix la competitivitat i per una altra, polítiques de negació de drets de ciutadania que, des de la repressió i control, converteixin en usuals i permanents les relacions desiguals, injustes i neo-colonials de les relacions Nord Sud i, sobretot, l’àrea d’influència euromediterrània.
L’empitjorament respecte al que hagués estat un Tractat en tota regla, revestit de "Constitució Europea", es troba en una cosa que en el seu moment va ser "venut" a la ciutadania com el manteniment d’un model diferenciador d’Europa respecte a EUA, és a dir el seu Estat de Benestar o social de mercat, condensat a la Carta de Drets Fonamentals, apareix amb seriosos dubtes jurídics, més enllà de no recollir de forma vinculant els drets socials.
Gabinet d'Estudis Confederals CGT