'El curt estiu de l’anarquia. Vida i mort de Durruti', de Hans Magnus Enzensberger - CGTCatalunya.cat
Què és la CGT | On trobar-nos | Afiliació | Butlletí
C/ Burgos 59, baixos - 08014 Barcelona - Telèfon: 935 120 481 - http://www.cgtcatalunya.cat - spccc@cgtcatalunya.cat

’El curt estiu de l’anarquia. Vida i mort de Durruti’, de Hans Magnus Enzensberger
La primera edició en català d’una obra de referència a nivell internacional sobre la vida i la figura de Durruti
dimarts 6 de gener de 2015 / Articles opinió / Visites: 573
Menéame

El curt estiu de l’anarquia.
Vida i mort de Durruti.

de Hans Magnus Enzensberger

Virus editorial, 400 pàgs, 2014
Traducció de l’alemany: Anna Soler Horta

La primera edició en català d’una obra de referència a nivell internacional sobre la vida i la figura de Durruti

És així com s’ha d’entendre la novel·la de Durruti; no com una biografia fruit d’una recopilació de fets, i encara menys com un discurs científic. El seu camp narratiu va més enllà de la semblança d’un personatge. Engloba l’entorn, l’intercanvi amb situacions concretes sense les quals aquest personatge seria inimaginable. Durruti es defineix a través de la lluita, que dóna forma a la seva aura social.

PRIMERA GLOSSA

La història com a ficció col·lectiva

«Cap escriptor no s’hauria decidit a escriure la història de la seva vida; s’assemblava massa a una novel·la d’aventures.» Aquesta és la conclusió a què va arribar Ilia Ehrenburg(1) l’any 1931 quan va conèixer Buenaventura Durruti, i tot seguit va posar fil a l’agulla. Amb quatre ratlles en va tenir prou per explicar el que creia que sabia sobre Durruti: «Aquest obrer metal·lúrgic havia lluitat per la revolució des que era molt jove. S’havia enfilat en barricades, havia atracat bancs, havia llançat bombes i segrestat jutges. L’havien condemnat a mort tres vegades: a Espanya, a Xile i a l’Argentina. Havia passat per incomptables presons i l’havien expulsat de vuit països.» I així successivament.

La prevenció contra la «novel·la d’aventures» evidencia el vell temor del narrador que el prenguin per mentider, sobretot quan deixa d’inventar històries i en comptes d’això es refereix a la «realitat». Almenys aquest cop voldria que el creguessin. Però aleshores ha de bregar amb les sospites que tenen l’origen en la seva pròpia feina: «Ningú no es creu qui ha mentit una vegada, encara que digui la veritat.» Així doncs, per tal d’explicar la història de Durruti, l’escriptor ha de renegar de la condició de narrador. Després de tot, la prevenció que té contra la ficció amaga també el desengany que té quan comprèn que no ho sap tot sobre el personatge i que de la novel·la prohibida només en queda l’eco vague d’un seguit de converses en un cafè espanyol.

Tot i això, l’escriptor no aconsegueix silenciar del tot ni passar per alt les informacions que li han arribat. Les històries que ha sentit se n’apoderen i el converteixen en relator. Ara bé, d’on les ha tret, aquestes històries? Ehrenburg no cita cap font. Les quatre ratlles que escriu es fan ressò d’una confusa remor de veus, d’un producte social. Hi parlen persones anònimes, desconeguts: una boca col·lectiva. Totes aquestes declaracions anònimes i contradictòries, però, es combinen i adquireixen una qualitat nova: les històries esdevenen història. És així com s’ha transmès la història des de temps immemorials, en forma de llegendes, d’epopeies, de novel ·les col·lectives.

La història com a ciència neix quan deixem d’estar subordinats a la tradició oral, quan apareixen els «documents»: notes diplomàtiques, tractats, actes, expedients. Però ningú no té al cap la història dels historiadors. L’aversió que suscita és elemental; sembla insuperable. Tothom l’ha sentit alguna vegada a l’escola. Per als pobles la història és i continuarà essent un feix d’històries. És allò que som capaços de recordar i de repetir sempre que vulguem: un relat.

D’altra banda, la tradició no recula davant les llegendes, la trivialitat o l’error, sempre que hi vagi unida una representació de les lluites del passat. Això explica la impotència notòria de la ciència enfront de les auques i els rumors. «Aquesta és la meva posició; no puc fer-hi res.»(2) «I tanmateix es mou.»

Cap investigació no podria esborrar l’impacte d’aquestes frases, encara que s’arribés a demostrar que mai no van ser pronunciades. La Comuna de París, la presa del Palau d’Hivern, Danton a la guillotina i Trotski a Mèxic: la imaginació col·lectiva té més participació en aquestes imatges que cap ciència. Al cap i a la fi, per a nosaltres la Llarga Marxa és el que ens n’han explicat. La història és una invenció que la realitat proveeix de material. Però no és una invenció qualsevol. L’interès que suscita es basa en els interessos dels que l’expliquen, i permet als que l’escolten de reconèixer i definir amb més precisió els seus propis interessos i els dels seus enemics.

Devem agraïment a la recerca científica, aparentment desinteressada; en el fons, però, és un Schlemihl,(3) un personatge fictici. Només el veritable subjecte de la història projecta ombres. I les projecta en forma de ficció col·lectiva. És així com s’ha d’entendre la novel·la de Durruti; no com una biografia fruit d’una recopilació de fets, i encara menys com un discurs científic. El seu camp narratiu va més enllà de la semblança d’un personatge. Engloba l’entorn, l’intercanvi amb situacions concretes sense les quals aquest personatge seria inimaginable.

Durruti es defineix a través de la lluita, que dóna forma a la seva aura social, la qual es comunica, al seu torn, amb totes les accions, les declaracions i les intervencions que va fer el personatge. Tot el que s’explica de Durruti se submergeix en aquesta llum particular; resulta impossible distingir el que pot atribuir-se estrictament a la seva aura dels records que en tenen els que en parlen, incloent-hi els enemics. En canvi, sí que és factible definir el mètode narratiu, que deriva del personatge mateix.

Les dificultats que aquest mètode planteja són les següents: es tracta de reconstituir la vida d’un home que va morir fa trenta-cinc anys i el llegat del qual es limita a «una muda, dues pistoles, uns prismàtics i unes ulleres de sol». L’inventari no enumerava res més. No disposem de les seves obres completes, i els escrits del difunt són molt escassos. Les seves accions van acabar absorbint la seva vida. Eren accions polítiques i sovint il·legals. Es tracta, doncs, de seguir-li el rastre, que, una generació després, ja no és tan visible; les traces s’han anat esborrant i estan a punt de caure en l’oblit. Tot i això, són nombroses, alhora que confuses.

La memòria escrita està enterrada en arxius i biblioteques. Però existeix també una tradició oral. Moltes de les persones que van conèixer el difunt encara viuen; cal trobar-les i interrogar-les. El material que pot compilar-se d’aquesta manera és d’una varietat desconcertant: la forma, el to, el pes i l’actitud varien d’un fragment a un altre. La novel·la com a collage aplega reportatges, discursos, entrevistes i proclamacions; es nodreix de cartes, relats de viatges, anècdotes, fulls volants, polèmiques, notícies de diari, autobiografies, cartells i llibrets de propaganda. L’heterodòxia de les formes revela en tot cas la bretxa que s’obre en el material mateix.

La reconstrucció és com un trencaclosques les peces del qual no acaben d’encaixar. És precisament a les esquerdes de la imatge on ens hem d’aturar. Encara que els narradors no ho sàpiguen, potser és aquí on hi ha la veritat que justifica el relat. El més fàcil seria fer el desentès i afirmar que cada frase d’aquest llibre és un document. Però això serien paraules buides de sentit. Tan bon punt l’examinem amb deteniment, se’ns desfà entre els dits l’autoritat que el «document» té en aparença. Qui parla? Amb quin objectiu? En interès de qui? Què amaga? De què ens vol convèncer? Què sap realment? Quants anys han transcorregut entre el fet narrat i el moment de la narració? Què ha oblidat el relator? I d’on ha tret el que diu? Explica el que ha vist o el que li sembla que ha vist? Descriu el que li ha descrit algú altre? Són preguntes que ens porten lluny, molt lluny, perquè respondreles ens obligaria, per cada testimoni, a interrogar-ne cent més; cada pas d’aquesta verificació ens allunyaria encara més de la reconstrucció i ens acostaria a la destrucció de la història. Al final hauríem liquidat el que preteníem trobar.

No, la fal·libilitat de les fonts és una qüestió de principi, i les divergències que presenten no es poden resoldre per mitjà de la crítica de les mateixes fonts. Fins i tot la «mentida» conté un moment de veritat, i la veritat dels fets incontestables, en el cas que l’arribéssim a trobar, no ens aportaria res. La tradició opalescent, l’espurneig col·lectiu prové del moviment dialèctic de la història. És l’expressió estètica dels seus antagonismes. Qui tingui en compte aquest fet no marrarà el camí quan exerceixi de reconstructor, l’última baula (o, més aviat, la penúltima com veurem més endavant) d’una llarga cadena de narradors de fets esdevinguts d’una manera o potser d’una altra i que, en el transcurs de la narració, s’han convertit en història.

Com tots els que l’han precedit, el reconstructor també vol treure a la llum o ressaltar un interès particular. No és imparcial, intervé en el relat. La seva primera intervenció consisteix a escollir aquesta història i no una altra. L’interès que revela la seva recerca no aspira a ser complet. El cronista ha descartat, interpretat, escurçat i encaixat elements diversos, i ha integrat en el conjunt de ficcions descobertes la seva pròpia ficció, intencionadament o sense voler-ho; i la seva, de ficció, es legitima precisament en acceptar les altres.

El reconstructor deu la seva autoritat a la ignorància. No va arribar a conèixer Durruti, no va prendre part en les seves fetes, no en sap pas més coses que els altres. I tampoc no diu l’última paraula. Ja que, després d’ell, la persona que transformarà la història rebutjant-la o acceptant-la, oblidant-la o preservant-la, ometent-la o reportant-la, aquesta persona, l’última de moment, és el lector. La seva llibertat també és limitada, perquè el que es troba no és un mer «material» disseminat davant seu sense cap intenció concreta, d’una manera absolutament objectiva, untouched by human hands. Ben al contrari. Tot aquest material ha passat per moltes mans, està gastat per l’ús.

Aquesta novel·la ha estat escrita més d’una vegada, per moltes més persones que les que s’anomenen al final del llibre. El lector és una d’aquestes persones, l’última que explica aquesta història. «Cap escriptor no s’hauria decidit a escriure-la.»

(1) Ilia Ehrenburg (Kíev, 1891 - Moscou, 1967) va ser un escriptor i periodista rus. Arran de la proclamació de la Segona República Espanyola, el 1931, va viatjar a Espanya, on va conèixer Buenaventura Durruti, i durant la Guerra Civil Espanyola hi va treballar com a corresponsal del diari Izvèstia.

(2) Paraules que, d’acord amb la tradició, va pronunciar Martí Luter el 1521 quan l’emperador Carles V va convocar-lo a la dieta de Worms, a petició del senyor de Wittenberg, perquè es retractés de la seva doctrina.

(3) Peter Schlemihl, protagonista de la novel·la La meravellosa història de Peter Schlemihl, d’Adelbert von Chamisso, ven la seva ombra al diable.

Hans Magnus Enzensberger

Nascut a Kaufbeuren (Alemanya) el 1929 va formar part del Grup 47 i es vainscriure en un corrent satíric que el vinculà amb el primer Brecht, tot excel·lint en la crítica
mordaç i irònica delsconvencionalismes socials.

Durant la Segona Guerra Mundial, al 1944 i el 1945, va estar en la milícia popular alemanya (Volkssturm). En acabar el conflicte, va estudiar germàniques, literatura, filosofia i llengües a Erlangen, Hamburg, Friburg i París, on es va doctorar l’any 1955.

Fins al 1957 va ser redactor de la Ràdio del Sud a Stuttgart, després editor i, temporalment, professor convidat a l’Escola tècnica superior d’Ulm.Posteriorment
es va instal·lar a Noruega i, entre 1965 i 1979 va editar la revista Kursbuch.

Durant molts anys va ser considerat un rebel a causa dels seus poemes agressius
i dels seus textos en prosa. Ell mateix ho explicà en dir que hi ha situacions que «no es poden presentar de cap altra manera». Defensa dels llops (1957) és una col·lecció de poemes d’iHans Magnus Enzensberger dividits en «amables», «tristos» i «irats», amb molta musicalitat, al·literacions freqüents i que incorporen argot urbà i barbarismes. Llengua nacional (1960), el seu segon poemari, s’assembla molt a l’anterior pel que fa a la temàtica, encara que revesteix una forma més reposada. Aquestes dues obres, més Escriptura per a cecs (1964), es van compilar a Poesia per als qui no llegeixen poesia (1970). Més endavant va donar a la impremta altres poemaris, Die Furie des Verschwindens (La fúria de la desaparició, 1980) i L’enfonsament del Titànic (1978).

Entre els seus assajos, crítics de la contemporaneïtat, cal destacar Detalls (1962), Política i delicte (1964), Deutschland, Deutschland unter anderem (Alemanya, Alemanya entre d’altres coses, 1967) i El curt estiu de l’anarquia (1972). Hans Magnus Enzensberger també és autor de novel·les (Rèquiem per una dona romàntica, 1989; Hammerstein o la tenacitat, 2008) i d’obres teatrals (Interrogatori a l’Havana, 1970; El filantrop, 1982). L’any 1997 la seva obra El dimoni dels nombres (Siruela, 2007) va ser un èxit de vendes. El protagonista, un nen que es diu Robert, també va ser el personatge principal de On has estat, Robert? (1999). El 1999 va aparèixer Zig-zag, una compilació d’articles periodístics. El 2008 va obtenir el premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats.

Comparteix
 Convertir a ebook |  Enregistrer au format PDF Guardar com pdf
Carpeta
Portada 'El curt estiu de l'anarquia'
titre documents joints

Fer un conmentari

Vols contactar amb la CGT de Catalunya? Aquí tens informació de com afiliar-te. Pots informar-te d'on trobar-nos aquí. Si ho prefereixes pots seguir els nostres perfils de Twitter i Facebook. Consulta aquí el llistat de perfils a les principals xarxes socials.

Rànquings 365 últims díes

Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.2.3 [20352] | Squelette basat en el tema visual dissenyat per Fuksia
Webmaster - webcat@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid