De la delegació a l'autonomia - CGTCatalunya.cat
Què és la CGT | On trobar-nos | Afiliació | Butlletí
C/ Burgos 59, baixos - 08014 Barcelona - Telèfon: 935 120 481 - http://www.cgtcatalunya.cat - spccc@cgtcatalunya.cat

De la delegació a l’autonomia
Un article de Josep Garcia Vázquez
dissabte 15 de novembre de 2014 / Articles opinió / Visites: 414
Menéame

La cultura de la delegació és un dels aspectes més negatius del model de relacions laborals existent des de fa molts anys a l’Estat espanyol, configurat a partir de l’aprovació, l’any 1985, de la Llei Orgànica de Llibertat Sindical (LOLS). És també una de les herències més pernicioses que resten encara entre nosaltres de la mal anomenada "transició democràtica". Aquesta cultura està àmpliament estesa, per desgràcia, entre la majoria dels treballadors i les treballadores, havent contribuït el bisindicalisme hegemònic (CCOO i UGT) a la seva extensió i a reforçar-ne la imatge de normalitat, a convertir-la en quelcom "natural".

Des d’aquesta perspectiva és, doncs, d’allò més normal que derivem la defensa dels nostres drets en l’àmbit laboral a un cos especialitzat de treballadores (tot i que moltes d’elles fa anys que han deixat de ser "treballadores", en sentit estricte, atès que ostenten la condició d’alliberades a temps complet), que "ens representen", perquè les votem cada 4 anys, i són les que "entenen" i les que s’ocupen d’aquests assumptes. Així, no cal que nosaltres ens ocupem de solucionar personalment els nostres problemes i els de les nostres companyes en aquest àmbit, perquè per a això ja estan els delegats i les delegades al Comitè d’Empresa, que són els que es dediquen a fer-ho. I si no ho fan els podem criticar per aquest motiu, sense que en cap moment se’ns passi pel cap que ho podem i ho hem de fer nosaltres mateixes, de forma directa i sense intermediaris. Perquè per a això estan, per a això els votem, igual que votem periòdicament als polítics per a gestionar la cosa pública...

De forma complementària, també forma part d’aquesta cultura una actitud instrumental respecte els sindicats, que són vistos per molts com a poc més que gestories o com a simples serveis jurídics (i en el pitjor dels casos, fins i tot, com a agències de col·locació), als quals hom hi acudeix només quan té un problema individual, per a que l’hi resolguin, sense que la majoria es plantegi que si existeixen aquestes estructures organitzatives (almenys, pel que fa a la CGT) és per la militància de moltes persones que estan gastant voluntàriament moltes hores de la seva vida, a canvi de no res, per a articular i mantenir un espai de solidaritat i suport mutu. I, òbviament, la solidaritat és sempre desinteressada, però no pot ser unidireccional, perquè aleshores deixa de tenir sentit. És també un mecanisme que requereix, per a sostenir-se, de la reciprocitat, de la implicació de tots i totes nosaltres... De la teva tant com de la meva. El suport mutu, i això tothom ho hauria d’entendre, o és precisament això, mutu, o no és res.

És difícil lluitar contra aquestes actituds i aquesta mentalitat. Ho és, perquè, com deia, el bisindicalisme hegemònic ha potenciat, per la seva pròpia conveniència (més concretament, per a consolidar i expandir unes organitzacions —les seves— de caràcter burocràtic, jeràrquic i autoreferencial), aquest il·lusori democratisme pseudoparlamentari del model de la "representació unitària" a les empreses consagrat per la LOLS. Un model que, de fet, el poder polític va configurar, ja fa dècades, a la seva mida. El model dels Comitès, de la delegació, de les eleccions, les alliberades, la pacificació dels conflictes i la negociació a esquenes dels treballadors i les treballadores. I perquè, efectivament, la seva pràctica sindical els ha dut a esdevenir (si és que mai havien estat altra cosa) gestories i centrals de serveis més que no pas organitzacions per a l’acció col·lectiva de la classe treballadora.

De fet, després de dècades treballant per a imposar aquest model i normalitzar-lo a ulls de les treballadores, el que seria estrany és que la majoria d’aquestes no l’haguessin fet seu i no haguessin acomodat aquesta manera de funcionar als seus esquemes mentals i a les seves expectatives en relació als sindicats. La precarització laboral extrema (especialment al sector privat, però de forma creixent també al sector públic), i la fragmentació de la classe treballadora han fet la resta. Per tant, no ens ha d’estranyar gens ni mica l’apatia i el desinterès de tants i tants treballadors respecte tot allò que fa referència a la defensa dels seus drets. Al capdavall, porten molt de temps inculcant-los (inculcant-nos), en el millor dels casos, que allò no és cosa seva, que ja n’hi ha d’altres que se n’encarreguen enlloc seu; i en el pitjor, que simplement no hi ha res a fer.

El contrari de la cultura de la delegació és la cultura de l’autonomia, la cultura del protagonisme col·lectiu, pròpia del model anarcosindicalista. Si bé crec que hem de ser autocrítics en aquest punt, atès que també a la nostra organització ens hem vist afectats i hem adquirit molts (o alguns...) dels vicis del model del bisindicalisme hegemònic que rebutgem i critiquem. Potser ha estat inevitable, en haver hagut d’accedir (i això ens retrotrau als tortuosos debats interns dels anys 80 que tant de mal van fer dins del sindicalisme llibertari) a "jugar" al joc definit per les regles de la LOLS, com a estratègia per a no caure en la marginalitat sindical.

I malgrat que sempre hem pregonat que això no afectava als nostres principis, que ho fèiem com a estratègia, que presentar-se a unes eleccions no era una finalitat en sí mateixa, que era un mitjà per a consolidar les nostres Seccions Sindicals a les empreses, que mai no havia de suposar l’acceptació pràctica d’un marc d’actuació imposat que era antitètic respecte la nostra manera d’entrendre la lluita sindical i social, que estàvem als Comitès per a buidar-los de contingut, etc...

El cert és que, si bé no sempre ni a tot arreu, la nostra pràctica s’ha anat impregnant, en certa mesura, dels hàbits generats pel context d’interacció en el qual ens hem vist immersos. Uns hàbits que, un cop adquirits, o interioritzats (de forma conscient o inconscient), no sempre hem sabut rebutjar ni analitzar amb perspectiva crítica, des d’una posició anarcosindicalista. I és per aquest motiu, penso, que val la pena posar en valor de nou, i reivindicar la pràctica d’allò que ens defineix, com a hereus que som de la tradició de lluita inaugurada per la CNT el 1910: L’autoorganització i la participació des de la base (per tant, dins les empreses, la Secció Sindical i l’Assemblea), l’autonomia, la militància, el suport mutu, el conflicte, l’acció directa. Això és el que ha de definir la nostra manera de ser i de fer. I aquesta és l’única via per a aconseguir fer sortir de l’apatia a tanta gent apàtica, per a empoderar-la, per a que prenguem entre totes el nostre destí en les nostres mans, com a treballadors i treballadores, lluitant, de forma col·lectiva. Explicant i fent veure a tothom que no hem de fiar ni delegar en res ni en ningú la defensa dels nostres interessos de classe, i menys encara en individus i organitzacions que han desenvolupat, i desenvolupen, una funció objectiva de col·laboració amb el Capital.

Això no vol dir, en absolut, que haguem de tornar enrere, ni desfer el camí de renovació emprès als 80, ni fer com si el context d’interacció definit per la LOLS, i la resta de la legislació que determina el marc de relacions laborals, no existís. Existeix, malauradament, i hem d’actuar necessàriament en el camp que aquesta defineix. Però la nostra forma d’actuació la decidim nosaltres, no la pot decidir un marc legal del qual nosaltres no participem. I si bé l’hem de prendre, per força, com a punt de partida, mai no hem d’oblidar tampoc que aspirem a transcendir-lo, que lluitem pel canvi social.

El que vol dir això és que el sindicalisme ha d’actualitzar, necessàriament, després de tants i tants anys de derrotes, la seva manera de fer. I que nosaltres, al contrari que el bisindicalisme hegemònic, estem en una bona posició per a fer-ho si prioritzem aquells principis organitzatius i aquells mètodes d’actuació que ens són propis. L’autonomia i l’acció directa són, en realitat, tan velles com ho és el moviment obrer. Però no són objectes arqueològics per a lliurar, simplement, a la curiositat dels historiadors. Ben al contrari: Són i han de ser armes, aquí i ara, per a construir el futur, per a articular una nova forma d’hegemonia sindical.

* Josep Garcia Vázquez és afiliat del Sindicat d’Activitats Diverses de CGT Baix Penedès i Secretari de Formació de la CGT de Catalunya. Article publicat al núm. 165 de la revista Catalunya

Comparteix
 Convertir a ebook |  Enregistrer au format PDF Guardar com pdf

Fer un conmentari

Vols contactar amb la CGT de Catalunya? Aquí tens informació de com afiliar-te. Pots informar-te d'on trobar-nos aquí. Si ho prefereixes pots seguir els nostres perfils de Twitter i Facebook. Consulta aquí el llistat de perfils a les principals xarxes socials.


Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.2.3 [20352] | Squelette basat en el tema visual dissenyat per Fuksia
Webmaster - webcat@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid