CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Entrevista a Òscar Martín, objector a la Banca: “No vull tenir compte bancari ni tractes amb entitats financeres”

Diumenge, 27 juliol, 2014

“Les entitats financeres són les causants i impulsores de gran part de la misèria en la que viu l'especie humana: guerres, especulació, màfia, estafa a gran escala, corrupció, masclisme...”

“No tenir tractes de cap mena amb la banca és una qüestió de consciència”

“Quan t'enfrontes a l'hora de la veritat, el que marca la diferencia és el tenir les coses clares”

“Ningú em pot treure la satisfacció d'haver-me enfrontat fins al final, amb totes les conseqüències, i haver-me sortit amb la meva”

Òscar Martin va perdre la feina. Es dedicava a instal·lar plaques solars. Li corresponien 8 mesos per cobrar la prestació d'atur, però per a cobrar els diners, l'obligaven a tenir un número de compte bancari i ell no el té, ni està disposat a tenir-lo. Llavors va començar la seva lluita i s'en va sortir amb la seva. L’Òscar fa anys que no vol tenir relacions amb els bancs, per això la nòmina la cobrava en efectiu. Igualment tots els altres pagaments. Es desplaçava on fos per no tenir l'obligació de tenir una llibreta en un banc o caixa. És important que es donin a conèixer aquestes lluites individuals que estan creant jurisprudència, i que ens mostren que es pot viure sense Bancs.

- Per què no tens un compte en un Banc o Caixa?

Tot ve de molts anys enrere, de quan vaig començar la meva vida laboral amb 16 anys. Jo tenia dos comptes oberts en dues entitats bancàries diferents: una me l’havia obert la meva mare temps abans, i l’altre me l’havia obert jo mateix per cobrar el sou d’una empresa. En els anys següents vaig tenir problemes amb les dues entitats que em varen portar a cancel·lar els dos comptes i a tallar definitivament la meva relació amb qualsevol entitat financera. No va ser pas per una qüestió de posicionament polític, sinó per desconfiança. El que em va passar em va deixar molt clar que no em podia fiar de cap entitat financera

- Quines són les raons?

El perquè, més enllà del meu cas concret, jo crec que s’explica en el propi funcionament d’aquestes entitats financeres: Cobrament de comissions, interessos, ambigüitat i informació a mitges, si tu no preguntes ells no t’informen i després et trobes amb els problemes consumats (per exemple embargaments i/o descoberts per cobrament de conceptes no autoritzats que t’acaben generant un recàrrec…), i així una llarga llista de “petits” problemes quotidians molt emprenyadors -que per a mi els retraten com a veritables lladres i estafadors-, i que, si no vas amb molt de compte, et fan la vida impossible. D'això ara ja fa gairebé vint anys.

- I ara et negaven poder cobrar l’atur en efectiu?

Doncs si. Fa quatre anys treballava en una empresa, en el terreny de l’energia solar, que va fer un ERO de tancament i em vaig trobar juntament amb tretze persones més al carrer. Va ser un procés que va durar sis mesos en els que no vàrem cobrar, així que quan es va fer efectiu l’acomiadament vaig anar a tramitar-me la prestació d’atur. En el moment de fer efectiva la meva sol·licitud em van exigir un número de compte bancari per a ingressar-me els diners. Els vaig dir que era impossible per que no tinc cap mena de compte bancari, i el SEPE (Servicio Público de Empleo Estatal, l’antic INEM), es va negar a tramitar-me la sol·licitud.

Jo ja m'havia trobat en la mateixa situació abans -doncs era la quarta vegada a la meva vida laboral que em veia en la necessitat de tramitar-me l'atur-, i en cap de les anteriors ocasions havia disposat mai de compte bancari. El "normal" era que la persona funcionària em digués el clàssic "això no pot ser", quan jo li deia que no tenia compte bancari i que volia cobrar en efectiu (o "per finestreta" com ho anomenen ells). Aleshores, quan aquesta persona funcionària de torn arribava a un punt mort jo demanava per la directora de l'oficina amb la que ho acabàvem arreglant i, finalment, jo anava a cobrar els meus diners, un cop al mes, en una oficina bancària (del que ells en diuen "entitat financera col·laboradora"), propera al meu domicili.

Aquest cop, però, es varen posar més tossuts del compte i em vaig trobar amb un hermetisme per part seva impropi d'una administració pública i del seu funcionariat, encara que lamentablement és molt habitual. Recordo que la directora de l'oficina em va dir que la llei havia canviat i que ara ja no es podia tramitar el cobrament en efectiu, però no m'especificava quina era aquesta llei que havia canviat, ni quin article.

- Com t’ho vas fer per aconseguir que et paguessin l'atur?

Bé, primer vaig haver d'indagar pel meu compte quina era la llei que havia canviat. Concretament el que ha canviat és el redactat del Reial Decret 200/2006 de 17 de febrer, que ara diu (el subratllat és meu per a entendre millor la jugada):
“Diez. Se modifica el apartado 2 del artículo 26, que queda redactado en los términos siguientes:
2. El pago de la prestación y subsidio por desempleo se realizará mediante el abono en la cuenta de la entidad financiera colaboradora indicada por el solicitante o perceptor, de la que sea titular, salvo en los casos, debidamente justificados, en los que la entidad gestora permita el pago en efectivo por la entidad financiera.
La realización del pago no conllevará gasto ni para la entidad gestora ni para el perceptor.”

Un cop vaig tenir clar a què m'enfrontava vaig definir la meva lluita.
Per a mi el no tenir compte bancari ni tractes de cap mena amb entitats financeres és una qüestió de consciència. Considero que les entitats financeres són, sense cap mena de dubte, les causants i impulsores de gran part de la misèria en la que viu l'especie humana: Guerres, especulació, màfia, estafa a gran escala, corrupció, masclisme... i em nego rotundament a tenir que relacionar-m'hi. Així doncs, vaig manifestar a l'administració per escrit la meva postura anticapitalista per tal de que la meva sol·licitud fos tractada com un cas degudament justificat, tal i com preveu la llei, i poder cobrar així els diners en efectiu.

Actualment a l'estat espanyol no hi ha cap entitat financera de tipus públic, totes són de caràcter privat, així que arribats a aquest punt, el meu front de lluita es basava en un principi elemental per a mi: No vull tenir compte bancari, legalment no tinc per que tenir-ne, i ningú (ni tan sols l'estat) em pot obligar a tenir-lo; o formulat d'una altra manera, la llei preveu el meu dret a cobrar la prestació d'atur, la llei no m'obliga a cobrar aquesta prestació per un banc ja que deixa molt clar que contempla la excepció -òbviament-, però si llegim i interpretem detingudament el primer subratllat de l'article trobem que, al no especificar explícitament quins són aquests casos excepcionals, el seu significat és molt ambigu i, de fet, al no resoldre de forma clara aquesta qüestió elemental el que fa a la pràctica és deixar-la a l'arbitri de l'administració.

- Com va anar la teva sol·licitud al SEPE?

Lògicament, la via burocràtica-administrativa va ser estèril ja que la Direcció Provincial del SEPE es va negar a acceptar els meus arguments d'una manera molt prepotent i poc elegant, denegant-me sistemàticament la meva pretensió de cobrar en efectiu. Vaig presentar un bon grapat d'escrits (i inclús vaig demanar d'entrevistar-me amb la Directora perquè la Direcció Provincial no té departament d'atenció al públic! i m'ho van denegar!), i un darrera de l'altre tots els escrits eren desestimats amb frases tals com, literalment:
"En la actualidad, las únicas circunstancias debidamente justificadas que permiten el acceso a la fórmula extraordinaria de abono por ventanilla, son las derivadas de sentencias firmes o de informes médicos. Las circunstancias personales alegadas no se consideran justificativas de la excepción al pago por cuenta corriente"

Bé, em va quedar claríssim era que la cosa aniria per llarg perquè s'acabaria resolent per la via judicial. Em va venir al cap aquella frase: “el sistema juga al desgast”. Vaig presentar al jutjat social una demanda contra la resolució del SEPE, demanant advocat d'ofici. La veritat és que ho vaig fer amb confiança perquè amb la demanda hi vaig poder aportar una sentència favorable d'un cas idèntic d'un amic meu que també va haver d'arribar al jutjat; jo coneixia molt bé el cas per que vaig anar al seu judici a declarar en qualitat de testimoni pericial com a exemple viu de que no cal tenir compte bancari per a cobrar l'atur en metàl·lic.

Però cagada pastoret! Malauradament, el jutge que em va tocar en el meu judici va resultar ser un feixista ranci que ens va tombar la demanda sense contemplacions perdent així una bona oportunitat de crear jurisprudència. -Quan hi ha dues sentencies iguals es crea una unificació de criteri jurídic que permet que els casos que vinguin darrera ho tinguin "més fàcil" perquè es poden acollir a aquestes sentencies (a la jurisprudència)-. En aquest cas el jutge va considerar -i no és l'únic-, que la norma no m'havia de deixar escollir lliurement la forma en que volia cobrar, i que com que els motius que jo pretenia fer valdre es basaven en situacions subjectives, "su mera voluntad" diu, i com que els bancs formen part de la "vida cotidiana de cualquier ciudadano" a passar per l'aro! M'havia de sotmetre a l'Estat com tothom.

Evidentment no vaig afluixar i, juntament amb la meva advocada d'ofici, vàrem presentar un recurs de suplicació al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En aquesta ocasió, després de molts mesos i seguint la línia de que els tribunals de segona instància són molt més escrupolosos que els de primera instància que acostumen a fer sentencies amb una fonamentació menys acurada, més superficial..., el TSJC ens va acabar donant la raó.

La seva argumentació però és digna de ser analitzada: En una sentència de 9 folis, en dedica sis a desarmar el que jo havia plantejat com una qüestió de consciència, arribant a la conclusió -similar a la del jutjat social-, de que jo (o qualsevol altre en la mateixa situació), m'havia de sotmetre a allò que decidia l'Administració de l'Estat. Finalment, ens acabava donant la raó al considerar que, al no tenir cap compte bancari, el fet d'haver d'obrir-ne un expressament per a cobrar l'atur -com a resultat de l'exigència del SEPE-, ja de per si em suposaria una despesa perquè "se trata de un contrato que conlleva (...) una contraprestación, generalmente una comisión", és en aquest punt que l'exigència de l'Administració entra en contradicció amb el redactat previst a la llei (el segon subratllat): "La realización del pago no conllevará gasto ni para la entidad gestora ni para el perceptor.”

- Un consell per a qui vulgui cobrar l'atur en metàl·llic

Si voleu cobrar l'atur en metàl·lic us heu de tancar els comptes bancaris que tingueu abans de tramitar la sol·licitud. Confio en que aquesta batalla pugui ser profitosa per a qui sigui que es trobi en una situació similar.

- La lluita és l’únic camí, no defallir i seguir endavant, quines coses has après en aquest procés?

Per descomptat que si. Però aquesta afirmació s'ha d'entendre en el seu context corresponent. Per una banda, com a filosofia de vida, tot el que fem costa un esforç, un temps, una energia, una dedicació... aquesta és la lluita diària de i per la vida. I si, a més, et permets de ser honest amb tu mateix i anar definint els teus principis pots aconseguir treure-li a la lluita el màxim de suc, perquè -com a mínim per a mi-, no hi ha res més satisfactori i gratificant que el currar-te les teves coses. Per una altra banda, cal tenir en compte l'aspecte social: actualment vivim en una societat d'aparença inofensiva però corrupta fins a la medul·la en la que la paraula i la veritat no tenen cap mena de validesa i la competitivitat salvatge està a l'ordre del dia en les esferes de poder. Així que cal anar molt en compte per a no deixar-se influir per aquestes dinàmiques negadores de la vida, dons correm el risc de caure en l'autoboicot inconscient.

- Què vols dir?

M'explico. Generalment tenim una tendència a magnificar les coses. Està clar que les estructures d'estat són colossals i s'escapen al nostre control, lògic, per això són estructures d'estat. Però si caiem en l'actitud victimista de que tot està fatal i que no hi ha res a fer, al final estem generant la mateixa energia insana que el sistema. I tot i que totes vivim dins del sistema, la nostra parcel·la de responsabilitat és una altra; les ganes de viure, de disfrutar, d'experimentar i descobrir-nos a nosaltres i al mon i compartir... aquest és el meu front de lluita. Jo no he vingut a aquest mon a patir, si no a passar-ho bé, i en la mesura de les meves possibilitats ho intento cada dia.

En aquesta societat no se'ns ensenya a ser bones persones ni a estimar-nos i estimar, aquesta tasca queda a mercè de l'entorn en el que ens desenvolupem (familiar, d'amistats, escolar, laboral... i, en funció de les inquietuds personal de cadascú, també cal incloure l'entorn col·lectiu). Se'ns bombardeja amb pseudovalors individualistes que no són més que l'etern "divideix i venceràs". Així que cal tenir les coses clares. Quan t'enfrontes a l'hora de la veritat, el que marca la diferencia és el tenir les coses clares. Si jo no em cregués que els bancs són mals bitxos, si no ho sapigués del cert i només practiqués una moda, jo hagués afluixat a la primera de canvi, però com que és una cosa que m'he plantejat molt seriosament a nivell personal -és a dir entre, jo i jo-, quan m'han vingut amb pals a la roda he posat tota la llenya al foc.

En aquesta ocasió, he constatat que l'ús de la burocràcia obeeix a una intenció molt clara dels partidaris del sistema. Un assumpte, per a mi de baixa intensitat, que sempre havia pogut resoldre en una conversa amb una persona directora d'oficina ara m'ha costat dos anys de papereig, recursos i mals de cap. És evident que al sistema li ha interessat desproveir de poder resolutiu als directius, el que es tradueix en conflictes entre la ciutadania i l'administració. Maleïda la gràcia que m'ha fet a mi haver d'alimentar la màquina burocràtica i el sistema judicial! Però m'ha servit per comprendre que és un reflex de com funciona l'estat i la seva administració.

Jo crec que el sistema, per la seva estructura i el seu funcionament, és feixista i jo ho he comprovat en el malversament de recursos que ha fet falta posar en joc per a resoldre l'assumpte. La obsessió per castrar la lliure capacitat de decisió de les persones per part de l'Estat no s'escapa tampoc a la pretesa independència del poder judicial. Em vaig trobar amb jutjats saturats per milers de pleits i amb la falta de solidaritat i d'empatia de les persones amb les quals en aquell moment, m'uneix el ser de classe treballadora. Les maneres quan vas a fer les gestions, com si anessis allà a fer-los perdre el temps o a demanar-los la lluna.... Si no m'hagués pres la cosa amb bon humor podria haver acabat molt cremat.

- Què opines de la gent que es veu sola i li fa por emprendre una lluita en solitari?

Insisteixo amb lo dels principis. Per descomptat que no s'ha de confondre individualisme amb aïllament. Quan tens les coses clares tires endavant passi el que passi. No obstant no hem de caure en el parany de l'aïllament. Jo, al llarg de tot aquest procés m'he vist en la necessitat de demanar ajuda en diverses ocasions: Des del suport moral i anímic de família i amistats, fins al suport d'una advocada d'ofici. I el fet d'estar responent aquesta entrevista també és una forma d'ajuda perquè la lluita, per molt que de vegades ens toqui fer-la a nivell individual, no ha de caure en el silenci i publicacions com aquesta tenen la responsabilitat de trencar aquest silenci donant veu al poble i a les seves lluites individuals i col·lectives.

Per mi seria molt fàcil recórrer al tòpic de que "si tothom fes com jo les coses podrien anar d'una altra manera" i dir-li a la gent que es tanqui els comptes bancaris per no alimentar aquesta bèstia. Però ja fa molt temps que em vaig adonar que jo no sóc millor que ningú i que, amb les meves virtuts i els meus defectes, m'agrada fer les coses a la meva manera; i com que no m'agrada que em manin tampoc aspiro a dir-li a ningú com ha de viure la seva pròpia vida. I entenc que cada persona és un mon i això s'ha de respectar, per que al final, de tot es pot aprendre alguna cosa vàlida,

Tot passa per un mateix, així que en certa manera no ens queda més remei que emprendre la lluita a nivell individual. I amb el temps et vas trobant gent amb la que t'ajuntes per afinitat i compartint les experiències pots abarcar objectius de més magnitud. Però torno a repetir que en el dia a dia la responsabilitat de cuidar-se i estar preparat per al que pugui passar és nostra. Tenir hàbits saludables, cuidar les relacions, intentar ser coherent... tot influeix a l'hora d'estar preparada per enfrontar-se a la lluita i aquesta part depèn de tu, de ningú més.

- Afegeix el que tu vulguis

D'entrada agrair-vos el vostre interès i el haver-me oferit la possibilitat d'explicar la meva batalleta. El que a mi m'agradaria afegir té a veure amb aquesta actitud que tenen allò que anomenem el sistema i els seus partidaris. Si observem com funciona el sistema veurem clarament que la seva estructura és sectària i jeràrquica, és feixista. L'espontaneïtat i la naturalitat no hi tenen cabuda. I si no pares atenció pots trobar-te amb l'aigua al coll amb molta facilitat. Però per una altra banda, jo sóc partidari d'aquella expressió "coneix a l'enemic per a poder-lo combatre", i això em fa veure que el sistema està conformat per persones de carn i ossos, amb sentiments i emocions com totes nosaltres.

Jo sé que al llarg de tot aquest procés tots els entrebancs amb els que m'he trobat per acabar arribant al mateix lloc on ja estava al principi no són una casualitat. Em podria quedar amb la postura de cabreig i pensar que tot ha estat una broma de molt mal gust completament gratuïta, però a nivell personal ningú em pot treure la satisfacció d'haver-me enfrontat fins al final, amb totes les conseqüències, i haver-me sortit amb la meva, que en definitiva és el que m'interessava. Això si, és un desgast. Però al final no em treuen el somriure ni l'alegria de viure.

* Entrevista realitzada per Txema Bofill publicada al núm. 162 de la revista Catalunya.