No hi ha nou cicle econòmic que valgui amb un deute impagable - CGTCatalunya.cat
Què és la CGT | On trobar-nos | Afiliació | Butlletí
C/ Burgos 59, baixos - 08014 Barcelona - Telèfon: 935 120 481 - http://www.cgtcatalunya.cat - spccc@cgtcatalunya.cat

No hi ha nou cicle econòmic que valgui amb un deute impagable
Article d’opinió de Xavier Caño Tamayo (ATTAC)
dissabte 22 de febrer de 2014 / Articles opinió / Visites: 215
Menéame

A l’Estat Espanyol ens avorreixen des púlpits, de portaveus i tribunes del Govern, i des del Partit Popular que ho recolza, amb la proclamació de l’epifania d’entrar en un nou cicle econòmic .

Tot per un parell d’apunts econòmics, com certa estabilitat de la prima de risc i que els fons voltors compren barat deute i propietats. Alguna cosa no necessàriament bona sinó al contrari. Però no es veu ni de lluny que millori l’economia. Ni la vida de la gent. Més enllà del soroll mediàtic i de les declaracions triomfalistes ( que sonen com jaculatòries ), res mostra que hi hagi un nou cicle econòmic positiu .

El presumpte nou cicle és un exercici d’ocultació i manipulació del que passa. No hi ha pitjor cec que el que no vol veure. No em referiré a l’atur crònic ni a la pobresa ni la desigualtat creixents per mostrar que no hi ha nou cicle. Però sí recordaré la situació real del deute. Es parla poc del deute, per què serà ?

Es pot parlar de nou cicle econòmic positiu amb un deute públic i privat que sumats són ja un 378% del producte interior brut ? Perquè aquest és el volum de tot el deute, segons l’informe de Mc Kinsey Global que estudia l’evolució del deute en les deu principals economies desenvolupades. Més de tres bilions a tornar. I els seus interessos.

En detallar el deute, també és difícilment acceptable aquest eteri nou cicle promès amb un deute públic que avui és gairebé el 113% del PIB , segons dades recents del Banc d’Espanya. I menys versemblant en comprovar que el deute privat és ja el 265 % del PIB , si l’aritmètica no enganya. Potser sí que hi hagi un nou cicle, però no esperançador, més aviat ben carregat de núvols i amb molt de plom a les ales .

De 2000 a 2008 hi va haver un endeutament privat molt ràpid i creixent a l’Estat Espanyol. Es van endeutar empreses, bancs i també famílies, encara que aquestes, molt menys. Un ascendent endeutament d’empreses i bancs molt lligat a la bombolla immobiliària que finalment va esclatar.

Però a partir de 2008, és l’Estat el que s’endeuta a gran velocitat. Sobretot, perquè va al rescat de bancs i caixes d’estalvis, molt tocats pel desinflament de l’aquesta bombolla immobiliària. Avui s’ha endeutat quatre vegades i mitja el que l’estat havia fet el 1989, segons recorda Joan Torres. I, amb el rescat del sector financer per l’Estat, s’inicia aquesta infàmia de socialitzar les pèrdues de bancs i caixes per salvar-los de la fallida. Perquè els milers de milions que eviten que la banca faci fallida i s’enfonsi surten de la tributació ciutadana. Hi ha alguns factors més en l’amenaça de desastre bancària, com el robatori pur i dur de molts directius i executius, però la bombolla immobiliària i financera són clau per entendre el que ha passat.

El pervers és que, després de l’esclat de la crisi, que és un saqueig dels béns comuns de la ciutadania, es recorre de manera permanent a l’endeutament. No per satisfer les necessitats legítimes de la ciutadania. Ni per invertir en economia real que redueixi la desocupació. Es recorre a l’endeutament per tapar forats. Forats del sector financer, sobretot. No obstant això, no hi ha crèdits per a petites i mitjanes empreses ni per a les famílies. Tot just .

Nou cicle? Els venciments del deute i el pagament d’interessos condicionen al més pintat i no hi ha cicle nou ni recuperació que valgui sense enfrontar el greu problema del deute, no només el públic. Fins i tot economistes ortodoxos són partidaris de reestructurar els deutes. Perquè, a dia d’avui, el conjunt de deute privat i públic és impagable. Una reestructuració què pot ajornar pagaments, negociar preus, reduir interessos ... I no pagar les parts il·legítimes en el cas del deute públic .

L’Alemanya destrossada de la II Guerra Mundial va començar l’enlairament econòmic quan els països creditors, entre ells Grècia, curiosament, li van condonar part del deute i facilitar el pagament de la resta. I en els nostres dies, Equador i Argentina van iniciar un desenvolupament fèrtil quan van forçar noves condicions per al pagament del deute. O deixar de pagar-lo.

Cal fer alguna cosa amb el deute o no es recuperarà una activitat econòmica eficient. Afrontar el deute és un objectiu de lluita ciutadana.

Article d’opinió de Xavier Caño Tamayo (ATTAC)
http://xacata.wordpress.com/

Comparteix
 Convertir a ebook |  Enregistrer au format PDF Guardar com pdf

Fer un conmentari

Vols contactar amb la CGT de Catalunya? Aquí tens informació de com afiliar-te. Pots informar-te d'on trobar-nos aquí. Si ho prefereixes pots seguir els nostres perfils de Twitter i Facebook. Consulta aquí el llistat de perfils a les principals xarxes socials.


Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.2.3 [20352] | Squelette basat en el tema visual dissenyat per Fuksia
Webmaster - webcat@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid