Article de la Secció Sindical de CGT al Banc de Santander
Li podem dir el Conveni de la Crisi. Es va signar en un obrir i tancar d’ulls, no només sense cap procés mobilitzador dels Sindicats implicats sinó que ni tan sols es va intentar un procés de contestació al marc de la pròpia crisi i la posició patronal.
És clar que una posició crítica real a la crisi, al seu origen, conseqüències i l’orientació donada a la seva resolució, MAI pot venir dels qui han estat, en bona part, una de les seves claus. D’una banda, en el seu afany de acollir-se al poder en els consells d’administració del sistema financer (Caixes). De l’altra, quan ja conegudes les arrels de la crisi financera, les cúpules d’aquests Sindicats institucionals, s’atreveixen a signar novament amb la CEOE l’Acord per a l’Ocupació i Negociació Col·lectiva (AENC) el 25/01/2012 per congelar salaris i recollir ambigüitats sobre l’ocupació.
Quin altre discurs tenen ara precisament els que en l’esclat de la crisi van acompanyar el discurs del poder? El mateix Secretari General de CC OO deia no fa gaire que avui no signaria el AENC de 2012, ja que el seu objectiu en contenir els salaris era crear ocupació i la Patronal no ha complert (sona a broma si la cosa no fos tan seriosa) . Avui, tots dos Sindicats signants clamen per recuperar poder adquisitiu com una mesura important, diuen, per “sortir de la crisi”, incentivant el consum i combatent la deflació (?).
No obstant això la seva posició davant el Conveni de Banca (com tantes altres vegades) va ser la contrària: una congelació salarial gairebé total, sota l’eufemisme de que amb ella s’evitaria la destrucció d’ocupació en el Sector. La congelació es va concretar, la no destrucció d’ocupació, NO! Només cal veure l’evolució de la plantilla en aquests 4 anys: Una destrucció d’ocupació continuada. Curiosament el conjunt del Sistema Financer espanyol (Bancs i Caixes) presenta la ràtio d’eficiència (mesura de productivitat) més positiu de la UE, amb un 50%. El segueixen Regne Unit (63,4%), França (67,6%) i Alemanya (70%). Així que no és el nivell d’ocupació i el seu cost cap problema per al negoci financer a Espanya.
Però al marge d’aquesta quasi total congelació salarial, el Conveni de la seva crisi, té més molla:
- Es torna a la figura del Conveni Intercanvi, al renunciar a drets concrets a canvi, en aquest cas, de la insignificant pujada salarial dels anys 2013 i 2014. En concret, es va renunciar al Dret al Complement de Pensió, vigent per a les persones ingressades abans del 08/03/1980, per als 63 i 64 anys. La introducció per Llei d’una nova Jubilació Anticipada a partir dels 63, donava valor al PE (Prestació a càrrec de l’Empresa) d’aquestes edats (abans només vàlids per a mutualistes), tenint els Bancs de complementar la reducció de la Pensió de Jubilació per anticipació de l’edat d’accés. La nova redacció de l’art. 36.5.- Jubilació, ha suposat un estalvi important a tots els Bancs que no tenien garantit en els seus Fons aquesta contingència. L’estalvi mitjà per persona (segons dades d’un dels principals bancs) és de 53.766,20 euros.
- S’introdueix per primera vegada en el Sector la Retribució Variable, lligant hipotètiques pujades salarials al RAE (Resultat de l’Activitat d’Explotació) que, si bé en aquest Conveni no ha suposat – a més – la concreció d’un increment salarial, donada la seva escassa evolució, el concepte en si mateix és un retrocés conceptual al qual els Bancs voldran agafar-se per limitar les pujades salarials directes que es puguin pactar en el futur. Ho veurem i farà mal!
- S’abandona la clàusula de revisió salarial que tant ens va costar aconseguir en el Conveni anterior (2007-2010). Aconseguir que els salaris es fixin en relació a l’IPC amb revisió automàtica ens ha costat desenes d’anys en el sector, aconseguint-se curiosament en el primer Conveni que signa C G T (a més es va establir el 1/4 de Paga de Productivitat). És una cosa de lògica laboral, que el Conveni que acaba va abandonar per complet. Mala defensa d’un èxit només assolir-lo.
Afíliat a la C G T, ara és el moment.