Federació de Catalunya de Sindicats de Banca, Borsa, Estalvi,
Entitats de Crèdit, Assegurances i Oficines i Despatxos

ANTECEDENTS DE FET

Primer.-Amb data 10 d’agost de 2004, el Jutjat Social núm. 1 d’Avilès, va dictar sentència en què consta la següent part dispositiva: "Que estimant la demanda interposada pel senyor Juan Miguel contra DRASSANES ARMÓ, S.A. he de declarar la improcedència de l’acomiadament que va ser objecte l’actor amb efectes del 31 de maig de 2004, condemnant a l’empresa a què, en el termini de cinc dies des de la notificació d’aquesta sentència, opti entre readmetre el treballador en les mateixes condicions que regien la relació laboral o, en qualsevol altre cas, a l’abonament d’una indemnització en quantia de 26.151 euros amb abonament, en tot cas, dels salaris deixats de percebre des de la data de l’acomiadament fins a la de la notificació d’aquesta sentència”.

Segon.-En la dita sentència es van declarar provats els següents fets provats: "1 L’actor, D. Juan Miguel, D.N.I. núm. ..., venia prestant serveis per a l’empresa demandada, dedicada a l’activitat de Construcció de Vaixells així, en virtut de contracte de treball de durada determinada a temps complet signat entre les parts el dia 3 de novembre de 2003 en el que figurava que la realització de l’obra o servei determinat era la realització de l’obra o servei següent: TERMINACIÓ OBRA ELECTRICITAT VAIXELLS ARMÓ 585.586.591.601.602. El lloc de treball era d’Electricista i la categoria la d’Oficial d’1.al Centre de treball estava a les drassanes del port de Navia (Astúries). El demandant percebia un salari que, en quantia anual, era equivalent a 55,20 euros mensuals, incloent-hi la prorrata de pagues extraordinàries. El Conveni aplicat és el Conveni Col·lectiu d’Empreses del Metall del Principat d’Astúries publicat en la BOPA el dia 30 de juny de 2003. 2n El dia 14 de maig de 2004 l’empresa va remetre el treballador, una comunicació escrita del següent tenor literal: Molt Sr. nostre: Per mitjà de la present li notifiquem que el seu contracte laboral amb aquesta empresa conclourà, excepte imprevistos, el pròxim dia 31 de maig de 2004. En qualsevol cas, no cessarà vostè en aquesta Empresa abans del transcurs dels quinze dies següents a la present notificació. El que el notifiquem als oportuns efectes legals. De quedar degudament assabentat li preguem se serveixi signar el duplicat de la present. Navia, a 14 de maig de 2004. 3r Amb anterioritat al contracte a què es fa referència en el fet Provat Primer les parts havien subscrit altres trenta-un contractes temporals de treball; la relació laboral es va iniciar per primera vegada el dia 13 d’octubre de 1984, des d’aquest moment i fins al dia 31 de maig de 2004 el demandant va prestar serveis ininterrompudament excepte durant el període que transcorre entre el 30 de setembre de 1993 i l’1 de febrer de 1994, període que va estar en situació legal de desocupació. 4t En els 31 contractes de treball anteriorment subscrits entre les parts i dels que figura còpia al ram de prova de la part actora es va fer constar que l’objecte de l’obra era la de terminació dels treballs d’electricitat en una pluralitat de vaixells que eren diferents en cada contracte. L’empresa demandada ha vingut abonant al demandant la indemnització de fi de contracte procedent, equivalent a un 12% del salari de conveni; en concret, i referit a l’últim contracte, el demandant va percebre una indemnització de 474,27 euros. Les quantitats percebudes pel demandant des que va iniciar per primera vegada la relació laboral, en concepte d’indemnització per fi de contracte, ascendeixen a 9.184,76 euros i, des del dia 1 de febrer de 1994, data en què es va reprendre la relació laboral després d’una interrupció de quatre mesos aproximadament, va ser de 6.484,58 euros. En alguns dels moments en què van finalitzar els contractes el demandant va signar una liquidació. Pel que es refereix a l’últim contracte, consta signat una liquidació de data 31 de maig de 2004 en el que es fa constar el següent: Quedant ben entès que per la present liquidació dono per percebuts tots els emoluments que em pertanyen i puguin pertànyer-me en el futur, sense que tingui dret a posterior reclamació o cap indemnització. 5è El dia 9 de juny de 2004 l’empresa va comunicar a la Capitania Marítima d’Avilès la terminació del vaixell 4 C-601 (J Kalamendi). El 20 de gener de 2004 es va signar l’acta d’entrega del Vaixell C-591 (Sagittaruis) encarregat. El dia 28 de gener de 2004 l’empresa va comunicar a la Capitania Marítima d’Avilès l’avarada del vaixell C-586 (El nostre Pare Tonino). El dia 16 de desembre de 2003 es va expedir certificat d’obra per l’Enginyer Sra. Carmen en la que es feia constar que les obres de construcció del vaixell remolcador C- 585, de Drassanes Armó, havia finalitzat el dia 16 de desembre de 2003. El 28 d’abril de 2004 es va signar l’acta d’entrega del Vaixell C-602 (Gerardo) a l’empresa que ho hi havia encarregat. 6è El demandant prestava serveis als vaixells que es fixaven en les seves contractes de treball però també cap a treballs en altres vaixells. Durant algun temps, a partir de desembre de 2003, el demandant i algun dels seus companys van realitzar serveis al vaixell 607 (Paloma) malgrat que aquest no estava consignat al seu contracte; en aquest vaixell el demandant va fer el cablejat del pont i de l’entrepont, feina que porta u o dos mesos. Així mateix va prestar serveis al vaixell 619. El demandant va començar a prestar serveis en el 591 abans de novembre de 2003. Per ordres de l’empresa l’encarregat, que va deposar com a testimoni, Sr. Inocencio, enviava a treballar a l’actor a un o altre vaixell. L’actor va prestar treball al vaixell 591 unes dues setmanes. 7è L’actor, no ostenta ni ha ostentat en l’últim any càrrec representatiu dels treballadors. 8è El dia 18 de juny de 2004 el demandant va presentar papereta de conciliació, que va tenir lloc el següent dia vint-i-nou amb el resultat de sense efecte.”

Tercer.-La citada sentència va ser recorreguda en suplicació per DRASSANES ARMÓ, S.A., davant la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia d’Astúries, la qual va dictar sentència amb data 18 de febrer de 2005, en la que deixant inalterada la declaració de fets provats de la sentència d’instància, consta la següent part dispositiva: "Estimant en part el recurs de Suplicació interposat per l’empresa DRASSANES ARMÓ, S.A. contra la sentència dictada pel Jutjat Social núm. 1 dels d’Avilès en les actuacions promogudes per D. Juan Miguel enfront d’aquella empresa en matèria d’Acomiadament, hem de revocar i revoquem parcialment la dita Resolució en l’únic sentit de quantificar en 25.668 euros la indemnització atorgada a dit treballador per l’acomiadament improcedent objecte d’enjudiciament, havent de deduir-se d’ella la suma de 474,27 euros per ell ja percebuda en concepte d’eventualitat, desestimant les altres pretensions deduïdes en el recurs i confirmant els restants pronunciaments de la sentència d’instància”.

Quart.-Pel Procurador D. Nicolás Álvarez del Real, en nom i representació de DRASSANES ARMÓ, S.A. mitjançant escrit de 12 de maig de 2005, va formular recurs de cassació per a la unificació de doctrina, en el que s’al·lega com a sentència contradictòria amb la recorreguda la dictada per la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia d’Astúries, de 30 de juliol de 2004.

Cinquè.-Per providència d’aquesta Sala, es va procedir a admetre a tràmit el citat recurs, i havent-se impugnat, van passar les actuacions al Ministeri Fiscal, que va presentar escrit en el sentit de considerar improcedent el recurs. I instruït l’Excm. Sr. Magistrat Ponent, es van declarar conclusos les interlocutòries, assenyalant-se per a votació i resolució el dia 24 de maig de 2006, en el que va tenir lloc.

FONAMENTS DE DRET

Primer.-1. L’única qüestió a resoldre en aquesta sentència és la defensa plantejada per l’empresa demandada, que pretén compensar parcialment l’import de la indemnització per acomiadament improcedent a què ha estat condemnada, amb les quantitats abonades al demandant com a indemnització per cessament, a la finalització dels contractes temporals ininterromputs. 2. L’actor havia estat contractat per la demandada amb trenta-un contractes per obra determinada des de 13 d’octubre de 1984 fins a 31 de maig de 2004. En aquest espai de temps va prestar serveis ininterrompudament, excepte el període comprès entre 30 de setembre de 1993 i 1 de febrer de 1994. A la finalització de cadascun d’aquests contractes li era abonada la indemnització per fi de contracte, equivalent al 12% del salari. Al cessament en l’últim dels concertats va presentar demanda per acomiadament que va ser declarat improcedent, prenent com a antiguitat, per al còmput de la indemnització, la derivada dels serveis prestats des d’1 de febrer de 1994. En instància i suplicació l’empresa va pretendre, de manera subsidiària, que de l’import de la indemnització es deduís el de les quantitats abonades en concepte de fi de contracte des d’aquesta data. Pretensió que li va ser denegada en l’instància, per declarar que tal pretensió implicava l’exercici d’una reconvenció que no s’havia anunciat en conciliació. En conseqüència, estimant la demanda, va declarar l’acomiadament improcedent i va efectuar el corresponent pronunciament de condemna fixant la indemnització, sense descomptar cap de les quantitats percebudes per l’actor, en concepte de finalització dels successius contractes temporals, inclòs l’últim determinant de l’exercici de l’acció d’acomiadament. 3. El recurs de suplicació va ser estimat en part per la sentència de la Sala d’Astúries, que va reduir l’import de la indemnització per dues raons: en primer lloc, per calcular la indemnització fins avui de l’acomiadament i no la de la sentència, com havia fet la d’instància i, a més a més, descomptant de l’import de la indemnització així calculada el de la indemnització percebuda al cessament en l’últim contracte, declarant que no podia ser indemnitzat dos cops per l’extinció del mateix contracte. Respecte a la defensa al·legada com subsidiària per l’empresa declara que la via del procediment per acomiadament "no és l’adequat per analitzar la procedència o no de la dita compensació”. Manifestació a què s’afegeix que "aquest concepte retributiu no salarial ve a satisfer el caràcter temporal, real o aparent, d’una relació juridicolaboral imposada per l’empleador des que es formalitza el contracte originador del nexe fins a la finalització, per la seva voluntat, d’aquest”. Es desestimen les pretensions adduïdes en el recurs, que no havien estat expressament admeses. 4. Enfront de la sentència de suplicació, l’empresa condemnada, Drassanes Armó, SA, va preparar i ha formalitzat el present recurs de cassació per a la unificació de doctrina. Per complir el pressupost processal de la contradicció, invoca la sentència del propi Tribunal i Sala de 30 de juliol de 2004. Aquesta sentència resol una pretensió idèntica a la d’actuacions: en una causa per acomiadament declarat improcedent, declara que la modalitat processal d’acomiadament és idònia per decidir sobre la pretensió de descomptar allò que s’ha abonat per extinció contractual abonada en cadascun dels integrants de la sèrie, per sustentar aquesta afirmació invoca la sentència d’aquesta Sala de 12 de març de 1997. I, entrant en els fons, declara que de l’import total de la indemnització ha de descomptar-se l’import d’allò que s’ha abonat en aplicació del que disposa l’art. 49.1.c) de l’Estatut dels Treballadors. Compleix la sentència invocada les exigències de l’art. 217 de la Llei de Procediment Laboral. Davant pretensions i fets substancialment idèntics porta a solució distinta, tant sobre la procedència de la via processal seguida, com de la compensació invocada. I això independentment que les sèries contractuals que van donar lloc a la declaració d’improcedència dels acomiadaments en ambdues causes no fossin les mateixes, perquè la identitat essencial es produeix en la declaració d’improcedència dels acomiadaments i acceptació o denegació de la compensació que són els fets bàsics de les pretensions deduïdes en ambdós recursos. Per tant, havent realitzat la recurrent la relació precisa i que exigeix l’art. 222 de la Llei processal i efectuat i raonat l’oportuna censura jurídica, la Sala ha de pronunciar-se sobre la doctrina unificada.

Segon.-Denuncia el recurrent la infracció de la doctrina de la sentència d’aquesta Sala de 12 de març de 1997, en relació amb l’art. 110 de la Llei de Procediment Laboral, i, per remissió a l’art. 56 de l’Estatut dels Treballadors, en connexió amb els art. 1196 i 1195 del Codi Civil i doctrina de la Sala Primera d’aquest Tribunal sobre la compensació de deutes. La sentència d’aquesta Sala la doctrina de la qual el recurrent denúncia, i cita exclusivament per la seva data de 12 de març de 1997, és la recaiguda en el recurs 3048/1996, perquè és l’única, de les onze que porten la dita data, que conté els paràgrafs que reprodueix. Aquesta sentència, dictada en un procés d’impugnació de desistiment empresarial en contracte d’alta direcció, havia de decidir sobre l’aplicació de les normes del procés per acomiadament al cas enjudiciat, i es deixava sense resoldre el dit tema davant la falta de contradicció de la sentència invocada a l’efecte. I, en els raonaments sobre la falta de contradicció s’exposaven els allò que el recurrent avui reprodueix parcialment que, indubtablement, no constitueixen doctrina. Infracció, per tant d’impossible comissió. Per resoldre sobre la resta de les denúncies és necessari recordar que la sentència recorreguda va denegar la compensació quant al fons, si bé, prèviament, havia fet una declaració sobre la improcedència de resoldre la defensa de la compensació invocada per l’empresa en causa per acomiadament. Declaració que hagués d’haver-la portat a deixar imprejutgada l’acció però va entrar en els fons i va desestimar l’excepció. D’acord amb la nostra doctrina, exposada en la sentència de 25 de maig de 1997 (Recurs 3705/1996), "mitjançant la contestació a la demanda el demandat, que no s’aplani a aquesta, oposant-se a la pretensió actora, demana que no dicti contra ell una sentència condemnatòria. Com contingut de la contestació del demandat és possible que per aquest s’admeti, total o parcialment, els fets de la demanda fonament de la pretensió actora, però que s’oposi a aquella invocant excepcions materials, respecte del fons de l’afer, fundades fins i tot en fets nous, sempre que es mantinguin dins la mateixa relació juridicomaterial deduïda en el procés per l’actor i no suscitin un objecte processal distint. Entre aquests fets, objecte de possible al·legació pel demandat, estan els impeditius, els extintius i els excloents. Els extintius, que són els que ara ens afecten, són aquells produïts amb posterioritat als fets constitutius que han pogut suprimir els seus efectes, com l’haver-se produït l’extinció de l’obligació pretesa per l’actor per haver-se efectuat algun dels modes de pagament reconeguts legalment. En canvi, mitjançant la reconvenció el demandat no es limita a demanar no ser condemnat, sinó que, passant de la defensa a l’atac, sol·licita la condemna de l’actor principal. S’introdueix, en essència, mitjançant la demanda reconvencional, una nova pretensió, independent de la mera petició d’absolució i que conté peticions independents susceptibles de determinar la condemna de l’actor, que podria haver estat objecte d’un altre procés independent però que s’insereix, dins els límits legals, en el procediment iniciat per l’acció principal, per acumulació objectiva d’accions fundada merament en la connexió subjectiva de les parts intervinents, aprofitant l’oportunitat del plantejament del primer procés i ampliant l’objecte litigiós”. Al·legant-se la compensació de deutes, com fet extintiu de l’obligació d’indemnitzar o minoració de la indemnització acordada, l’excepció invocada pot resoldre’s en causa per acomiadament. El que és independent de la procedència o improcedència d’aquesta compensació inserida en el litigi en la contestació a la demanda. Recordem que, perquè dos deutes siguin compensables, és necessari, de conformitat amb l’art. 1196 del Codi Civil, que les dos estiguin vençudes, que siguin líquides i exigibles. Doncs bé, en el cas d’actuacions, les quantitats que es pretén compensin part de l’import de la indemnització per acomiadament van ser satisfetes en el seu moment per l’empleador com un dels elements integrants d’una sèrie d’operacions que, en el seu conjunt, s’han qualificat com a contractacions en frau de llei, i per això, no van generar un deute del treballador a l’empresa, i, inexistent el deute, òbviament no correspon cap compensació. Per allò que s’ha exposat, no s’han comès les infraccions que es denuncien i, de conformitat amb el raonat informe del Ministeri Fiscal, correspon la desestimació del recurs, amb imposició de costes a la recurrent.

DICTEM

Desestimem el recurs de cassació per a la unificació de doctrina formulat pel Procurador D. Nicolás Álvarez del Real, en nom i representació de DRASSANES ARMÓ, SA, contra la sentència de data 18 de febrer de 2005, dictada per la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia d’Astúries, en recurs de suplicació núm. 3579/04, interposat per la mateixa part contra la sentència de data 10 d’agost de 2004, dictada pel Jutjat Social núm. 1 d’Avilès, en actuacions núm. 529/04, seguits a instància de D. Juan Miguel contra DRASSANES ARMÓ, SA, sobre ACOMIADAMENT. Amb imposició de costes i pèrdua del dipòsit constituït per recórrer.